Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  01.09.2011  06:00

Salvador Cardús: 'Em va indignar el comiat oficial al president Barrera'

Hi hagué, diu, deficiències greus, tan formals com de contingut, en l'acte de comiat a Heribert Barrera al Parlament de Catalunya

Men?ame
 

Vaig sortir indignat de la cerimònia de comiat a Heribert Barrera que dilluns va organitzar el Parlament de Catalunya. Ho vaig dir a raig en una piulada: 'Els funcionaris del tanatori més trist del país haurien posat més sentiment per a un desconegut que no el Parlament per al seu honorable ex-president.' La piulada recull, amb una exageració, la magnitud del disgust. A la sortida, vaig comprovar que no era l’únic que se sentia dolgut. Però, com que hi ha hagut interpretacions diverses, crec que he de donar alguna explicació més.

En l’acte, des del meu punt de vista, hi hagué deficiències greus, tan formals com de contingut. Les formals són les més clares i indiscutibles. Solament n’assenyalo algunes. La pitjor, tenir exposat el taüt de l’ex-president des que es van obrir les portes a la Sala d’Actes, de manera que durant ben bé quaranta-cinc minuts, mentre el públic entrava, se saludava i s’asseia, va ser objecte d’una inevitable indiferència i de manca de respecte. Són els assistents, en un funeral, els qui esperen el difunt, que entra al final -fins i tot després de la família-, quan tothom es posa dempeus en senyal de respecte. Aquí el silenci es va fer quan es va anunciar l’entrada de la presidenta del Parlament –per cert, per dues vegades, perquè a la primera no va aparèixer-, donant, així, més relleu als vius que presidien que no al mort que s’honorava.

La resta de la cerimònia va ser un disbarat. La coral que va cantar 'El cant de la Senyera', i al final 'Els Segadors', carregada de bona fe, no reunia els mínims de qualitat exigibles en un acte institucional. I ningú no va aportar cap explicació d'aquella elecció. L’emissió en unes pantalles de TV del primer discurs del president Heribert Barrera a la cambra catalana, trencava qualsevol emoció. La música que va tocar un quartet de corda anònim no tenia cap ni centener: quatre fragments d’estàndards clàssics de compositors estrangers. Com si, al funeral de la reina d’Anglaterra, hi toquessin Verdi en lloc de Purcell, o al de Sarkozy, hi toquessin música de Mozart en lloc de Fauré. Que no hi ha música catalana? Que no tenim, si més no, el 'Cant dels Ocells'?

Pel que fa al contingut, el panegíric que va fer el president Pujol va salvar l’acte. És l’únic element que va fer justícia al difunt, amb contingut polític i emoció sincera. L’emissió televisiva ja he dit que va trencar tota emoció i es va convertir en una ocasió per a veure com se n’havien fet, de grans i calbs, els senyors diputats des del 1980. A més de desapropiat, era insuls: va ser un element gratuït i de poca significació política per a un perfil de lluitador com el d’Heribert Barrera. Encara haguessin trobat un dels valents discursos a les Cortes en favor de la República... El discurs de la presidenta del Parlament fou una successió de tòpics sense gens de veracitat. Qui el va escriure va recórrer a tots els recursos suats, sense capacitat de contextualització amb el temps i les idees de Barrera, i acabant amb el més que gastat vers de Martí i Pol, fent dir a la presidenta De Gispert allò de 'tot està per fer i tot és possible'. Ai! Molts elogis al president Barrera, a la seva coherència i compromís amb Catalunya, però en tot l’acte no es va sentir ni una sola vegada la paraula 'independència'. Del discurs de De Gispert, se’n podria parlar estona, com ara de la seva referència als qui tracten frívolament els polítics, que dit per qui es va deixar disfressar de fada per sortir a El País... Però ara no és el moment. Abans també he parlat de la música, utilitzada de manera ornamental, que no afegia gens de sentit ni sentiment a tot plegat. És que hauria estat gaire difícil d'escollir uns versos de Màrius Torres, germà del seu amic Víctor, mort feia poques setmanes, o un fragment d’un text polític de Barrera mateix, o demanar unes paraules per a dibuixar el perfil biogràfic del president a un expert com l’editor Quim Torra i a Joan B Culla? I, tan formalment incòmode era posar una estelada sobre el taüt? No s’hi hauria posat una bandera blau-grana, si el difunt hagués estat, posem per cas, un antic president del Barça?

No vull ser malpensat. Posem que tot plegat és qüestió d’incompetència i que va agafar els serveis del Parlament de vacances i desprevinguts. Posem que va haver-hi imponderables formals o familiars que desconec. Posem que el país pateix d'una històrica manca de sentit institucional. Però també em va semblar notar una profunda i general incomoditat entre la majoria de forces polítiques. Inevitablement, els assistents van esclatar, al final, en un 'in-inde-independència' (algun dia també hauríem de revisar els nostres crits de guerra, francament!). I, sigui com sigui, és notori que el gran comiat d’agraïment popular al president Heribert Barrera, el veritable funeral d’estat, l’haurà de convocar aquella societat civil que ara com ara és qui sembla que té veritable sentit d’estat català i prou ambició política per a organitzar-lo amb tots els honors.

 

Salvador Cardús i Ros

Men?ame