Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  19.04.2012  11:11

Autor/s: Sergi Castells, Anna Corbatera i Laura Fabregat

T’estime, t’estimo, t’estim

Els filòlegs consideren que mostrar tots els dialectes en els mitjans seria positiu per la llengua, però això podria dificultar als periodistes arribar a tothom

Men?ame
 

En general, decantar-se per un dialecte només ho fan els mitjans que abarquen una sola zona dialectal –el diari lleidatà Segre o la televisió mallorquina IB3. Els que s’estenen per tots els Països Catalans solen integrar la majoria de dialectes o, si no tots, els tres principals –català central, valencià i mallorquí. Exemples són la revista valenciana El Temps o el diari digital L’Informatiu. L’excepció es troba en la premsa, que utilitza el català central en gairebé totes les notícies. Són El Punt/Avui –amb seu a Girona–, l’Ara i les versions catalanes de La Vanguardia i El Periódico.

Però, és adequat que bona part dels mitjans més importants dels Països Catalans, els que fan de cohesionadors de la parla catalana, utilitzen un únic dialecte i deixen de banda els altres? Alguns filòlegs qüestionen aquesta estratègia.

Maria Josep Cuenca, catedràtica de la Universitat de València, creu que oferir mostres de diferents dialectes en els mitjans ajudaria a acabar amb “molts prejudicis, ja que hi ha la sensació que tot aquell català que no és el propi està mal parlat”. Daniel Casals, periodista i professor de Dialectologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, considera que permetria a la població “prendre consciència de la diversitat lingüística catalana”.

La comprensió dels dialectes

Però, si és tot positiu, per què els textos en català central no comparteixen pàgina amb textos d’altres dialectes? Una de les màximes periodístiques és que els escrits han de ser entesos per tothom, i algunes varietats lingüístiques poden entrar en col·lisió amb aquest principi.

Com? Doncs en el català escrit les diferències se centren en dos elements: la morfosintaxi (els possessius o certes terminacions verbals) i en el vocabulari. En la morfosintaxi les diferències són massa xicotetes per amenaçar la comprensió del text, no obstant això, el lèxic sí que pot representar un problema, perquè no tothom sap què significa espill, menar o al·lot. En ser preguntat per això, Daniel Casals respon que “és millor que el periodista utilitzi un aclariment que no pas que es renunciï a fer servir una paraula”.

En els mitjans audiovisuals també sorgeix la problemàtica de la fonètica, que podria dificultar la comprensió, però no s’ha d’oblidar que és la mateixa llengua i, com respon Maria Josep Cuenca, “seria qüestió d’acostumar-s’hi”.

Aleshores, quin és el problema? Des de l’Ara recorden que el seu públic majoritari és el català i el corrector lingüístic d’El Punt/Avui, Quim Puigverd, explica que utilitzen el català central perquè un text en valencià fora de la secció País Valencià “podria sobtar” el seu públic majoritari. Maria Josep Cuenca  respon: “Sobta perquè no es fa habitualment. Si s’alternés, no sobtaria”.

“El català són dialectes en convivència”, afirma Miquel Gibert, professor de Literatura Catalana a la Universitat Pompeu Fabra. Perquè com diria La Gossa Sorda, “t’estime, t’estimo, t’estim”.

Men?ame