05.11.2011 - 10:30
En opinió de Gregorio Peces-Barba, un dels ponents del projecte de constitució de 1978, president del Congrés dels Diputats (1982-1986) i rector de la Universidad Carlos III de Madrid (1989-2007), potser hauria estat millor que, al segle XVII, Espanya hagués conservat el domini Portugal en comptes del de Catalunya.
Com que ja ens podem imaginar per què deu considerar un problema que Catalunya formi part d’Espanya, hem de suposar que aquest eminent polític i jurista deu imaginar-se que els portuguesos haurien acceptat sense protestar el centralisme madrileny i l’uniformisme cultural castellanista, inherents al projecte nacional espanyol.
Tanmateix, com que en l’àmbit de l’especulació històrica tot és possible, també hauria pogut passar que, al segle XVII, Espanya hagués conservat alhora Portugal i Catalunya, però que avui dia els portuguesos fossin tan nacionalistes, particularistes, essencialistes, tancats, insolidaris i separatistes com ho són els catalans, i que, per tant, a Portugal el castellà hi fos una llengua perseguida igual com ho és a Catalunya; quin malson per a Peces-Barba.
Si per a una cosa serveixen les paraules d’aquest destacat membre del PSOE és per veure les raons del fracàs del projecte iberista que concebé el catalanisme ara fa cent anys: bastir una federació de tots els pobles i nacions peninsulars, Portugal inclòs; segur que en la Federació Ibèrica imaginada per Enric Prat de la Riba cap espanyol d’avui dia s’hi trobaria a gust.
Per tal d’intentar arreglar la pífia, en una entrevista a RAC1, Peces-Barba va afirmar que “Espanya és una nació” i que “Catalunya és una part entranyable del nostre territori”; com és lògic, el 1898 algú hauria pogut manifestar que “Espanya és una nació; Cuba, Puerto Rico i Filipines són una part entranyable del nostre territori”, i això per no parlar de totes les regions de l’Amèrica continental espanyola que s’independitzaren entre 1810 i 1824.
Naturalment, l’acudit que ara ja no caldrà bombardejar Barcelona pertany a un gènere de l’humor espanyol, molt idiosincràtic i peculiar, que, per raons culturals, resulta molt difícil d’entendre i de seguir fora de l’àmbit carpetovetònic; ara bé, dit això, tothom és lliure de fer les especulacions històriques que vulgui; al capdavall, a vegades, m’he entretingut imaginant que la Corona d’Aragó, és a dir, la unió dinàstica d’Aragó, Catalunya, València i les Illes, hagués arribat fins als nostres dies sense haver-se unit mai a Castella, i, la veritat, penso que ens hauria anat força millor en aquest cas, perquè, en l’actualitat, patiríem, com és inevitable, els efectes de la crisi econòmica mundial, però no hauríem tingut mai cap conflicte identitari perquè mai no se’ns hauria pretès imposar una llengua estrangera ni hauríem estat sotmesos a l’espoli fiscal espanyol ni a l’estúpid centralisme econòmic madrileny.
I als qui creguin que, sense l’accés al mercat colonial espanyol d’Amèrica, Catalunya no hauria pogut desenvolupar-se econòmicament, els recomano la lectura atenta de l’article de Jordi Maluquer de Motes “Set proposicions errònies sobre la inserció de Catalunya a l’Imperi Espanyol”, publicat l’abril de 1998 al número 128 de la Revista de Catalunya.
Xavier Deulonder i Camins (30-10-2011)
deulonder@mesvilaweb.cat
