15.02.2012 - 16:58
‘A dangerous method’ ens situa en el començament de la I Guerra Mundial. El doctor Carl Gustav Jung (Michael Fassbender) comença a tractar una pacient complicada: Sabina Spielrein (Keira Knightley). Quan descobreix el seu passat traumàtic, decideix recórrer a Sigmund Freud (Viggo Mortensen), en un moment en el qual la teoria de la psicoanàlisi es troba en el punt àlgid de desenvolupament. Es tracta d’una pel·lícula profunda, presidida per aquest trio central subjecte en tot moment a una dialèctica constant. La cinta, signada per David Cronenberg, suma a l’excel·lència formal dels seus treballs més recents, la recuperació d’alguns temes recurrents de la seua fascinant filmografia. El gran cineasta canadenc adapta en aquesta ocasió l’obra teatral ‘The talking cure’ de Christopher Hampton, qui signa també el guió. Al mateix temps, aquesta novel·la es basa en ‘A most dangerous method’ de John Kerr. Una allau de noms il·lustres en un treball que ha despertat els aplaudiments de la crítica.
Filmada d’una manera excel·lent i mil·limètricament torbadora, amb una composició dels plànols tan freda, naturalment complexa, mansa i sagaç com el mateix impuls que mou els personatges, la proposta es deixa portar per una fotografia i una direcció artística espectaculars, bressolada per una banda sonora de Howard Shore que alterna composicions profundament plàcides i envoltants amb les passions del Sigfrid de Wagner, clau en la història i pràcticament un personatge més, igual que la pròpia correspondència epistolar a tres bandes que centra moments imponderables en el desenvolupament del drama.
Per explicar aquest enfrontament psicològic, ètic, social i de raça altament complex en forma i fons, el realitzador encerta novament en un dels pilars del seu treball: l’elecció dels actors. Michael Fassbender, potser l’intèrpret més en forma del moment, broda un paper que a través del seu impol·lut hieratisme cala en un espectador modern incapaç gairebé d’entendre una actitud tan amoralment impertèrrita. Keira Knightley es llueix com a captivador, impossible objecte de desig, paradoxal com a malalta autodestructiva convertida en pedra angular del desenvolupament de la psicologia moderna; i un terrible i paternal Viggo Mortensen desapareix darrere d’una constant pàtina de fum per donar vida a l’home conscient i inalterable, convençut i forçosament convincent. Si sumem a un llibertí Vincent Cassel com el tràgic Otto Gross, el resultat és inexcusable i conformen un veritable plaer cinematogràfic.
