Raons d’una vaga general

El filòsof Josep Maria Terricabras deia a VilaWeb que aquesta vaga general era la forma ritualitzada del que havia estat el moviment del 15-M, el moviment dels indignats. Hem demanat a l’activista Simona Levi, molt lligada al moviment, sobre aquest punt de vista. I ens ha fet observar que el moviment del 15-M no havia convocat la vaga ni la secundava, ans era molt crític envers els sindicats majoritaris que la convoquen. Levi proposa una de les cinc mirades sobre aquesta vaga. Les altres són la de la sociòloga i directora de l’Observatori social de les Illes Balears, Maria Antònia Carbonero; del periodista científic de la Universitat de València, Martí Domínguez; de Joan Roma, president d’Innova; i de l’escriptor Francesc Serés.

Crítica als sindicats majoritaris

La sociòloga Maria Antònia Carbonero, directora de l’Observatori Social de les Illes Balears i vinculada a la Universitat de les Illes Balears, recorda el motiu concret de la vaga: ‘Cada vaga general que s’ha convocat té uns condicionants concrets i un context, i aquesta es convoca en plena crisi laboral i financera. D’entrada, aquesta vaga general s’ha convocat contra la reforma laboral. Aquesta reforma no crearà més llocs de feina, sinó que afavorirà la competitivitat, amb millors condicions per als empresaris. Així ho diuen, obertament, els membres del govern de Rajoy: en un moment en què les condicions dels treballadors són molt febles, el govern de Rajoy desregula les relacions laborals i la negociació col·lectiva; rebaixa les condicions i els drets laborals. La feblesa de la situació actual fa possible la reforma,  demanada i avalada per la Unió Europea, que vol dir els mercats i els monopolis financers.’

Quant a l’activista cultural, Simona Levi, molt vinculada al moviment del 15-M, sosté que el moviment dels indignats és molt crític envers els sindicats majoritaris, i els acusa de ser corresponsables directes de la reforma laboral que ara denuncien: ‘El moviment del 15-M considera que els sindicats majoritaris han convocat la vaga general per mantenir l’status quo. Perquè també són responsables directes d’aquesta situació i d’aquesta reforma laboral. S’han anat venent els drets dels treballadors durant anys i ara convoquen la vaga contra un govern conservador per a poder mantenir els seus privilegis.’ 

La crítica als sindicats, sobre la manca de direcció que han tingut aquests darrers anys, també és un argument que esgrimeix l’escriptor Francesc Serés. Serés, que s’apropia la realitat per convertir-la en literatura, escruta espais poc tractats. Ho va fer a ‘La matèria primera’, un llibre que recorria els polígons industrials de les perifèries del país. Fa gairebé una dècada, en plena bonança econòmica, ja va trobar indicis de coses que no lligaven i ja va intuir que podia petar tot en un futur: ‘Aquesta vaga general es pot mirar des de molts punts de vista. Jo me la miro amb un cert escepticisme, i si hagués de dir si comparteixo l’esperit general d’aquesta vaga, diria que no. Perquè els sindicats fa molt que no em representen. S’hauria de fer vaga general també contra els sindicats perquè, on eren quan tot semblava que anava tan i tan bé? Una part important del país no se sent gens acostada als sindicats, dels autònoms als professionals dels centres concertats, per exemple.’ 

Maria Antònia Carbonero manifesta: ‘Els sindicats han convocat la vaga una mica amb presses. Saben que la reforma laboral no es rectificarà, però miren de recuperar el poder de negociació, que ara és nul i que dubt que recuperin. Però hi ha un segon nivell de profunditat, que és el de lluitar per no recular en els drets bàsics laborals. De fet, és això que hi ha en joc. Perquè la reforma laboral substitueix la protecció directa del treballador per l’estat i el deixa a mercè de l’empresari. A partir d’ara el treballador haurà de negociar directament amb l’empresari i sense la protecció de l’estat. D’aquesta manera el treballador resta completament desprotegit.’

De la reforma laboral i del neoliberalisme

A banda la reforma laboral, tothom coincideix a dibuixar una situació de crisi i de malestar profund. Joan Roma, president d’Innova, associació per la innovació organitzativa i social, va en aquesta direcció: ‘Em penso que la vaga és l’últim recurs d’una manifestació canalitzada d’un malestar molt profund. Una vaga, per definició, es fa contra alguna cosa: contra aquelles circumstàncies que se suposa que haurien de ser d’una altra manera; en què tots aquells qui havien de protegir, d’anticipar els perills, no han fet la seva funció. Estem a la intempèrie. Això motiva tant reaccions de refugiar-se, de tancar-se, de paralitzar-se, de fugir, com reaccions de ràbia contra aquells qui ens haurien d’haver protegit i s’han aprofitat de nosaltres. D’aquí ve l’animadversió contra els bancs, els directius de les entitats bancàries, contra els polítics, viscuts com a amenaces obertes i ocultes, que se sospita que amaguen quelcom més.’

El periodista científic Martí Domínguez, director de la revista Mètode de la Universitat de València, també apunta cap al sistema: ‘Crec que hi ha un desencís general entre la gran massa social. La societat ha caigut en un neoliberalisme feroç, s’ha anat imposant un sistema capitalista molt americà que, dut a les últimes conseqüències, fa una societat amb pocs valors i amb poca moralitat, en què les coses es fan, encara que siguen il·legals. En podríem dir capitalisme evolucionista o darwinista: allò que caracteritza les societats civilitzades és que hi haja una ètica i una solidaritat amb els més desafavorits per tal de salvaguardar la dignitat de les persones. Contràriament, la genètica marca el món natural, la llei del més fort, i l’única ètica de la natura és l’èxit biològic. I el sistema capitalista que s’ha instal·lat tan sols es preocupa de guanyar dividends al preu que siga.’

Francesc Serés gira l’òptica: ‘Les grans raons de la vaga general, més que econòmiques, haurien de ser polítiques. És la crisi política que ens ha portat a la situació que vivim avui. És la política que ha de marcar uns criteris a l’economia. Per una altra banda, un gran percentatge del país va participar alegrement en l’eufòria de les vaques grasses. La responsabilitat d’això que ha passat no és solament una responsabilitat vertical, de dalt a baix, també hi ha una responsabilitat horitzontal, social. La societat no va fer gran cosa per impedir la situació actual: en certa manera, es va despreocupar de la política i de l’economia. És clar que això fa de mal dir, perquè és assenyalar la gent que ara també sofreix més les conseqüències de la crisi.’

Martí Domínguez també en parla, de la responsabilitat horitzontal, però per eximir-la: ‘Cert és que quan les coses funcionaven tothom en va treure un rèdit, però, quan les coses han empitjorat, els qui han patit i pateixen més són els més desafavorits. La visió que en tinc és que la majoria de la gent, tot i haver participat en el model, també fou manipulada per aquest model.’

Del 29-M al 15-M

El moviment del 15-M també s’afegirà a les manifestacions d’avui, però amb un objectiu més vast. Ho explica Simona Levi: ‘Durant la vaga ocuparem un espai, de força motora, per omplir els buits amb continguts reals, per reclamar una reforma completa de les estructures de la democràcia. Nosaltres parlem de feina però no solament de feina, perquè hi ha un malestar real i s’ha de lluitar per unes reformes globals de la societat. El moviment del 15-M treballa amb vista a la mobilització del 12 i del 15 de maig, quan farà un any del naixement del moviment, i es coordina a tot el món.’

I Joan Roma continua la seva anàlisi introduint el moviment dels indignats: ‘La pregunta és si a partir d’aquí (de la vaga) es podrà construir un projecte nou i quant tardaran a emergir organitzacions socials ciutadanes que facin cristal·litzar a la pràctica una nova manera de relacionar-nos socialment, econòmicament i políticament. Per exemple, els indignats i les diverses expressions d’aquest moviment a tot el món serien el naixement d’una tendència, i alhora un indici del malestar. Però també una pràctica imperfecta d’aquests nous modes de relació desitjats i d’exercici d’un lideratge i d’un poder que ara es volen compartits. Segons com es resolgui tot això, hi haurà una explosió més o menys violenta cap a fora o una implosió, en què la societat es vagi desintegrant silenciosament i lentament. En aquest segon cas, en el pla individual apareixeran les depressions i les autolesions.’

La vaga general des del territori

Francesc Serés conclou: ‘Tot plegat fa que em demani si he de seguir la vaga general de demà. No ho faré. Però no perquè no combregui amb una part d’allò que reclama, sinó perquè solament és una part de la veritat. Em molesta que s’amagui la part política, que s’intenti fer una foto fixa, quan hi ha moltes seqüències que expliquen com hem arribat fins aquí, que són polítiques, i que molts dels convocants d’aquesta vaga van aplaudir o acceptar la mar de contents.’

Martí Domínguez replica: ‘Desitge que la vaga triomfe i que provoque malestar en el govern valencià del PP. Però no sé fins a quin punt l’èxit de la vaga es llegirà com un càstig al govern i a la corrupció política. També em demane si gaire gent de la que ha votat el PP farà vaga. Aquesta gent té una responsabilitat, la responsabilitat social d’haver reelegit un any i un altre aquests polítics.’

Maria Antònia Carbonero s’ho mira des de Mallorca: ‘A Mallorca, el malestar que es viu amb el govern Bauzá potser sí que farà mobilitzar la gent. A la manifestació segur, perquè ja es va veure l’altre dia en la de la llengua. Ara, en termes laborals, no sé fins a quin punt tendrà impacte. És una societat conservadora, que va votar majoritàriament el PP. En aquest sentit no sóc gaire optimista.’

Alteratives a la vaga general

Simona Levi no és gaire favorable a la fórmula de la vaga general com a mesura de pressió, en aquestes condicions: ‘Abans la vaga tenia més sentit perquè hi havia feina per a tothom. Però avui, amb la precarietat laboral que hi ha, els treballadors estan exposats a les coaccions, com ja s’ha denunciat. Crec que hi ha maneres més eficaces que una vaga, relacionades amb la idea de productivitat més col·laborativa.’ 

I segons Carbonero: ‘Aquesta vaga general s’hauria de convertir en una vaga de paralització, que vol dir fer vaga de consum també. No consumir. Perquè hi ha molta gent afectada per la crisi que no és treballadora: els jubilats, els estudiants, i ja no parlem de la mà de desocupats que hi ha. Fent una vaga de paralització tots ens hi implicaríem. Però aquesta vaga general s’ha organitzat d’una manera clàssica, no s’ha muntat des de les xarxes socials. Els sindicats tenen encara uns mecanismes molt tradicionals. I aquesta mena de discursos solament funcionen si calen dins les xarxes socials.’