07.07.2015 - 06:00
‘La crisi del deute’ o ‘el problema del deute’ són expressions utilitzades sovint pels mitjans de comunicació. Recentment, VilaWeb es feia ressò d’un mapa elaborat per The Economist que facilita una visió global de l’endeutament públic mundial. El mapa posa de manifest que els països amb la renda per càpita més baixa del món, que són majoritàriament a l’Àfrica subsahariana, ja no són, com passava fa deu anys, els més endeutats. El mapa permet comprovar com l’endeutament públic de l’estat espanyol i de països com els Estats Units, França, la Gran Bretanya, Grècia, Irlanda, Islàndia, el Japó o Portugal ha crescut de forma considerable des del 2007, amb l’esclat de la crisi financera global. El mapa també planteja un interrogant: a qui es deuen tots aquests diners?
Un programa contra l’endeutament de països pobres
Un procés engegat pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial explica en part per què els països més pobres ja no són els més endeutats. A mitjan dècada de 1990, la majoria de països subsaharians, que eren i són els més pobres del planeta, estaven asfixiats pel deute. Per capgirar la situació, l’any 1996 aquests dos organismes van iniciar un programa anomenat HIPC, de l’anglès ‘Heavily Indebted Poor Countries’ (‘països pobres altament endeutats’). Quatre anys més tard, la pressió d’organismes no governamentals i de la societat civil va acabar de donar forma al programa, que intentava combatre les causes estructurals de la pobresa i de l’endeutament crònic. No era sostenible que els països més pobres del món dediquessin gran part dels seus diners a pagar deute (capital més interessos) en comptes d’invertir en educació o sanitat.
Per a acollir-se a la iniciativa, la renda per càpita del país havia de ser inferior a 785 dòlars i el deute extern havia de ser considerat ‘insostenible’. Entre d’altres condicions, com a mínim el deute extern havia de representar el 250% dels ingressos anuals governamentals, i el ‘servei’ (pagament anual de capital més interessos) del deute extern una cinquena part de les exportacions. Llavors, sempre que el país documentés determinades reformes econòmiques i programes contra la pobresa, es condonaria la part ‘no sostenible’ del deute extern, és a dir, la part que excedís les condicions mínimes.
L’any 1999 es van identificar 41 països. La majoria, 33, eren subsaharians: Angola, el Benín, Burkina Faso, el Burundi, el Camerun, la República Centreafricana, el Congo, la República Democràtica del Congo, la Costa d’Ivori, Etiòpia, Ghana, la República de Guinea, Guinea Bissau, Guinea Equatorial, Kènia, Libèria, Madagascar, Mali, Mauritània, Moçambic, el Níger, Nigèria, Ruanda, Sao Tomé i Príncipe, el Senegal, Sierra Leone, Somàlia, el Sudan, Tanzània, el Togo, el Txad, Uganda i Zàmbia.
Al llarg dels anys, tanmateix, alguns països van ser apartats del programa per no complir amb totes les etapes, mentre que d’altres s’hi van anar incorporant. Guinea Equatorial, per exemple, va haver de sortir-ne l’any 2000, quan la seva renda per càpita va superar els 785 dòlars. L’Afganistan, en canvi, va poder accedir al programa l’any 2007 a causa de l’elevat endeutament.
El desembre de 2011, 32 països ja havien rebut un total de 55.000 milions d’euros, la meitat pagats pel FMI, el Banc Mundial i altres organismes multilaterals com el Banc Africà del Desenvolupament (BAD). L’altra meitat, pagada directament pels països creditors del Club de París, que són els països del G8 més Austràlia, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, Irlanda, Noruega, els Països Baixos, Suècia i Suïssa. Els països beneficiaris han passat, per tant, a tenir, en principi, un deute extern ‘sostenible’, és a dir, per sota de les condicions inicials establertes per a accedir al programa.
L’evolució del deute públic en percentatge del Producte Interior Brut (PIB) entre els anys 2000 i 2011, segons el mapa elaborat per The Economist, és, efectivament, significativa per a països com ara el Camerun (de 110% del PIB l’any 2000 a 16% l’any 2011), Etiòpia (de 108 a 34), Ghana (de 154 a 57), el Senegal (de 78 a 35), Tanzània (de 73 a 23), Uganda (de 51 a 20) o Zàmbia (de 200 a 20). I, d’acord amb la informació que té l’FMI de països que apareixen sense dades en el mapa de The Economist, hi ha evolucions també positives a països com la República Centreafricana (de 89 a 40), el Congo (de 163 a 22), la República Democràtica del Congo (de 237 a 31), Mali (de 104 a 30), Mauritània (de 280 a 92), Moçambic (de 131 a 33) o el Níger (de 88 a 18). El mateix passa amb països petits com el Benín (de 60 a 31), el Burundi (de 136 a 35), Gàmbia (de 121 a 68), Guinea Bissau (de 234 a 45), Libèria (de 789 a 13), Malawi (de 135 a 42), Ruanda (de 102 a 23), Sao Tomé i Príncipe (de 405 a 74), Sierra Leone (de 160 a 59) o el Togo (de 102 a 30).
El programa ha estat, malgrat tot, criticat. Damien Millet i Eric Toussaint, de l’ONG Comitè per a l’Anul·lació del Deute en el Tercer Món (CADTM), el critiquen per vincular les ajudes al compliment de determinades reformes econòmiques i per no tenir en compte altres països, també endeutats i pobres. El deute públic extern de tots els països del Tercer Món junts, segons Millet i Toussaint, és unes 20 vegades superior al total de les ajudes del programa HIPC (veure l’annex, en pdf, del seu llibre ‘El deute o la vida‘ on estimen el deute públic extern dels països més pobres del món en més de 1.000.000 milions d’euros). Per tant, consideren les ajudes insuficients. Els autors subratllen també que, com que es tracta de països pobres, el deute públic extern del Tercer Món és en termes absoluts un import petit, similar al deute públic extern d’un sol país ric, com ara França, i per aquest motiu advoquen perquè s’anul·li totalment.
L‘endeutament públic dels països occidentals
El fort endeutament públic de França i altres països rics queda palès en el mapa elaborat per The Economist. La causa és la crisi financera global iniciada als Estats Units l’any 2007 i que ha arruïnat milions de famílies i, de retruc, països sencers. Entre els anys 2006 i 2010 l’endeutament públic espanyol passa de representar un 40% del PIB a un 61%. El salt també és significatiu a països com els Estats Units (de 36 a 61), França (de 64 a 82), la Gran Bretanya (de 43 a 74), Grècia (de 109 a 127), Irlanda (de 25 a 75), Islàndia (de 29 a 125), Itàlia (de 106 a 118), el Japó (de 172 a 196) o Portugal (de 64 a 82).
Els governs més endeutats del món són ara els occidentals, no pas els subsaharians. L’any 2011, segons una elaboració pròpia a partir de dades de l’FMI, entre els quinze països més endeutats del món hi havia vuit països occidentals: el Japó, Grècia, Itàlia, Portugal, Irlanda, els Estats Units, Islàndia i Bèlgica. En la llista de l’any 2000, en canvi, hi havia sobretot països subsaharians: Libèria, Sao Tomé i Príncipe, Mauritània, Guinea Bissau, la República Democràtica del Congo, Sierra Leone, Zàmbia, el Congo, el Burundi i Gàmbia.
Una darrera qüestió cabdal: a qui es deuen els diners?
Finalment, el mapa posa al descobert una qüestió cabdal. Si tots els governs del món estan endeutats, qui són els prestamistes en última instància? Per definició, s’ha de tractar de fortunes privades solvents.
Enllaços
Array
Array
Array
Array
Array
Array
Array
Array
