Enric Valor: ‘El gegant del romaní’ (IV)

  • En ocasió del centenari del naixement d'Enric Valor VilaWeb ofereix aquest estiu una selecció de les trenta-sis rondalles que va adaptar literàriament · Seguim l'edició 'Rondalles Valencianes d’Enric Valor' (Tàndem Edicions · Albatros)

VilaWeb
M.S.
08.09.2011 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La xica digué que el gegant li havia fet creure
que, si entrava algú en el castell que no fos ell mateix,
que la matarien. Ara veia que tot allò eren
mentides, puix Adolfet era un xic natural i simpàtic
i no un ser estranyot capaç de fer-li mal. Li
digué també que el nom d’ella era Enriqueta, filla
de Teulada i de pares pescadors.

–Com t’ha dut ací el gegant?

I a partir d’aquesta pregunta s’ho contaren tot
recíprocament i eren dos casos quasi iguals. Adolfet
li contà també la història dels talismans que
havia arreplegat, i ella en restà esbalaïda.

–El que hem de procurar és saber la història i
la vida del gegant per veure d’alliberar-nos-en –va
proposar el xic.

–Bé –acceptà Enriqueta–; però ¿com s’ha de
fer?
–Com que a tu sembla que et té una mica d’estima,
veges si l’engalipes i que et conte coses. Nosaltres
anirem lligant caps.
–Jo en tindré por.
–No, dona; si és cosa molt fàcil: en tonar ell,
una nit em faig formiga; aleshores tu crides com
si m’haguesses vist, i, en entrar ací el gegant, li
mous conversa.

Al regrés del gegant, tot aquell pla va ser posat
en pràctica. Adolfet, en el llit. Toquen dotze, ell
sent un petit soroll enmig la fosca. Era Enriqueta.

–Ara em tornaré formiga.
–Bé.

Tot en veu baixa.

Adolfet es torna formiga, i tot seguit Enriqueta
pega un crit eixordador:

–Gegant del Romaní, un fadrí!

A l’acte, s’encén màgicament la llàntia i –trip,
trop– pegant trons entra el gegant molt cremat.

–No em destorbes, Enriqueta, que ací no hi ha
cap xic. ¿No et recordes que el tirí per la finestra a
la mar?
–Si no és cap xic, senyor amo; és que he somiat
que vosté s’havia mort.
–Haaa, haaa, haaa!
–De què es riu?

Mentrestant, Adolfet, fet formiga, allí en un
plec del llençol, no en perdia cap mot.

–Mira, Enriqueta; has de saber que jo seré
etern. La meua mort depén de tantes coses, que
no hi pot haver qui em lleve la vida. Ja veus: allà
prop de Benifallim i de Penàguila…

(Quan va sentir “Benifallim”, calculeu l’Adolfet…!)

–Allà prop de Benifallim –continuava el gegant–,
davant la serra de l’Ull del Moro, hi ha un
pla molt gran i molt ric que li diuen els Dubots…
Allí hi ha una serp grossa com la soca d’un pi, que
abans menjava persones, però ja fa anys que li
donen dues ovelles diàries per tal que deixe les
persones tranquil·les…

El gegant callà, perquè la rialla tan forta que
tenia no el deixava parlar.

–I què –l’embronquinava Enriqueta–. A què
trau cap tot aqueix romanç dels Dubots?

–Aqueixa serp –respongué el gegant tot confiat–
té dins una llebre viva. Si algun dia algú fos
capaç de matar la serp, aqueixa llebre eixiria
corrent a doble velocitat que cap altra llebre. Així
que no hi hauria gos que es fes amb ella. Però si
l’agafassen per fi, només tocar-la esclataria i n’eixiria
un colom de serra molt volador que s’amagaria
per sempre en els pinars espessos de l’Ull del
Moro. No hi hauria mans!

–Oh, en aquelles serres sí que seria difícil de
tornar-lo a veure! –li afluixava el ramal Enriqueta.
–És que encara hi ha més. Si per un cas algun
caçador agafàs el todó, no sabria que se li havia
de traure un ouet que porta dins (perquè és coloma),
i venir ací al castell, i poder entrar-hi, i poder
arribar fins a mi, i trencar-me’l enmig del front.
Llavors moriria jo! Però si no passa tot això, res!
Així, que veges si seré etern!

Enriqueta va soltar una rialla.

–Ara sí que puc dormir assossegada –digué
amb un sospir molt fondo.

El gegant s’alçà tot alegre.

–Enriqueta, me’n vaig. ¿Vols que s’apague la
llàntia de seguida?
–No, senyor amo: deixe-me-la encesa una mica
fins que m’asserene i em vinga la son.

Adolfet de seguida recobrà la forma humana.

–Xiqueta –va vaticinar el sagal, tot fregant-se
les mans–, prompte serem lliures. ¡El gegant és
nostre!

La llum de la llàntia es va apagar i tots dos
s’adormiren.

A la matinada, Adolfet es va despertar i, a palpes,
anà i esbarrallà el finestral. Enriqueta dormia
profundament i no sentia res. Llavors, ell va i diu:
“Déu i falcó”. I es torna de seguida el falconot que
ja sabem.

Sobrevolà la mar, sempre en direcció a la Marina.
Quan ja se’n trobà prop, conegué les serres:
el pic del Puigcampana, l’esquena de l’Aitana,
l’ampla serralada boscosa de Penàguila i Benifallim.

A tramuntana va albirar la cresta de l’Ull del
Moro i, baix, el pla dels Dubots. “Allí és la cosa”,
es va dir de pensament.

Començà a planejar i es va acostar a un mas
enorme.

Tot fent la palometa, al poc es va espuntar i es
va parar en un cantal prop de la casa. A l’acte es
va tornar xic.

Ell duia la seua jaca i els seus calçons de llenyater
i també podia passar per un pastor. Així,
que va anar a la casa. Va eixir l’estatgera.

–Què vols, fadrinet?
–Voldria llogar-me de pastor. ¿No els en fa falta
cap?
–Sí que et volem de pastor. Precisament necessitàvem
un sagal.

A migjorn van venir els tres fills de l’estatgera,
i l’home, i també va venir la pastora amb un grandíssim
ramat de precioses ovelles. Era la filla
major, alta, rossa, forta. Semblava una dona valerosa.

–Mira quin ajudant t’ha vingut!

La pastora el va trobar un xicot eixerit i valent.

Després de dinar, Adolfet i la pastora s’endugueren
les ovelles per la vora del barranc.

–Com et diuen a tu? –li preguntà la fadrina.
–A mi em diuen Sensepor.

Ella es posà a riure.

–I a tu?
–A mi? Maria només; però ara veurem qui té
més por, tu o jo.
–I això?
–Ara ho sabràs. Mira, jo porte tres-centes ovelles
i no prosperem gens, perquè cada setmana em
toca deixar-ne dues per a la serp del barranc de
les Capelles.
–Com? –féu ell falsament esbalaït–. ¿Però això
pot ser?
–Com t’ho conte; el pastor del mas Blanc li les
deixa el dilluns, el del mas del Vicari el dimarts…
A nosaltres ens pertoca el dissabte.

L’endemà era dissabte. I quan se n’eixiren a fer
la volta de matí, Maria li va dir:

–Avui ens toca donar les ovelles a la serp.
–Com ho farem?
–¿Veus aquella carrasqueta que hi ha a la vora
del barranc? Allí li les nugarem ara mateix. I ja
veuràs amb quina pressa ix i se les engul.
–Anem, anem de pressa! –digué Adolfet tot en
punxes.

Maria pensava: “Aquest xic sí que sembla de
veres Sensepor”.

Es van acostar a la vora del barranc i van lligar
les dues ovelles a la carrasqueta que hi havia.

–Ara, apartem-nos –digué tota esglaiada Maria.
–Aparta’t tu, que jo vull veure bé la cosa.
Maria es féu arrere i es quedà meravellada del
valor del xic.
–Ves alerta, no se’t menge a tu també –li cridava
ella.

(…)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 1 (Tàndem edicions · Albatros)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any