Paul Auster, fent memòria

  • L'escriptor ha estat a Barcelona per presentar el llibre autobiogràfic 'Diari d'hivern'

VilaWeb
VilaWeb
Montserrat Serra
22.02.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Paul Auster suscita molta expectació cada vegada que visita Barcelona. Hi és un escriptor estimat, com Woody Allen i els seus films. Auster té un estil de dir, de fer, i unes idees que sintonitzen amb el tarannà de la ciutat. I ahir es demostrà una vegada més: conferència de premsa multitudinària i maratoniana al matí i, al vespre, acte de presentació del seu nou llibre, ‘Diari d’hivern‘ (Edicions 62) al CCCB, amb les entrades exhaurides.

‘Diari d’hivern’ no és cap novel·la, és una autobiografia feta de records fragmentats, temàtics, que van endavant i endarrere sense cap mena d’ordre aparent; feta dels records que Auster té més vius a la memòria. Com a exemple, un episodi tens que va viure amb un taxista de París. Auster estava tan nerviós que va estar a punt de barallar-s’hi. I mentre escriptor i taxista mantenien una discussió tremenda, pel costat va passar una noia africana, amb un infant a coll, unes bosses plenes de fruita a les mans i un farcell al cap. I Auster recorda que va restar meravellat de l’elegància i de la saviesa en el caminar d’aquella dona.

En la forma, se serveix de la segona persona del singular per distanciar-se de si mateix, perquè per a explicar certes coses, diu, cal perspectiva. I perquè també l’ajuda a deslliurar el relat de la vanitat i d’un sentit triomfalista. Ha concebut el llibre com si fos una composició musical, com una fuga per a un quartet de corda o una sonata per a piano.

Avui, què li interessa més de l’escriptura? Que passa molt de gust anant perdut al principi i entenent de mica en mica allò que fa. És la part més emocionant de l’escriptura, la part inconscient, imprevisible. També indica que gaudeix molt entenent l’escriptura com a ofici: el ritme i la música de la llengua, la utilització de cada mot…

Recorda exactament el dia que va començar a escriure ‘Diari d’hivern’. Era el 3 de gener del 2011. Recorda que l’hivern de l’any passat va ser molt fred, que nevava intensament. I es va posar a escriure sense saber exactament on el durien aquells records que esbossava. De fet, al principi s’imaginava un relat diferent, parlant de si mateix i de persones que ha conegut. Però es va adonar que aquell material no funcionava i va anar esporgant-lo i fent un relat més sobri.

Diu Auster que, a ‘Diari d’hivern’, s’hi ha estudiat com si fos un ratolí de laboratori; que ha donat molta importància al seu cos (relata tots els accidents que ha tingut, per exemple), més que no pas als aspectes espirituals. I ho defensa: li interessa el cos, la materialitat d’allò que som, tema sobre el qual considera que s’ha escrit poc. Però, això a banda, creu que potser ha descobert d’ell mateix la importància d’unes coses, més que no pas unes altres; que no és important el nombre de llibres que ha llegit o el nombre de premis que ha obtingut, sinó les històries que l’han colpit més.

Del llibre, allò que potser li ha costat més ha estat de decidir els records que valien la pena d’incloure-hi i els que no. El llibre no arriba a dues-centes pàgines, de manera que hi ha molts aspectes de la seva vida que n’han quedat fora, però tot quant explica li ha passat, i no n’amaga res, diu. Fins i tot és cert el llamp que va caure sobre el nen que tenia al costat i que el va fulminar. Ell tenia catorze anys, llavors, i això va canviar la seva manera de mirar-se la vida. Fins i tot és cert el tro que va espetegar en el moment del ‘jo us declaro marit i muller’, el dia que va casar-se amb l’escriptora Siri Hustvedt.

El gènere memorialístic no li és estrany, i se n’ha servit en més d’una ocasió, com ara als llibres ‘La invenció de la solitud’ (1988), ‘El quadern vermell’ (1993) i ‘La solitud del laberint’ (1997).

Auster féu seixanta-cinc anys el 3 de febrer i els editors catalans han fet coincidir la publicació del llibre amb aquesta data, a manera de regal d’aniversari (fins i tot van avançar-ne quinze dies l’edició digital). Als Estats Units ‘Diari d’hivern’ no sortirà fins a l’agost.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any