Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  09.09.2011  06:00

Autor/s: M.S.

Enric Valor: 'El gegant del romaní' (i V)

En ocasió del centenari del naixement d'Enric Valor VilaWeb ofereix aquest estiu una selecció de les trenta-sis rondalles que va adaptar literàriament · Seguim l'edició 'Rondalles Valencianes d’Enric Valor' (Tàndem Edicions · Albatros)

Men?ame
 

Començaren a sentir uns xiulets horrorosos
pel llit del barranc. Maria es queda esbalaïda al
veure que la serp trau el cap per la carena i, a
l’acte, Adolfet es torna un llop espantosament
gran i feroç.

La lluita que va seguir va ser molt gran. El llop
va fer presa en el coll de la serpota i l’arrossegà
fora del barranc. Ella li espolsava cuada, i ell mos
i arrap.

Maria presenciava de llunyet la brega i estava
grogueta com la paret. En això va sentir que parlava
el llop:

--Si tenia un cànter de vi i un pa calent, ella
moriria al moment.


La serp, sentint açò, es soltà com pogué del
llop, i tota plena de nafres i sang s’arrossegà i desaparegué
barranc endins.

Al moment, Adolfet era home altra vegada.

–Jas, deslliga les ovelles –va dir tot animós a la
pastora.

Maria ho féu mirant a cada moment l’Adolfet
no fos que es tornàs llop de bell nou.

A poca nit, se’n van tornar ben contents cap a
casa.

Quan ja s’hagué gitat a dormir Adolfet en la
pallissa, ella digué als del mas:

–Ací tenim les dues ovelles que tocaven avui
per a la serp.
–Com? –s’esbalaïren tots.
–Sí… Si haguessen vist la palissa que ha portat
la serp…
–De qui?
–Del fadrí Sensepor. Mare, es torna llop.
–Qui, el xic?
–El xic.
–Jesús, Maria i Josep! Això deu ser el dimoni.
Tan modoset com semblava…

Maria els contà la brega i l’estranya dita que
havia soltat el llop amb veu humana:

–Si tenia un cànter de vi i un pa calent, ella
moriria al moment.
–Per a la setmana que ve –digué Maria, que
confiava en Adolfet– li hem de donar el cànter de
vi i el pa calent.

El dissabte va arribar, i l’estatgera féu forn i
amaní un pa calentet. L’home va pujar del celler
un cànter de vi.

Així carregats, se n’eixiren Adolfet i Maria
amb les tres-centes ovelles. Una volta arribats al
lloc, lligaren a la carrasqueta els dos animalets.

No tardà gens a eixir la serp, però a males
penes si s’acostà a les ovelles; venia ferida, baldada
i fluixota de la lluita del dissabte anterior.
Adolfet, sense necessitar tonar-se llop, se li va
acostar a la monstruosa boca.

–Jas, jas, pobreta, que deus tenir més fam…

Li dóna el pa calent i després li aboca tot el
cànter de vi que duia en una marraixa.

Poom! Sonà un tro terrible; les ovelles van
fugir i Maria es va veure tota plena de pols i de
terra. I, en això, mirà cap a l’Adolfet i la serp i va
veure que d’aquesta ja no quedaven sinó els bocins
escampats pel bancal. En aquell moment,
veren córrer davant ells una llebre que havia eixit
del lloc on esclatà la serp.

“Déu i gos”, cridà l’Adolfet, i es torna un gossot
enorme.

Lluny era ja la llebre, que corria com el vent
pel mig del Pla dels Dubots. Però el llebrer no
corria, semblava volar. Quatre marges en amunt
ja la tenia en la boca. I allí, d’un mos, la va fer en
mil bocins.

Maria no era pas tan lluny que no ho albiràs
tot, i va veure com eixia un todó de dins la llebre i
s’escapava volant com un llamp per l’ample cel.

–Què farà ara Sensepor? –es digué a mitja veu.

Però Adolfet no es va encantar ni un moment.
Sense temps a recobrar la figura d’home, fa: “Déu
i falcó!”. I ho deia a crits, de tan nerviós com estava.

De llebrer, es tornà el falconàs que sabem. Així
que, el todó, no va tenir més remei que caure en
les seues esmolades ungles.

El matà, i l’abaixà en terra, vora el ramat i
Maria, i llavors sí que recobrà la figura humana.

–Quin todonot! –comentà admirada la pastora
garrida.
–Ara veuràs, ara –féu Adolfet, i obrí la panxa
del todó; hi va escorcollar entre overa i budellets i
no va trobar més que un ou.
–Gràcies a Déu! –s’exclamà enigmàtic. I s’alçà
l’ou en la butxaca amb molta de precaució, per tal
que no se li esclafàs.

Se’n tornaren al mas a migjorn i Maria donà
compte que la serp era morta. Quin goig! Tots hi
feien festa, i volien donar un saquet de dobletes
al fadrí; però ell no va voler res més que el bon
agraïment d’aquells senzills i soferts pagesos penailencs.

A mitjanit, es va tornar falcó. Sempre sense
soltar el preciós ou sostenint-lo fortament amb els
ditets d’una de les potetes, se n’anà volant per la
finestra, i entre les ombres de la nit tornà en no
gaire temps al castell del gegant.

Enmig de l’illa, en aquella nit sense lluna, el
castell destacava. Adolfet va descobrir llum en una
finestra. S’hi parà, guaità dins i distingí un dormitori
enorme amb un llit colossal i, gitat, amb cara
de malalt, el gegant. Enriqueta, a la seua vora, li
estava donant una tasseta de camamil·la.

Què havia succeït? Doncs ara ho veurem: el gegant,
segons havia anat lluitant la serp amb Adolfet
aquells dies, havia anat sentint-se malaltós.

Quan Adolfet matà la serp, el gegant es sentí
vertaderament malalt i es va ficar en el llit. Enriqueta
anava fent-li tassetes de poliol, de timó, de
romaní…; però no li provava res.

–Ai, que malalt que estic! –bramulava el gegant,
però cada volta amb la veu més fluixanga i
badada.

“Déu i formiga”, digué Adolfet i, cas curiós,
l’ou que duia es reduí de volum en la mateixa pro-
porció. Així se n’entrà per un badallet, i es tornà
després home pel procediment de costum.

S’acostà en el llit, sense badar ni mica, i,
xooop!, li esclafà l’ou enmig d’aquell frontot, que
semblava una era.

El Gegant del Romaní pegà una alenada i un
bramul que retronà en tot el castell, i es quedà
mort a l’acte. Eren les vuit del matí.

Tot seguit, com per art d’encanteri, començaren
a sonar vols de campanes; el castell es va sacsejar
com si vingués un terratrèmol, i en un dir
Jesus es transformà en un poble espaiós i alegre,
amb un palau en la plaça major. Les flors del jardí
s’havien convertit en dames i cavallers, i tots, cantant
i alegres, passejaven amunt i avall.

Enriqueta i Adolfet, sense saber com ni com
no, es van trobar drets en el balcó principal del
palau, enfront d’una gentada que els aclamava
com als seus salvadors, i el que era més gros, com
a batle i batlessa perpetus.

Unes hores després, els dos joves es casaren
solemnialment en la capella del palau, entre nobles
que els ballaven l’aigua amb una polidesa
exquisida, com qui no ho fa. Llavors tenien els
novençans setze anys ben aprofitats, puix eren espigats
i bells com uns prínceps fabulosos.

Després de la gran cerimònia, portaren a viure
amb ells les respectives famílies de Benifallim i
Teulada. I foren tots feliços i visqueren els anys
que els tenia destinats el Nostre Senyor.

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 1 (Tàndem edicions · Albatros)