24.08.2011 - 06:00
Pujo Rambla amunt, com fa setanta-cinc anys va fer un jove periodista anglès. Rememoro les seves paraules escrites al New Statesman: ‘Catalunya, a diferència de la resta de l’Espanya republicana, és un país compacte; les seves fronteres de llengua són ara fronteres de classe, i tota la població de la costa est, tan rica en indústria i mà d’obra, és ara racialment i políticament sòlida. Aquestes províncies també podrien assolir amb molta més facilitat la unitat de comandament. El president Companys és una figura de gran poder i prestigi que treballa en col·laboració amb les forces ara unides de la CNT i l’UGT.’ Què va passar, doncs?, penso. Per què francesos i anglesos, falsament neutrals, van ajudar els feixistes?
L’autor d’aquell passeig per la Barcelona anarquista del 36 és Cyril Connolly, un dels grans assagistes anglesos del segle XX. Hem quedat a la terrassa del Zurich per a l’entrevista. M’espera prenent un whisky. És gros, calb i molt elegant. M’ha demanat de no parlar de la guerra. ‘Ja t’ho explicarà l’Orwell, que en sap més. Vam anar junts al col·legi. Evelyn Waugh va ser company meu d’universitat. A ell, no li ho preguntis, que és un poca-solta.’
–Per què, senyor Connolly, a vegades aprenem una paraula nova, i al cap d’una hora ens torna a aparèixer?
–Perquè les paraules són organismes vius impel·lits per un procés de cristal·lització a una sèrie d’emparellaments i aglutinacions misteriosos, als quals, a voltes, l’afeccionat té el privilegi d’assistir. S’encenen les cuques de llum…
–Si les paraules són organismes vius, què som les persones?
–L’individu és com un mirall que es desplaça, com una pantalla que en el seu moviment reflecteix un panorama de pensaments, sensacions, rostres i llocs en transformació constant. Però la pantalla sempre tendeix a reflectir una pel·lícula i no una altra, sempre a la recerca d’una volença elegida.
–No decidim els nostres actes?
–En la càlida mar de l’experiència flotem a la deriva com el plàncton, ens absorbim per amor, o ens evitem per odi els uns als altres. O bé som evitats i absorbits, devorats i devoradors. Tot amb tot, no som pas més lliures que les cèl·lules d’una planta o els microbis que conté una gota d’aigua, perquè ens entrellacem els uns als altres en el continu tibar de la corda que sostenen, en un torcebraç inacabable, el futur i el passat.
–Entesos, senyor Connolly.
–Pots dir-me Cyril.
–Thank you, sir.
Xavier Montanyà
