Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  18.01.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Valentí Puig, 'conservador, que no vol dir dretà'

Li acaben de publicar la novel·la 'Barcelona cau', però hi parlem sobretot de política · Oferim un Escriptors.TV i un vídeo en què comenta la seva col·lecció de biografies

Men?ame
 

L'escriptor Valentí Puig (Palma, 1949) acaba de publicar la novel·la 'Barcelona cau' (Proa). És un home de moltes facetes: ha treballat per ABC i ha escrit articles d'opinió per al setmanari El Temps. Actualment escriu tres articles setmanals a La Vanguardia. I en literatura alterna la ficció amb el dietari, l'assaig i la poesia. L'any passat va tornar a Barcelona després d'una estada de sis anys a Madrid. Ell, que es considera un conservador de centre, coneix bé la capital i la dreta espanyoles.

 

Ens rep a casa seva, tot i el mal d'esquena, ben disposat a atendre'ns. Li enregistrem la lectura d'un fragment de la novel·la (vídeo) per a la sèrie Escriptors.TV, i una seqüència en què tria tres objectes que el defineixin (vídeo). Després arriba una llarga entrevista, en què parla molt de la dreta espanyola, de les poques simpaties que té per l'independentisme, de la mediocritat periodística… Comença parlant de Mallorca i del nou govern balear, presidit per José Ramon Bauzá.

—Esper a veure què passa. En educació i cultura conec el conseller, i és molt de fiar. Però, certament, hi ha un sector hostil a l'ús cultural del català a Mallorca. És un sector molt actiu de la vella dreta de Palma. Mallorca sempre ha estat molt conservadora, encara que la gent de poble era mallorquinista per instint i votava Unió Mallorquina. Però a Palma, des que tenc ús de raó, hi ha la gent del barri de la catedral, que ha estat sempre manifestament anticatalanista, i que considera que el mallorquí és la llengua de la cuinera. L'ideòleg en va esser n'Antonio Alemany, el periodista vinculat amb Jaume Matas pel cas Palma Arena. Va ser ell un dels qui va promoure l'anomenat 'gonellisme': van aparèixer uns articles al Diari de Mallorca signats amb el pseudònim Pep Gonella, en què es deia que el mallorquí no era català. Però a Mallorca aquest corrent no va anar a més. Ara s'ha revifat de bell nou, però esper que dins el PP s'imposi el sentit comú. Perquè a Mallorca el centre-dreta ha entès que el mallorquinisme és una part del fet d'esser mallorquí.

S'ha d'entendre que el mallorquinisme no equival al valencianisme, sinó que implica una forma d'esser dels mallorquins: l'arrelament en la cultura i en la llengua, de Ramon Llull fins ara, amb un respecte pels aspectes antropològics i les peculiaritats lingüístiques. En aquest sentit, sent una gran admiració per Francesc de B. Moll, que era un savi, un home extraordinari, que va aconseguir que, en morir, n'Alcover convertís el seu diccionari en el 'Diccionari català-valencià-balear'. I això no es va posar en qüestió fins a l'aparició del 'gonellisme'. Però el conjunt de la societat mallorquina accepta que la llengua és el català, si es respecten les modalitats pròpies. A València va ser més dur, amb el blaverisme va haver-hi bombes. 

—Però a València es comencen a veure alguns canvis significatius: la força d'Escola valenciana, Compromís amb representació a les Corts...
—A València el problema és un altre. Els valencians han après a fer diners i el conflicte lingüístic ha passat a segon terme. El PP valencià ha estat més dretà que no el mallorquí. Dretà, que no vol dir conservador. Un PP més visceralment dretà. En el cas valencià el problema no és l'anticatalanisme, sinó sobretot el fet que hi governa una dreta poc moderna. 

—Espanya també en pateix, d'una dreta poc moderna.
—Aquests sis anys que he estat a Madrid he vist evolucionar la dreta. Ho he vist en les noves generacions, fins i tot en la manera de vestir. Amb Aznar tot era molt blanc i negre. Ara és més matisat. Els anys que el PP ha passat a l'oposició li han servit per aprendre alguna cosa. Ha après que el centre del món no és Madrid. A Rajoy, no li agrada la polarització de les tertúlies mediàtiques. La forma d'esser de l'Espanya perifèrica, més tranquil·la i integradora, no sofreix la crispació que mouen les tertúlies dels mitjans de comunicació madrilenys.

—Asfixiant.
—Sí, la situació era tan extrema que en alguna ocasió em vaig veure obligat a defensar en Rodríguez Zapatero, perquè era excessiu com anaven contra els socialistes. I mira que no ho sóc gens, socialista. I en el tema anticatalà, també m'ha semblat sempre que no responien a la més mínima realitat. Aquí també s'extralimitaven. I ho dic sense ser ni nacionalista ni anticatalanista.

—Precisament de catalanisme i de Catalunya parlava l'article que vau publicar diumenge a La Vanguardia, 'Catalunya en tot i per parts'.
—És una evidència que una cosa és el catalanisme i una altra és Catalunya. El catalanisme és una forma d'entendre Catalunya. Jo em sent vinculat al catalanisme cultural. És ben sabut que sempre he defensat l'estat de les autonomies. I en l'article coment que si Prat de la Riba veiés l'abast institucional que té Catalunya no s'ho creuria. Que en vols més? Bé, doncs que s'articulin moviments independentistes. Però la centralitat catalana es mou en un cert autonomisme. La gent creu que no s'haurien de pagar tants impostos, és clar, però això no justifica demanar la independència. I políticament, el moviment liberal-conservador, entre la dreta de Maura i la de Cambó, hauria anat bé. Però ens movem per cicles. Sovint empram arguments molt superficials, perquè hi ha un component sentimental molt fort, i en part justifiquen els orígens del catalanisme. Si el catalanisme deriva vers l'independentisme, jo no m'hi apunt.

—L'independentisme cada vegada té més suport social. Ja hi ha una massa crítica...
—Jo no ho crec. M'ha sorprès molt l'actitud d'en Pujol. I en general veig una desproporció entre l'opinió d'articulistes favorables a l'independentisme i la indiferència de l'opinió pública sobre la qüestió. Jo no veig una voluntat manifesta d'independència. Ara, que em diguis que a CiU hi ha un sector que posarà el tema sobre la taula, d'acord, però jo tenc tot el dret de no estar-hi d'acord. No ho veig ni ho acab d'entendre. I no entenc que Pujol desfaci tots els arguments que va anar construint quan era president de la Generalitat. Que ara digui que l'encaix amb Espanya que imaginaven Espriu i Vicenç Vives sigui avui impossible…

—Ara que esmenteu Vicenç Vives, m'heu fet pensar en una intervenció d'un tertulià de Catalunya Ràdio, que va dir, sense matís ni rèplica, arran de la mort de Manuel Fraga: 'El règim de Franco no era absolutament monocolor. Hi havia tendències. Hi havia una tendència tirant a anglòfila, que era la del senyor Fraga. Hi havia una tendència pro-nazi, que era la de Vicens Vives, per exemple.'
—Vicenç Vives no va ser nazi, mai. Va fer un llibre de geopolítica, que és una cosa molt seriosa, però com que el nazisme també en va fer, la geopolítica va quedar contaminada. Vicenç Vives va ser un home liberal, moderat, possibilista. I no es podia imaginar (com no s'ho podia imaginar ningú) que Franco duraria tant. I Franco va durar eternament. És una barbaritat dir això. Aquestes rebaixen les tertúlies d'aquí al mateix nivell que les de Madrid. Jo he deixat de fer tertúlies i, mentre pugui econòmicament, no pens fer-ne.

—I com veieu Manuel Fraga?
—Va ser un fidel servidor del franquisme. No va posar en dubte penes de mort. Després, en el postfranquisme, li va fer mal el seu caràcter autoritari. Que la UCD (Unión de Centro Democrático) li passàs al davant, no ho va pair mai. Amb Alianza Popular (AP) va aconseguir que l'extrema dreta no s'expandís. La seva dreta era una dreta dura, però no l'extrema dreta de Blas Piñar, la que campa per Europa. Al final es va adonar que, amb ell, el centre-dreta no se'n sortiria mai i va acabar de president de Galícia.

—I va arribar Aznar, però no hi hagué gaire millora
—Aznar és part d'una dreta de tota la vida. Respecte de la UCD va ser una passa enrere, però va ser el principi del retorn al centre. Ara amb la generació de Sáez de Santamaria el procés sociològic es va consumant. El PP ha anat evolucionant en la mesura que ha integrat gent més moderada. Entre Basagoiti i Mayor Oreja hi ha una distància impressionant. Els socialistes també es troben en aquest punt de relleu generacional. Però ara la cosa important, la que preocupa de veritat, és l'economia, reduir la desocupació…

—Veieu res clar per a sortir de la crisi?
—Sé que no estarem mai més igual. Els economistes en diuen 'destrucció creativa'. S'eliminaran els elements improductius del sistema econòmic. I els valors que s'haurien d'imposar són la capacitat d'iniciativa, la creativitat, la inventiva… Val la pena de veure com internet s'anirà adaptant a aquesta realitat. Serà molt important la capacitat de respondre, d'adaptar-se a la realitat i una capacitat d'innovació tecnològica més gran. Mira, en la pel·lícula 'Blade Runner' no hi havia cap telèfon mòbil; no es va preveure com un element de futur i, en canvi, els mòbils han canviat la vida de la gent.

—Voleu dir que no és internet que ha transformat el món?
—Sí, és una de les grans transformacions. Internet és un dels grans relats del nostre temps.

—Dieu que la literatura ens ha d'ajudar a conèixer la realitat. Acabeu de publicar 'Barcelona cau', en què situeu el lector a la Barcelona del 1939, durant els tres últims dies de la guerra, abans que entressin les tropes franquistes a la ciutat.
—No volia fer una novel·la de la guerra civil. El motor de la novel·la és el protagonista, en Víctor, un personatge indiferent, un punt cínic, que no dóna importància ni a la política ni a les tragèdies dels altres. Quan vaig tenir el personatge per a construir-hi la història li vaig cercar un paisatge. On posar-lo? En una guerra, en els últims dies de la guerra. En aquell context la gent s'agafava a coses com l'espiritisme, es practicava un sexe desesperat, hi havia una violència per la supervivència, i hi havia molt de joc. I tot això en un territori mancat de tota llei i de tota norma. El tema no és la guerra, sinó el personatge, com actua de doble agent, per una banda del SIM (Servei d'Informació Militar) de la República i alhora és quintacolumnista. La Quinta columna s'ha historiat millor ara. Era el sistema d'espionatge de Franco, i el de Cambó també. Estaven molt ben organitzats.

—El compositor Josep M. Mestres Quadreny parlant del silenci diu que el dia abans d'acabar-se la guerra a Barcelona hi havia un silenci que semblava de plom, no s'hi sentia absolutament res. I l'endemà entraven les tropes franquistes.
—Aquest és un dels silencis més tràgics que es poden imaginar. Hi ha més persones que m'han parlat d'aquest silenci. S'ensorraren moltes coses aquell dia. Però això no priva que hi hagués gent que respiràs perquè s'havia acabat la guerra. A la novel·la no he volgut que es prejutjàs allò que va venir després. No se sabia què passaria després. Ridruejo portava la propaganda escrita en català i foren els militars que per dret de conquesta la prohibiren. I l'editor Vergés m'explicava que ell, que va entrar amb el Terç de Nostra Senyora de Montserrat, quan va arribar a la plaça de Catalunya va veure uns homes que llevaven la placa amb el nom de la plaça. Ell, que era alferes, els va dir: Però què feu? No cal que la toqueu, perquè tornarà a dir-se com s'ha dit sempre. I així va ser, encara que va trigar molt. Tornant al silenci, sempre m'havia imaginat aquest silenci. I la frase de Rovira i Virgili: 'Com és que hem acabat així?' I m'ha interessat també la persecució religiosa, que ara ja és més reconeguda i estudiada. 

—En poc temps de diferència heu publicat un dietari ('Rates al jardí'), un llibre de poesia ('Altes valls'), ara aquesta novel·la i escriviu un assaig sobre el canvi de segle. Com treballeu? Barregeu projectes?
—La manera de treballar ha variat amb els anys. Abans escrivia de nit, ara escric de matí. A primera hora (devers les vuit del matí) em pos a escriure una estona. Trob que el món dels somnis et fa un reciclatge de la consciència i et dóna molta frescor a l'hora d'escriure. Si no tenc cap llibre en marxa, faig anotacions de coses del dia abans que em semblen interessants. I la resta del dia, la dedic al periodisme. 

—Soleu dir que el problema actual del periodisme és la mediocritat. Com es pot superar aquesta situació?
—No crec que s'arregli a les facultats de ciències de la comunicació. Hi ha una manca de curiositat que és general. I crec que és més raonable que els periodistes estudiïn primer una carrera i després facin un segon cicle o un màster de periodisme. En aquest món de clonacions, cèl·lules mare etcètera, un bon biòleg que sàpiga explicar bé aquestes qüestions, supòs que qualsevol diari el fitxaria. També en l'àmbit de l'economia. És necessari trobar periodistes que tenguin la capacitat d'aprofundir en els temes. I els que fan periodisme polític alguna cosa haurien de llegir per saber què va passar l'octubre del 34 o durant la transició.

—En aquesta situació de mediocritat, trobeu a faltar en Ramon Barnils?
—Sí, em deman què hauria fet ell en aquestes circumstàncies, ell que tenia la teoria de l'independentisme pacífic. Havíem estat en desacord en moltes coses, però vitalment era un personatge molt atractiu, era generós i a vegades irritava profundament. Volia que jo entràs en el món d'ERC, però a mi aquest món…

Men?ame