Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  19.04.2012  11:17

Autor/s: Anna Corbatera, Laura Fabregat i Sergi Castells

El català, llengua multidialectal

Repàs de què és l'estàndard i de les seves variants lingüístiques

Men?ame
 

La llengua catalana té molt d’abast territorial. Té estatus oficial a Catalunya, València i a les Illes Balears, a més d’Andorra, però també s’entén i es parla a l’Alguer (Sardenya) i al Rosselló (França). Lògicament, això comporta que puguem distingir una gran varietat de dialectes, és a dir, diferents parlars d’una mateixa llengua, que alhora es componen de diversos subdialectes.

Però els dialectes són d’abast limitat, de manera que es fa necessari eliminar al màxim les diferències dialectals. És així com neix l’estàndard, un model de llengua que neutralitza la variació lingüística i que pretén facilitar la comunicació entre parlants de diversos dialectes. I precisament la base d’una llengua estàndard és la llengua històrica, el conjunt de dialectes dels quals parlem.

dialectes catalans per Mutxamel

Font: Mutxamel

D’entrada, tot i la complexitat que sembla mostrar el català per la gran varietat de dialectes, hem de partir de la idea del català com una llengua relativament homogènia. Hi hauria més diferències si els dialectes haguessin evolucionat des del llatí –sense la influència de l’àrab– i no a partir del segle XIII, quan el català es comença a formar. Les petites diferències doncs, no impedeixen la comunicació, però tot i així es necessita un model de referència per a tots els catalanoparlants.

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va voler que el català estàndard integrés els cinc grans dialectes del territori. I és per això que va establir que l’estàndard seria igual per a tots, a excepció d’alguns trets lingüístics que cada territori faria a la seva manera.

Quin són aquests trets lingüístics? Els que en filologia s’anomenen d’àmbit restringit, és a dir, els que no se solen repetir en més d’un dialecte, com ara algunes terminacions verbals (cant/cante/canto). Per tant, com resumeix el doctor Joan Veny, membre de l’IEC, “el català estàndard constitueix un model unitari amb algunes particularitats dels dialectes ancorades en la tradició i allunyades de vulgarismes i d’elements interferits”.

La idea que l’estàndard dels Països Catalans utilitza els trets del català central no s’adequa al cànon de l’IEC. Tot i així, s’ha difós pel fet de ser el dialecte més utilitzat i més influent, a causa d’uns potents mitjans de comunicació i d’una forta activitat cultural.

Per intentar compensar aquest desequilibri, les tres autonomies que formen els Països Catalans han volgut codificar en certa manera el seu estàndard particular.  L'estàndard valencià, regulat per l’ Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, se centra en l’estandardització del valencià, que pren com a base les Normes de Castelló. No és res més que l’ortografia de Pompeu Fabra adaptada a la pronunciació del català occidental i les característiques dels dialectes valencians. També hi ha l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada pel govern valencià per tenir una regulació pròpia.

A les Illes Balears, per la seva banda, s’utilitza l'estàndard de l’ IEC, però adaptat al marc dialectal per la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears. Si l’ IEC, per exemple, admet les formes verbals "cantem/cantam", l’estàndard balear indica com a forma preferent la forma "cantam", també en registre formal.

No es parla de l'estàndard alguerès pel poc abast territorial del dialecte, tot i que s’ha de tenir en compte que l’ IEC reconeix el català de l’Alguer com un model d’àmbit restringit, que admet trets característics de la variant com l’article "lo".

Men?ame