Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  13.02.2012  11:02

Castells i Muixerangues per a inaugurar el monument de Barcelona als castellers

Men?ame
 

Les colles castelleres de Barcelona, els Falcons de Barcelona, la Muixeranga d'Algemesí i la Nova Muixeranga d'Algemesí van participar ahir en la inauguració del monument als castellers, a la plaça Sant Miquel de la ciutat, i en el marc de les festes de Santa Eulàlia. En aquest vídeo de VilaWeb TV podeu veure el moment en què s'alçaren alhora els pilars al so de la Muixeranga per a la inauguració del monument, obra de l'artista Antoni Llena. Reproduïm el discurs íntegre que va llegir l'artista.

 

Discurs proferit en la inauguració del monument als castellers de Barcelona (12.02.2012)

Tots els qui sou aquí sabeu que aquesta escultura és un homenatge als castellers i, de retruc, un homenatge a la ciutat que sap honorar-los amb un monument ambiciós i deliberadament modern. Els castells són una metàfora de l’esperit que ens conforma com a societat particular. Les colles castelleress’apleguen per aixecar una construcció que té l’ambició d’arribar tan amunt com sigui possible, una construcció que demana, sense exclusió, l’esforç de tothom: vells i joves, homes i dones, nens i nenes, blancs, negres i grocs, cristians i no-cristians, grassos i prims, alts i baixos..., tothom és imprescindible a compartir el somni de tocar el cel. Ara, els castells no són simples arquitectures utòpiques; jo hi veig també uns senyals reivindicatius: es fan i es desfan, com el tapís de la dona d’Ulisses, que de dia el teixeix i de nit el desteixeix, tot esperant el retorn de l’home que ha de foragitar-li de casa els pretendents que, insaciables, li devoren el patrimoni. Per fer-ne befa, per desacreditar-la, algú amb responsabilitat política ha volgut identificar aquesta obra amb el morrió que subjecta el tap de xampany. Les obres d’art tenen aquestes coses: cada u pot veure-hi, ben legítimament, igual que als núvols del cel, allò que vulgui. Trobo que la imatge del tap de xampany és molt apropiada i me la faig meva; i és que la finalitat dels taps de xampany és d’independitzar-se de l’ampolla, deixar que el líquid que conté esdevingui lliure. Qui sap si un dia aquest monument, a més de celebrar la gesta castellera, no esdevindrà també un símbol de la independència d’aquest país.

Aquesta obra ha nascut envoltada de polèmica, per tres motius: estètica, emplaçament i cost.

L’ESTÈTICA
A Caixa Fòrum hi ha fins avui una exposició de pintura impressionista. Els qui s’hi acosten en contemplen els quadres amb un gran respecte. Qui sap si, aquests mateixos, ara fa cent cinquanta anys, no haurien contestat aïradament els quadres que avui tant estimen. Les ciutats, les mitifica l’art que contenen. Això ho sap molt bé Barcelona, que rep gent de tot arreu del món que hi vénen a veure l’obra de Gaudí, Miró, Picasso i de tants artistes més, la majoria, si no tots, bescantats al seu temps. I amb això no vull pas dir que la meva obra pugui, ni de lluny, comparar-s’hi, no. Únicament vull dir que és el temps que certifica l’art d’una obra. Deixem, doncs, que sigui el temps que jutgi aquesta escultura, sense que això vulgui dir que hàgim de renunciar a la crítica, sense la qual res no es fortifica.

De totes maneres, m’agradaria comentar la tècnica d’aquesta obra, d’aquest munt de ferralla com algú es complau a anomenar-la. Aquesta escultura és d’acer, un material industrial que, a diferència de molts altres, no es deixa treballar artesanalment. L’equip de professionals que l’ha construït ho ha aconseguit. Tota una proesa! Aquest metall indòmit, d’ús modern, s’ha treballat per tornar-lo dúctil i perquè arribés a expressar-se d’una manera antiga. Som al barri gòtic, un barri abans ocupat per gremis d’artesans. Agraeixo que el meu equip s’hagi esforçat a dominar aquest metall per fer-ne una obra d’orfebreria.

L’EMPLAÇAMENT
Barcelona és una Ciutat que té a l’ADN la desfici d’amagar les obres singulars que li donen personalitat. Aquesta plaça és un espai reclòs, un lloc idoni per a aquest monument; de primer perquè és a tocar de la Casa Gran, i també, perquè amb les dues cantonades que la separen de la plaça de Sant Jaume, delimita un marc que abasta un munt d’estils artístics, uns estils artístics que senyalen una continuïtat cultural i històrica: romànic, gòtic, barroc, renaixement, neoclàssic i fins als castellers que Picasso va esgrafiar a la façana del Col·legi d’Arquitectes... Ah, i sota els nostres peus hi ha soterrat un tros de la Barcelona romana.
Aquesta escultura és monumental. Des del primer moment vaig voler que l’alçada fos equiparable a la de la Casa de la Ciutat, i això per a expressar públicament que entre el poble i les institucions no havia d’haver-hi jerarquies. El caràcter monumental d’aquesta obra no és arrogant: el sol fet de poder-hi transitar ja en fa un espai amable.

El COST
Aquest és l’aspecte més polèmic, atesa la situació actual. Però voldria fer-ne una lectura optimista: si ara, un cop acabada, ens volguéssim vendre aquesta escultura, ens en donarien tres vegades més. Vull dir amb això que la Ciutat ha fet un bon negoci. Possiblement aquests diners són més recuperables que no pas els de la propaganda electoral amb què ens inunden les bústies i que, tot i costar tants diners, va, gairebé tota, de pet a la paperera.
Res més, dono les gràcies als castellers com a ambaixadors que són de Catalunya al món. Als alcaldes Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias. A la comissió d’escultures per haver defensat l’obra. Al taller de Pere Casanovas i a cada un dels seus artesans. A l’enginyer Jesús Jimènez, a Sàpic i a tothom que avui és aquí.

Antoni Llena

Men?ame