Les runes del record

Recordo la infantesa i primera adoles­cèn­cia al poble com un espai de felicitat, sobretot perquè era un espai habitat pels boscos i les bèsties.

Els avis, paterns i materns, vivien a dues masies apartades, i en direccions oposades, a un parell d’hores de camí del poble ple de fàbriques mogudes per un riu on s’havien instal·lat els pares en casar-se i passar del món agrícola al món industrial. La masia materna era al mig dels boscos de les Guilleries i a mi em semblava un lloc feréstec, misteriós, gairebé salvatge, envoltat de boscos espessos que encara em semblaven més misteriosos i feréstecs. La masia paterna era a la plana de Vic, al centre d’una escampada d’horts amb arbres fruiters ben arrenglerats, plantats amb simetria, i camps de blat i d’ordi i de civada, amb un bosquet tranquil a prop, tot plegat com traçat amb tiralínies per un delineant net i ordenat.

Si m’havia de quedar a dormir alguna nit a la casa de les Guilleries, passava por, perquè no hi havia llum elèctrica, només llums de carburo o d’oli que s’havien de portar a la mà per il·luminar el lloc on anaves, fins i tot a la comuna que era al fons del porxo, sobre el femer. Abans d’anar-nos-en a dormir, ens reuníem tots a la vora de la llar de foc i ressàvem del rosari, que menava l’àvia, amb totes les estacions i desenes i invocacions finals a Sant Josep perquè ens doni una bona mort, i a altres sants i santes per obtenir tot de beneficis, no s’acabava mai, i a vegades l’avi o la tia m’havia de clavar un clatellot perquè jo m’adormia. El quarto on em tocava dormir tenia les parets de pedra i el terra de fusta, amb escletxes per on es podien guipar les vaques que hi havia a sota, i els matalassos eren de llana d’ovella tan flonjos que podies estimbar-t’hi com si caiguessis d’una cinglera, i a la nit sentia a fora el cant de la xibeca, que jo escoltava amb temor perquè l’avi deia que anunciava la mort d’algú.

L’àvia de les Guilleries sortia cap al tard a collir herbes. Hi havia una diferència entre «collir herbes» i «collir herba», la primera expressió volia dir que escollia les herbes segons les seves qualitats medicinals o estètiques, i la segona significava que anava a collir qualsevol tipus d’her­ba sense distingir gaire perquè era per donar menjar als conills, exactament com fèiem nosaltres. Nosaltres no sabíem distingir les herbes bones de les dolentes o inútils, però ella, l’àvia, les triava, les netejava i en feia ramets ben lligats amb una cinta i els penjava a la biga de les golfes o els ficava en pots de vidre per conservar-los, i a vegades, per vendre’ls als herbolaris del poble. Així sentíem noms fabulosos que semblava que l’àvia s’hagués inventat, com ara rosa de Nadal, herba de sant Jaume, resplendor de la nit…, i ens preguntàvem qui havia batejat amb aquells noms extraordinaris aquelles plantes humils, era cosa de meravella, pensàvem. Hi havia tot d’herbes que portaven noms de sants, com el raïm de sant Salvi, el ram de sant Isidre o flor de mal d’ulls, l’herba de sant Antoni, de santa Sofia o de sant Joan, gairebé tots els sants devien tenir la seva herba i fins i tot hi havia els claus de Nostre Senyor i la llet de la Verge. Després hi havia les que feien referència a algun detall anatòmic dels animals, com boca de dragó, boca de conill, flor de cucut, cua de gat, panses de guineu o cap de mos­ca. Alguns noms descrivien la malaltia que curaven com herba de la feridura, herba de la ràbia, herba dels leprosos, herba de la mala bua… Altres noms eren poètics, com donzell del Canigó, herba del ferro, arbre de la sorra, dolceta, vara d’or. I després hi havia els inclassificables, que l’àvia ens havia d’explicar com era que es diguessin d’a­quella manera, com l’estira­ve­lles, mata-anyells, el sabó de la gitana, centcaps, l’herba de les nou camises i l’herba del traïdor, sobre la qual l’àvia s’inven­tava llegendes i contes on intervenien tots els bandolers de la comarca, des de don Joan de Ser­rallonga fins a les bruixes del castell de Sabassona.

No he tornat mai més a visitar les dues masies, que ara són dels cosins. Penso que m’he de preparar molt bé per contemplar les runes del record.

Llig l’article complet

Emili Teixidor. Escriptor, autor de novel·les com “Pa negre” i “L’ocell de foc”. Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2011).

Enllaços
Array