14.10.2011 - 06:00
Pot semblar un drama que s’hagi de convertir en llei allò que fa temps –en fa molt– formava part del sentit comú. Perquè el deteriorament de l’autoritat del mestre fa anys que es troba en crisi. Però no és cap crisi de valors, com agrada de dir als nostàlgics de l’abans, sinó conseqüència de canvis socials que tots hem desitjat. La diversitat cultural, la mobilitat social i territorial, la formació més elevada dels pares, el trencament de la transmissió generacional de rutines educatives, la crisi d’expectatives lligada a la formació escolar en èpoques de creixement i feina fàcil, etc.
Sigui com sigui, no hi ha educació sense autoritat. I si l’autoritat del mestre ja no és part del sentit comú, bé cal que la llei l’empari. Sense oblidar, però, que l’autoritat que necessita el mestre, més enllà de l’empara jurídica, és la del reconeixement de la seva competència professional, del seu bon criteri pedagògic i de la seva exemplaritat social i cultural. I aquesta autoritat no hi ha llei que la garanteixi. Necessitem, llei a part, bons mestres, ben escollits i ben formats, gent culta, sensible, sòbria, autoexigent…
En definitiva: posem que sigui bo que la llei reconegui allò que la pràctica social hauria d’aconseguir. Però no ens enganyem: l’empara jurídica del mestre tindrà efectes protectors, principalment, en els casos extrems, quan es donin i sense evitar-los. En canvi, la recuperació de l’autoritat ha d’anar més enllà, i té molt a veure, també, amb la revalorització de l’escola com a institució. El mestre no és solament la víctima a protegir per la llei, sinó que, l’autoritat, també se l’ha de guanyar.
Salvador Cardús (web)
Enllaços
Array
