Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  06.09.2011  06:00

Autor/s: M.S.

Enric Valor: 'El gegant del romaní' (II)

En ocasió del centenari del naixement d'Enric Valor VilaWeb ofereix aquest estiu una selecció de les trenta-sis rondalles que va adaptar literàriament · Seguim l'edició 'Rondalles Valencianes d’Enric Valor' (Tàndem Edicions · Albatros)

Men?ame
 

A l’Adolfet li feia mal tot el cos i per primera
vegada en aquella aventura, tingué por.

El gegant estava assegut en l’arena allí prop
d’ell. “Que malvat que deu ser”, es deia Adolfet tot
guaitant-lo de cua d’ull. “Ara m’ha castigat per
haver parlat; quasi em crema amb les seues bruixeries…
No parlaré més.”

--Au, anem! --digué llavors el gegant posant-se
dret.

Adolfet, tot tremolós i acovardit, es va alçar
també. El gegant l’agafà ferrenyament de la mà i
el portà on hi havia una barqueta fora de l’aigua.
El gegant la posà en un bell en sec en la mar;
de seguida van pujar-hi tots dos i feren via mar
endins durant la nit i el dia…


Adolfet, a poc a poc, anava recobrant les forces
i l’ànim; però no badava boca. El gegant el
deixava descansar i, a les seues hores, treia d’aquelles
misterioses alforges tota mena de menjars
i golosies i fartaven que era cosa de meravella.

El bo del cas és que la barca tenia dos rems
que colpejaven rítmicament l’aigua i la feien anar
a bona marxa, sense que ni ell ni el gegant els tocassen
ni amb la punta del dit… Però Adolfet,
mut!, ni preguntar res del món. Darrerament pensava:
“Açò com allò d’abans és cosa de màgia”. I
no perdia d’ull aquell gegant, calçat amb babutxes
com un moro, abillat amb saragüells de seda
blava –cada camal gros com una soca d’ametler–,
una faixa roja i un jupetí tot brodat de mitges llunes
i estreles senceres.

Acabant-se la vesprada atracaren en una pelada
illa solitària, enmig de la qual hi havia un gran
castell rodejat d’una espessa arbreda.

El gegant va trencar el silenci.

–Ja hem arribat a casa, Adolfet.

Adolfet va fer un signe afirmatiu amb el cap.

Amo i criat deixaren la barca, caminaren, i
només feren ells que arribar davant de la gran
porta, el pont llevadís funcionà sense que el gegant
digués cap mot; el passaren i abans de tocar
les grans ventalles de la porta, aquestes es van
obrir el temps just per a deixar-los passar. Adolfet
n’estava admirat. El gegant el guià per escales,
passadissos i habitacions de tota mena.

–Mira –anava mostrant-li–, ací és la cuina, ací
el rebost, ací el teu dormitori. Tu, en el llit, et gitaràs
a l’esquerra.

No es veia cap ànima vivent ni es sentia una
mosca en aquell immens edifici. Així i tot, trobaren
un menjador on hi havia una taula parada
amb tota mena de saboroses menges.

–Sopem i després et diré les teues obligacions.
Així ho van fer. El gegant es va cruspir set llebres,
un cabrit i dos parells de capons rossats com
si no menjàs res del món. Adolfet no va passar
d’una perdiu en salsa, pa, dolços, fruita i una copa
de vi.

–Mira, Adolfet, ara ja vaig estant content de tu
perquè no parles. La teua obligació és tenir compte
de les flors de l’hort: tres hores de matí i tres de
vesprada; a migjorn véns ací dins, al vespre véns i
sopes, i de seguida al llit. A les nou de la nit s’apaguen
totes les llànties del castell i es queda tot a
les fosques i qui gose anar a tals hores per les habitacions
s’exposa a veure visions horroroses que
el matarien a l’acte. De manera que tu, abans d’a-
queixa hora, has d’estar gitat. De nit, no encendràs
mai cap llum ni diràs una sola paraula, sota
pena de la vida.

El gegant va fer una respirada i prosseguí:

–Cada dia et despertarà el cant d’una blanca
que es pararà en la teua finestra. Tu t’alces, obris
els finestrons, et vesteixes, esmorzes en aquest
menjador que té sempre la taula parada, i a fer la
faena que t’he dit. Si ets bo i obedient, no et passarà
res.

Adolfet es va alçar i se n’anà al seu dormitori.
La cambra era petita, tenia una sola finestra amb
dos finestrons, un bon llit massa ample per a ell
tot sol i una tauleta de nit d’aquelles del rei de
França. En el sostre lluïa una llàntia de tres ciris.

El xicó es despullà i es colgà en el llit. Als
pocs minuts, la llàntia, misteriosament, s’apagà.
El minyó estigué un bon espai de temps sense
adormir-se, però al final no pogué resistir el pes
de les parpelles i s’adormí.

A la mitjanit, el so de dotze llunyanes campanades
el van mig despertar, i tot seguit sentí prop
d’ell una misteriosa remoreta. Però ell mut!, no
diria ni un mot.

En això, va notar que es bellugava el llit i que
una cosa llarga i fresca i de cert pes es ficava al
seu costat sota les flassades i es quedava quieta
vora ell.

Molta por va tenir Adolfet aquella nit, però res
no li va passar. Ja ben de dia, el va despertar el
cant sorollós de la blanca. S’alçà, obrí un finestró
i la garsa pegà a fugir volant. Adolfet guaità cap
al llit, que era buit, es vestí i se n’anà a esmorzar.
Després trobà prompte una escala que baixava al
jardí.

Fora feia un sol esplèndid. Adolfet corregué a
l’altra banda del jardí des d’on es podia veure que
l’illa era estreta. Tot seguit es posà a contemplar
les plantes, que hi eren per milers.

En un racó de l’hort albirà un cobertís i el
trobà ple d’eines de conreu com aixades, aixadelles,
estisores de podar, raors d’empeltador, cabassets
de llata, espart picat, rastells i altres atifells
d’ofici. I com que l’Adolfet era del camp i coneixia
bona cosa les plantes, començà a complir com un
home en l’obligació que li havien encomanat.

Així passà tota la primavera, l’estiu i la tardor,
i va arribar l’hivern, que allí era dolç, sense les
neus ni els freds de Benifallim. Adolfet estava bo,
encara que enyorava molt la seua família. Es recordava
de tots, dels pares, dels germanets i també
de la seua àvia Bertolina que sempre l’havia
volgut molt i li havia contat històries de fades i
bruixots.

El vint-i-dos de desembre, estant en l’hort, va
sentir unes passes i va aparéixer el Gegant del Romaní
a qui no havia vist d’ençà de la seua primera
nit al castell. Semblava content: li posà la manassa
en el muscle i va dir-li:

–Mira, Adolfet: has estat bon xic. Pots anar a
passar les festes de Nadal amb tos pares i germans.
Però una advertència: no contes res d’on
has estat ni què has vist, sota pena de la vida.

Adolfet va acotar el cap com dient que sí.
Se’n van anar els dos a la platja, on hi havia la
barca que sabem; hi pujaren, travessaren la mar,
feren cap a la cala de la Marina i es van ficar pel
llarguíssim passadís.

Quan van eixir pel forat del romer, era el dia
vint-i-quatre. El gegant se’n tornà cap a dins, i
Adolfet es va trobar sol enmig del coll del Rontonar.
Quin goig de veure’s a la seua terra!

–Açò són les meues serres! Quant de temps
sense veure-les!

I saludà tots els tossals i carenes que s’albiraven
des d’allí: l’Aitana, el Puigcampana, el Carrascal,
l’Ull del Moro, la Mariola, el Benicadell…
Però Déu del cel i quin fred! Adolfet s’adonà que
estava xafant neu, neu pura.

Tremolant de fred i de goig, emprengué la llarga
baixada i arribà per fi a casa seua. ¡Quin rebombori,
Mare de Déu! Els pares ja el donaven
per mort i no s’havien vestit de dol per l’àvia Bertolina,
que sempre els feia:

–El xiquet tornarà: confieu en Déu.

I afegia rient:

–Jo li he contat tants de contes de fades, bruixots,
gegants i gegantes, que ell bé se’n sabrà deslliurar.

Aquelles festes van ser memorables. Adolfet
estava alegre sempre, llevat de quan a sa casa li
preguntaven:

–A on estàs? Allí què feu?

Adolfet picava de dents de la tremolor que li
entrava, es feia vermell i no responia res a ningú.

(…)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 1 (Tàndem edicions · Albatros)