Albert Roig: ‘I el destí és tenir fills o morir’

El poeta Albert Roig (Tortosa, 1959) ha passat cinc anys demanant-se molts ‘perquès’, al voltant de la cinquantena. I d’aquest fet i del destí, n’ha sortit ‘La tempesta‘, premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona 2011, que Edicions 62 acaba de publicar. Albert Roig diu que ‘La tempesta’ és això: un home de cinquanta anys que malda per entendre el món i els llibres. Però, en aquest món de poeta, hi juga el destí i hi deixa el testament.

‘M’agrada molt aquest llibre, diu Roig. Tot és molt senzill, despullat, sincer. I amb una llengua que llisca, que ja no vol experimentar. Aquí hi ha un camí de soledat.’ El llibre desperta interès i entusiasme, i això també el fa content. Acabat el llibre, diu que no havia estat mai tan en blanc com ara, quant a creació poètica, si bé no està gens parat: prepara una biografia de Rainer Maria Rilke, la versió catalana de l’obra de la poetessa turca Bejan Matur i una obra de teatre.

Viatge al Brasil

‘I jo, veus, escrivia coses com aquesta’ (obre el llibre i llegeix en veu alta un fragment del principi):

‘L’animal, la mar, gairebé no respira. Un vidre. La sal a la llengua. Als ulls. A ple migdia els peixos moren enlluernats, revinclant-se, amb la boca i els ulls oberts, esverats, contra el sol. L’argent viu de les escates. Espasmes. Res més no es mou sota el sol. Tot calla amb una veu menuda, de moixó emmatat. La pluja contra la palla. Gotelleres. La prosa de les pells. Llanço el condó en terra. Com aquells que brinden i buiden i llancen les copes enrere i tot es torna nits i vidres trencats. El llanço i una munió de formigues, molt menudes, s’hi aboca, el buiden. Elles en són a l’aguait cada nit, cada migdia, esperen, devoren la meva llet encara tèbia. Són les missatgeres del no-res.’

I Albert Roig comença a relatar l’aventura de ‘La tempesta’:

‘Perquè no tenia gens la intenció de tenir un fill. A punt de fer cinquanta anys, havia entrat en un moment de reflexió. Què havia estat fins llavors la meva vida? I com a escriptor, com a poeta, allò que vaig fer va ser emmirallar-me, acarar-me, amb els escriptors i poetes que m’han marcat més. Sobretot Rilke, Shakespeare i Mallarmé. I quan els miro i els llegeixo una altra vegada se’m fa evident que la meva obra al costat de la seva no és res. I accepto aquest fracàs. I això és fonamental.’ 

‘Aleshores se’m fa necessari l’aïllament absolut del món. Que és quan me’n vaig al Brasil. I allí començo a llegir ‘La tempestat’ de Shakespeare i trobo en Pròsper el fil de la creació. Pròsper troba la seva felicitat en els llibres i en una illa.’

‘En un poeta la crisi és constant, és constant cercar el sentit de la vida i és constant demanar-se ‘per què escric?’, ‘he d’escriure?’… Perquè el poeta escriu per una necessitat vital, no per guanyar-se la vida. Això no passa a un novel·lista. Jo durant cinc anys ho vaig deixar tot (excepte les classes a l’Institut del Teatre). No podia fer res més que aquest llibre.’ 

En aquest llibre no hi ha poemes, hi ha cants

‘Aquesta obra surt del teatre, perquè hi creo un personatge, a la manera de les novel·les en què l’autor és el protagonista. Quan obres el llibre, un personatge que es diu Albert Roig és al Brasil i relata el seu viure en una sèrie de proses. I a partir d’aquí l’autor comença a fer cants: en aquest llibre no hi ha poemes, hi ha cants. I l’autor canta les coses que li van passant, com ‘L’Esperit d’Ariel’ que Rainer Maria Rilke va escriure després de llegir “La tempestat” de Shakespeare.’

‘El poeta creia que podia dominar la vida, però als cinquanta anys s’adona que la vida va fent el seu cicle i que no se’n pot alliberar. La vida no es pot dominar. I el destí és tenir fills o morir.’

‘Que què és el destí? Doncs demanar-me per què escric, per què sóc poeta, per què deixo de viure per escriure… Rilke, el poeta de Narcís, deia que escrivim per intentar conèixer-nos i reconèixer-nos. I la crisi ve d’aquí: com pots arribar als cinquanta anys sense conèixer-te? Només sóc feliç quan escric, o millor dit, no sóc feliç quan no escric. Però no pots passar tot el dia escrivint. Ara, després de l’escriptura, o sense l’escriptura, hi ha el buit. Però bé que hi ha d’haver moments de silenci, de pausa… Rilke n’és l’exemple: va tardar deu anys a escriure les ‘Elegies de Duino’ (1912-1922) i va haver de passar una guerra.’

Aquest llibre l’he escrit molt a poc a poc

‘Jo, aquest llibre l’he escrit molt a poc a poc, esperant que arribessin els poemes. Vaig tardar dos anys a escriure els dos cants d’Ariel que apareixen a ‘La tempesta’, un cada any. A ‘La tempesta’ el poema ve sol, i no és com abans, que la manera que tenia de fer era a través de les variacions, de la revisió, de la rescriptura, de dir el poema de moltes maneres diferents.’

‘La cosa interessant és que, un cop fet el llibre, he arribat a entendre coses. He entès que faig poesia del cos, que sóc un poeta del cos. És el cos que escriu, no pas el cap. Rilke és un poeta del cos, Shakespeare és un poeta del cos, Antonin Artaud és un poeta del cos, Carles Santos és un músic del cos… Són artistes intuïtius, que deixen que el cos parli. I deixant parlar el cos apareixen els moments de plaer, de terror…’

‘El cos és una ferida oberta que no es tanca. Recorda el sexe femení. I quan es tanqui aquesta ferida deixaré d’escriure. Rilke ho va aconseguir després de les Elegies, i Shakespeare també, després de ‘La tempestat’. I tots dos es van morir als cinquanta anys. Als cinquanta anys ja has de tenir l’obra feta.’

I al final ho entens tot

‘No ho dic amb angoixa. Als cinquanta anys, el que hi ha amb els mestres és amor. Ja no vols ser original ni tens aquell ego que tenies de jove. Perquè tots som imitació. I un cop matats els pares, els fas un homenatge, de reconciliació de la literatura.’

‘La literatura i la vida no se separen. I això no és retòric, és real. I al final ho entens tot. Hi ha una evolució del personatge, de l’autor, una evolució narrativa. Fa cinc anys tenia el convenciment que no tindria mai cap fill. Avui tinc una filla. I aquest és el final, al final tinc un fill sense esperar-lo: el teu cos produeix un altre cos i d’aquí sorgeix un testament. T’oblides de tu mateix, esdevens anònim, ja no t’importes, només t’importa l’altre. Tenir un fill és el final de la tempesta.’

‘Però ara no sé què passarà. No havia estat mai tan en blanc com ara. No tinc necessitat d’escriure.’