La Magrana reprèn el rumb després de mesos d’indefinició

  • VilaWeb parla amb el responsable editorial del grup RBA, Joaquim Palau, i amb el nou editor de la Magrana, Jordi Rourera

VilaWeb
Montserrat Serra
15.02.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Edicions de la Magrana, l’editora catalana amb trenta-set anys d’història, absorbida el 2000 pel grup RBA, va anunciar a primers d’any la contractació d’un nou responsable editorial, Jordi Rourera. Feia més de sis mesos que l’editora anterior, Isabel Obiols, havia deixat el càrrec. Tot aquest temps d’indefinició ha tingut un preu alt: alguns dels autors més significatius han deixat la Magrana; és el cas d’Imma Monsó i de Ramon Erra. Joan-Lluís Lluís pot ser que també abandoni la casa. Per entendre què ha passat i quin rumb prendrà a partir d’ara la Magrana, hem parlat amb el director editorial del grup RBA, Joaquim Palau, i amb el nou editor de la Magrana, Jordi Rourera.

 

La Magrana ha passat més de mig any d’indefinició, sense un cap visible que pilotés el projecte, des que al maig del 2011 l’editora Isabel Obiols va deixar l’editorial. Per què s’ha tardat tant de temps a substituir-la? Ho preguntem a Joaquim Palau: ‘No hi ha un perquè. Han estat uns mesos que havíem de reorganitzar molts àmbits del grup i la Magrana n’era un, però no era el prioritari. Alhora, ha estat un temps que ens ha servit per reflexionar sobre quin paper volíem que jugués el nostre segell de llibres en català. I la conclusió és que per RBA el català és una aposta estratègica dins d’aquest gran grup de continguts que volem ser.’

Continua Palau: ‘Però també volíem que la filosofia de treball de la Magrana s’adaptés a la filosofia de treball del grup, perquè no era així sempre. Volem que la Magrana sigui un segell de prestigi amb l’esperit empresarial de RBA. I quan vam tenir clar tot això, ens vam posar a buscar una persona fiable, que és més difícil del que sembla: jove però amb ‘background’ cultural, que pugui entendre el món contemporani i adaptar-se a la metodologia de RBA. El món de l’edició ha canviat molt. Els usos i costums d’avui són molt diferents.’

Abans de la marxa d’Isabel Obiols ja va saltar la inquietut entre els autors i entre els llibreters. Es deia que la Magrana no reeditaria cap dels títols que publiqués, per molt d’èxit que tinguessin. Així va passar amb el llibre de la Marta Rojals, ‘Primavera, estiu, etcètera’. Un mes abans de Sant Jordi la primera edició ja estava esgotada i no es va reeditar malgrat la petició dels llibreters. Joaquim Palau comenta: ‘Vius en el concepte d’edició antic: és cert que durant un mes no vam sumministrar els llibres que ens demanaven, perquè en el nostre pla editorial ens preocupa tant el que venem com el que no venem. I fins que no tenim la certesa que aquests llibres es venen en una proporció adequada, no reeditem. Quantes vegades per Sant Jordi hem comès l’error de sobredimensionar la tirada d’alguns llibres? És un sobrecost molt important per a l’editorial. Ara el món editorial ha canviat: el que s’ha de fer és col·locar bé el llibre i no col·locar molts exemplars.’

Durant aquests mesos els autors de la Magrana no han tingut un interlocutor clar. La marxa d’Isabel Obiols i la desvinculació progressiva d’Oriol Castanys del grup RBA (Castanys va ser el responsable de l’absorció de la Magrana per part de RBA), ha condicionat alguns dels autors historics del segell. Així ho va manifestar Ramon Erra, quan va guanyar el Premi Mercè Rodoreda amb ‘La vida per rail’, que és a punt de sortir: ‘El fet és que, a la Magrana, hi tenia d’editora la Isabel Obiols, amb qui m’entenia molt bé i que em feia molt de costat. Quan ella se’n va anar, em vaig sentir lliure per a obrir-me a unes altres possibilitats.’

VilaWeb ha preguntat a l’escriptor Joan-Lluís Lluís sobre la seva situació concreta. Ha explicat: ‘El fet de publicar ‘A cremallengua’ amb Viena no suposava que deixés la Magrana. I això era abans que comencessin, com dius, aquests ‘mesos d’indefinició’. Però des que va marxar la Isabel Obiols, em va semblar que no era jo qui deixava la Magrana sinó que era la Magrana qui em deixava a mi. Absolutament ningú de RBA no va contactar-me per explicar-me la situació, o per dir-me que ningú no era capaç d’explicar-me la situació. Ho vaig viure com una manca de respecte dolorós, després de bastants anys de fidelitat mútua i d’algunes aventures commovedores. Indubtablement, m’ha deixat un regust amarg.’

Continua Lluís: ‘Quan en Jordi Rourera va arribar, va prendre contacte amb mi molt ràpidament i crec que va entendre la meva posició de desconcert. El vaig trobar comprensiu i atent. A partir d’ara, em dono una llibertat total per decidir amb qui vull anar, sense pensar en fidelitats passades i, crec, caduques. Ara per ara, ni he romput amb la Magrana ni he tornat a apropar-me’n. Ja ho decidiré quan pensi que sigui el moment.’

El cas d’Imma Monsó és més cridaner, perquè ha guanyat el Premi Ramon Llull, el més ben dotat de la literatura catalana, que publica Planeta. La seva decisió d’abandonar el segell ve de fa més temps, però feia deu anys que la Magrana li publicava els seus llibres. Va debutar el 1996 amb ‘No se sap mai’ a Edicions 62 i seguint les passes dels editors Oriol Castanys i Anik Lapointe, quan van passar a RBA/la Magrana, Monsó va començar a publicar-hi. ‘Però ara Oriol Castanys ja no és a l’editorial i Anik Lapointe es dedica a unes altres coses. Per això vaig decidir començar una etapa nova i presentar-me al premi. Alhora que tenia una motivació especial, i és que em fa molta il·lusió que la tradueixin al fracès.’

Segons Joaquim Palau, ‘certament, l’Oriol Castanys va adquirir la Magrana per a RBA, però fa molt de temps que l’Oriol ja no tenia res a veure amb l’edició catalana del grup. Sí que és cert que des de feia uns vuit mesos vam alentir la marxa de l’editorial i durant aquest temps alguns autors amb unes necessitats concretes van perdre els seus interlocutors i han marxat. Però que quedi clar que més enllà de fer una empresa rendible, el que volem per a la Magrana és fer un catàleg de qualitat, de primera divisió. La rendibilitat és important, però el primer objectiu és la qualitat. No se’ns demana rendiments desproporcionats.’

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any