16.02.2012 - 06:00
L’enòleg valencià Joan C. Martín va presentar ahir a l’Espai VilaWeb el llibre ‘Valencians contra la fil·loxera’, que va més enllà del vi. Martín hi descriu un País Valencià molt diferent del dels tòpics, solidari, arrelat en una profunda cultura del treball i del respecte que va aconseguir una proesa: aturar quaranta anys una plaga que havia arrasat la resta d’Europa (vídeo).
—Mireu de desfer els tòpics sobre els valencians…
—Als valencians, ens retreuen molt fàcilment que som d’aquesta manera o d’aquella. Hi ha tot de tòpics que ens han contat i que ens atribueixen un model de vida poc rigorós. Però, en canvi, allò que he vist sempre en la meua família són persones d’una gran dignitat, amb una gran capacitat de lluita i de treball, amb molt d’humor. La societat que lluita contra la plaga de la fil·loxera és una societat estalviadora, organitzada, calvinista si voleu, i profundament valenciana. Era una societat nascuda de la repoblació catalana, aragonesa i occitana, amb uns trets culturals i socials que han estat ignorats pels intel·lectuals valencians, tret de Sanchis Guarner.
Per exemple, des del punt de vista agrícola, és evident que tot el País Valencià, el de parla catalana o el de parla castellana, comparteix un mateix ‘etos’. Un ‘etos’, un credo constitucional català basat en el consens, en la representació i en la llibertat. I és d’ací que naix una societat complexa i molt ben estructurada, amb una cultura també complexa del treball, d’una moralitat molt elevada, que és la que va poder defensar la terra contra una agressió que va assolar tot Europa, la plaga de la fil·loxera.
—Però la imatge dels valencians d’avui no és aquesta…
—Tot l’imaginari que explica aquesta idea del ‘Levante Feliz’, de ‘la tierra ubérrima’ i de totes eixes coses és una invenció de la dreta de la Restauració, que al cap i a la fi fabrica una satisfacció popular comparable a la que ara ha fabricat la dreta amb els grans esdeveniments. I la d’aleshores i la d’ara se n’aprofiten per fer els seus negocis, que desfan el país.
—I per què vau triar aquest episodi històric per a explicar tot això?
—Jo havia sentit moltes històries en la meua família, sobre ‘la bitxa’, perquè la meua era una família de viticultors de Xest. Jo he conegut les persones que en la infantesa havien viscut aquella tragèdia, havien lluitat contra la fil·loxera i sabien com ho havien fet per aturar-la. I després, a conseqüència de la meua feina d’enòleg, he estudiat moltes coses sobre aquesta plaga.
—Però el llibre no parla solament de vi o de la cultura del vi…
—He procurat evitar que un personatge s’apoderara del llibre, però és cert que llegint-lo hi ha hagut gent que l’ha destacat. Aquest personatge va més enllà de la viticultura perquè és l’èpica de la lluita d’un poble, el sentiment col·lectiu dels valencians, els seus valors, la seua solidaritat i el seu respecte per la pràctiques tradicionals que foren, al cap i a la fi, les que li van permetre de sobreviure.
—I aquest ‘personatge’ ens ensenya coses sobre això que passa avui? És comparable?
—Metafòricament, com a mínim, sí que ho és. Perquè la situació desastrosa que tenim ací ara és tan tremenda com la d’aleshores. Però la qüestió no és si el mal és tan gros ara com aleshores; la qüestió és si la reacció del poble és la mateixa. La dels valencians d’aleshores va ser una reacció molt diferent de la que veiem ara. La conjugada…
—…?
—’Conjugada’ és una paraula antiga valenciana, que no sé si els diccionaris anteriors a Coromines registren. La ‘conjugada’ explica, per exemple, aquesta resistència solidària i tenaç a la fil·loxera. Hi ha pobles valencians que són a pocs quilòmetres de pobles de Castella, on la fil·loxera havia entrat dècades abans. I en canvi, el País Valencià, sencer i com un tot, l’evita, malgrat la proximitat geogràfica i que no hi ha obstacles. Això és una gran lliçó. I passa perquè tota la societat valenciana té una ètica del treball i de les relacions que li permet de fer coses com aquesta, aturar una plaga que arrasa Europa. Si més no, fins que uns pocs, per traure’n un profit ràpid, posen al davant de la col·lectivitat l’interès propi.
—I no és una excepció això?
—Sempre que s’ha permès que el poble valencià manifestara un sentiment de solidaritat horitzontal, ho ha fet; un sentiment de poble, un sentiment que va més enllà de l’autoajuda perquè expressa la voluntat de fer coses els uns pels altres. Això és la conjugada: ‘Mai no deixaràs caure el teu veí’. I la gent del País Valencià una vegada i una altra es conjugava per fer obres col·lectives, per fer coses en comú. Amb independència de la llengua que parlara i de la zona del país on visquera. Potser ara és diferent i això no es manifesta, però l’explicació està, potser, en el fet que ara tenim un lideratge molt roí…
