02.07.2012 - 06:00
És probable que molts dels lectors de la revista Mètode, tot i que aquesta és una revista científica i editada per la Universitat de València, no coneguen les serres de l’Ombria d’Agullent-Ontinyent-Bocairent, que sucumbiren el mes de setembre de 2010 a les flames i al foc. Vora unes mil cinc-centes hectàrees de muntanyes, plans, alts, barrancs i penyals. Unes serres preàmbul de la tan estimada serra de Mariola, jardí botànic autèntic del nostre país i que, afortunadament, quedà com a trist acompanyant, mentre la seua serra germana cremava durant la nit, el dia i la nit.
Se m’ha preguntat per quin motiu vaig escriure el poema ‘Després del foc’, que ha estat versionat en cançó per set grups ontinyentins. Havia pensat, tal i com el nom de la publicació demana, descriure el mètode del procés d’escriptura, però en realitat és trivial, elemental i senzill. Quan un poble perd part del seu poble, no hi ha manera objectiva i racional d’aturar un sentiment de buit, d’impotència i desolació. De cop i volta, tothom ha perdut alguna cosa, algun record, algun racó on perdre’s o on seure, on respirar i viure, on estimar i fugir, o simplement on estar en solitud o en companyia.
Les nostres petites serres, suaus i secalloses en aparença, ja havien patit el foc l’any 1994, i ara, passat el temps, tornaven a mostrar tresors i racons que feien que la natura abraçara amb la seua bàsica essència el cec d’esperit que no era capaç de vore el que tenia al seu voltant.
La serreta d’Agullent, que abraça l’ermita de Sant Vicent, la font Maciana i la Penya Alta, guardava un pinar vell, fornit, clar i frondós. A sota dels cóps, passejaves entre els llentiscles i els càdecs, buscant bolets, amb un únic horitzó; les soques velles de l’últim pinar antic que ens quedava.
El riu del barranc dels Tarongers o de l’Infern o del Clariano, que uneix Ontinyent i Bocairent, solcava entre un bosc de ribera en creixement, on fleixos, llidoners, xops pollancres, àlbers i aurons, a més de figueres, nogueres, carrasques i pins, feien del riu, de les llomes, els cingles i penyals, un dels barrancs més únics d’aquestes terres. A partir d’octubre podies escoltar el reclam del gran duc al capvespre; al febrer observar el vol acrobàtic de l’àguila de panxa blanca; a l’abril el ressò del rossinyol. Tot i més, acompanyat d’alguna de les tres fonts que duen l’aigua directament dels plans muntanyencs, que ara són cendra.
No sé si heu tingut l’oportunitat d’ensumar l’aroma de la pebrella i la sajolida, que naix en aquestes acarasolades llomes, a recer dels pedrers. Ara, quan tornen a nàixer i ser les primeres, aneu-hi; feu-ne el vostre acompanyant de camí. Només així, ensumant el seu aroma treballat, entendreu, almenys un poquet, per què aquests pobles han perdut tant.
També arrimeu-vos a Bocairent, mamprengueu la pujada del calvari del Sant Crist i, just en l’ermita, mireu el paisatge intacte de la Vall, la Mariola i el que hem perdut de la serra on ara sou. No tindreu paraules, no tindreu perdó, per maleir per sempre aquells que ens han cremat allò que era nostre, allò que era de tots, allò que donava esperança als ulls.
Els incendis són l’únic que en un instant ens arrabassa tota la natura de colp, l’únic que de la mà de l’home, com és el cas, ens crema per fora i per dins. Qualsevol poble, qualsevol persona que tinga estima per la terra, té aquesta sensació de buit. Ara bé, l’única esperança que ens queda és el temps. Un temps que les nostres muntanyes entenen d’una altra manera i que nosaltres, el poble, només podem acompanyar. Com la natura, no mirem cap arrere, només mirem cap avant. I ara, mentre escric aquestes línies, plou sobre les nostres serres; paradoxalment, l’ombra dels nostres fills comença a créixer.
David Gironés Micó és autor del poema ‘Després del foc’ i és Llicenciat en Filologia catalana i espanyola.
Llig aquest poema a la revista Mètode.
Enllaços
Array
