14.02.2012 - 06:00
«Ens ho ha de dir la veu tremolosa
i trista d’un campanar.
Un cop de llum i el crit d’una garsa
que ha despertat amb fam i busca
per entre blats i civades
qualsevol cosa per omplir el pap»
Joan Manuel Serrat, ‘Cançó de matinada’, 1967
Quan en la primavera de 1967 Joan Manuel Serrat va saltar a les llistes d’èxits amb ‘Cançó de matinada’, a més de la novetat de veure un tema en català als primers llocs dels ‘hit-parade’, la composició aportava un ingredient, que si no totalment innovador, almenys sí que era poc freqüent en la música pop de l’època: la crida naturalista ara com a protagonista destacat del cançoner popular. En uns moments en què la societat espanyola descobria els braços seductors de la societat de consum, el cantant fixava la seua mirada en un món rural, allunyat i aliè del nou paradís electrodomesticat que projectava una rampant televisió en blanc i negre. Serrat feia una vibrant defensa i proclama d’arrelament al paisatge català i mediterrani, del qual ja havia donat primícies a propòsit d’aquell «mar tan nostre que ve a besar-me el rostre» que enunciava en la cançó ‘Ara que tinc vint anys’, el seu primer manifest biològic.
Al llarg de la seua obra literària i musical, al costat de temàtiques com les amoroses o de caràcter social, sobreeixirà en la lírica serratiana la natura experimentada des de diferents miradors i continguts. Des de l’observació reflexiva a l’alerta ecològica, des del paisatge botànic –amb una llista abundant de les diferents espècies arbòries, com oliveres, roures, alzines, pins, palmeres, etc.– a l’observatori ornitològic poblat per gavines, falziots, coloms, pardals, o falcons, entre altres espècimens; o el cant a bestioles més domesticades com el gall «carnerià» o el gos, rodamón i llibertari. Tot un decàleg d’intencions expressives amb la natura com a protagonista que acabarà erigint-se com un dels motius més persistents en l’obra de Serrat i distingint-la estilísticament d’altres cançoners d’autor.
Del vent raimonià al mar amic de Lluís Llach
A la seua primera cançó, Raimon invocava el vent per fer el seu crit existencial i juvenil. Paral·lelament, i en un altre punt del planeta, un jove músic anomenat Bob Dylan també feia servir el vent per llançar una sèrie d’interrogacions incisives enmig d’un temps tumultuós i oscil·lant. Al costat de temàtiques de caire cívic o amorós, per citar dues de les principals línies que recorren la seua espina musical, l’obra raimoniana sempre ha tingut un fort arrelament en el paisatge i la natura mediterrània reforçada amb el suport de poetes com Salvador Espriu i Ausiàs March. Altres intèrprets com Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Ovidi Montllor trobaren aquesta comunió entre poesia, natura i música en autors com Salvat-Papasseit, Josep Carner, J. V. Foix, Roselló-Pòrcel o Costa i Llobera, per citar alguns dels escollits per a la melodia adhesiva.
La contemplació del paisatge, de l’ordre natural, de la bellesa de la natura, tot sovint l’aprofita Raimon per llançar una reflexió més profunda i transversal, ja siga de caràcter personal, amorós o col·lectiu. En un dels temes de la seua primera època, ‘El País Basc’, se serveix dels diferents elements de la natura com a bandera victoriosa de la identitat amagada del poble basc. La força del paisatge euskaldun actua de projector de la identitat prohibida:
«Tots els colors del verd
sota un cel de plom
que el sol vol trencar.
Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.
Portava el vent la força
d’un poble que ha sofert tant.
Portava la força el vent
d’un poble que ens han amagat»
Raimon, ‘El País Basc’, 1967
Maria del Mar Bonet i Lluís Llach van estar dels últims jutges a incorporar-se al moviment de la Nova Cançó. Tant l’intèrpret mallorquina com el cantant empordanès han continuat aquesta relació de complicitats entre la natura i la cançó, entre l’estrofa i l’univers físic. En el cas de Maria del Mar Bonet aquesta relació està íntimament lligada a un paisatge, a la geografia de les Illes –els versos d’Estellés li serviran per a fer una de les seues cançons més reeixides– i, per extensió, a la Mediterrània, com a referent existencial, estètic i musical. Un paisatge que en moltes ocasions acaba destil·lant en les seues cançons una forta càrrega de sensualitat i erotisme.
Pel que fa a Llach, com en altres intèrprets de la cançó, el diàleg amb la natura transcendeix el propi marc o paisatge, per esdevenir metàfora, com en ‘Com un arbre nu’, o servir de pont per a altres arguments. En ‘Un núvol blanc’, una de les seues cançons més intenses, Llach se serveix d’aquest element atmosfèric per fer una reflexió sobre la vida i la mort, i, al cap i a la fi, sobre l’inevitable pas del temps.
Carles Gámez és periodista i escriptor. Autor de ‘Lluis Llach’ (Edicions 3i4, 1993) i ‘Al vent. Crònica d’una nova cançó’ (PUV, 2009)
Llig l’article sencer de Carles Gámez en la revista Mètode.
Enllaços
Array
