12.12.2011 - 06:00
Parlem (vídeo) amb el dissenyador Claret Serrahima mentre ens mostra l’exposició ‘De cap a peus‘, una mena d’autobiografia gràfica sense ordre cronològic, que mostra una selecció dels seus treballs i els del seu estudi Cla-Se, i també la seva faceta cívica i noctàmbula, amb la creació del bar Universal per exemple, o el seu pas pel Cercle Artístic de Sant Lluch, que va salvar del tancament. La mostra es pot veure a l’Arts Santa Mònica fins el 19 de febrer del 2012.
Serrahima (Barcelona, 1950) és un personatge singular i un dissenyador poc convencional, un homenot de Barcelona que ha estat capaç de treballar al mateix temps per l’Ajuntament barceloní i la Generalitat quan eren dues institucions enfrontades. És autor o coautor de logos com el d’elBulli, la marca de moda Sita Mur o el recent Catalunya Caixa; i de projectes com la revista Cave Canis i el Centre Octubre de València.
Explica Serrahima:
‘No he estat un radical ni un obsesssiu del disseny gràfic. He dissenyat, però he anat bastant a la meva. Tampoc he estat un gran estudiós del disseny gràfic. Jo crec que hi ha hagut més bons dissenyadors que jo a Barcelona, i a Europa, no diguem.’
‘Que quins valors tinc? ‘Que sóc un xerraire. Que crec en el que faig. Jo sempre dic que sóc com un metge de capçalera. Hi ha dos tipus de dissenyadors: el que ho és per guanyar-se la vida i el que és més creatiu, que investiga i que se sent més a prop de l’art, entre cometes. Jo sóc de la banda de la creativitat. No formalitzo només. No sóc un obsessiu però sí que sóc un creient. Sóc una persona que dubto bastant i això em porta a reflexionar molt. Dono voltes al tema i no ho amago al client, no faig de mag. Vaig a veure el client i el faig treballar molt. És com la cuina. Per això m’agrada cuinar i per això m’agrada fer vi… és aquest procés el que m’agrada.’
‘L’universal va ser un local en aquell moment molt contemporani barrejat amb l’alcahol i amb altres coses, com la coca. Era el moment d’explosió del postfranquisme on una generació que no estava traumatitzada per la guerra, que teníem vint-i-cinc o trenta anys (estic parlant de l’Escrivà, del Ferran Adrià, del Frederic Amat, del Perejaume…) ens vam fer una mica grans i vam voler sortir al carrer i sortir de nit…’
‘Hi ha qui em pregunta com podia fer una campanya pel Maragall al mateix temps que estava treballant per la campanya d’Iniciativa i feia d’assessor del Guitart al departament de Cultura de la Generalitat. No ho sé. Jo crec que a tots tres llocs intentava fer-ho bé. Era democràcia, eren tres partits (segons quins ja hagués dit que no), el PSC, Iniciativa i Convergència, o dit d’una altra manera, treballava per la Generalitat, per l’Ajuntament de Barcelona i per Iniciativa (amb aquests sí que hi estava a prop, però sense carnet). No he rebut mai cap crítica. Perquè no he fet trampes. És que no suporto els malentesos. I se m’ha respectat molt.’
‘A principis del 2000 vaig fer un llibre amb els meus dissenys. En dos mesos vaig vendre tota l’edició. Estava content. Però passats els dies em vaig adonar que estava incòmode amb aquell volum. Vaig anar reflexionant durant un mes fins que em vaig adonar que jo havia plantejat el llibre com un projecte de futur, per obtenir més clients, etc, i en realitat era un recull d’obres passades. Aleshores vaig entendre que s’havia acabat una etapa. A partir del llibre vaig deixar de dir-me Claret Serrahima i Associats, vaig pensar que el meu nom havia de desaparèixer, que no tenia sentit, vaig canviar de local, un espai fantàstic al carrer Portaferrissa, i vaig començar a buscar gent jove que m’ajudés. Jo em vaig retirar una mica del disseny, entre cometes, i vaig agafar gent jove i de tot arreu. El nou estudi es diu Cla-Se (que ve de Claret Serrahima). D’això ja fa onze anys. I jo primer era dissenyador, després director creatiu, després gerent, després director general, després president, i aviat seré president d’honor. He de dir que jo ara dirigeixo, controlo, però no dissenyo.’
