Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  05.09.2011  06:00

Autor/s: M.S.

Enric Valor: 'El gegant del romaní' (I)

En ocasió del centenari del naixement d'Enric Valor VilaWeb ofereix aquest estiu una selecció de les trenta-sis rondalles que va adaptar literàriament · Seguim l'edició 'Rondalles Valencianes d’Enric Valor' (Tàndem Edicions · Albatros)

Men?ame
 

El poble de Benifallim és riquet, però Batiste
Jeroni, el forner del poble, no és
ric. No és que a Benifallim no menjassen
prou pa, però eren tan pocs els
veïns, que el negoci no donava per a més. I Batiste
tenia cinc fills, entre xics i xiques, el major de catorze
anys.

Així, que treballava com un negre. Ell s’havia
de fer el forn, pastar, fényer i coure; només l’Adolfet,
l’hereu, l’ajudava. La dona prou que anava espernegada
darrere els criançons.

El cas que els va esdevenir, va ser un hivern
que feia molt de vent tramuntanal. Una nit, que
udolava que feia por, Batiste es va haver d’alçar a
les quatre del matí i se’n va anar a fer llenya allà
amunt en el coll de la serra del Rontonar. Buuu,
buuu!, bramava el tramuntanal. I Batiste es va
posar a arrabassar romers i argelagues que era
cosa de veure. Quin home més faener!

Mitja hora bona de faena duia feta, quan va
ataüllar un romer ufanós i s’hi acostà a collir-lo.
Deixà el fes, s’agafà al romaní i pegà estirada. De
seguida, heus ací la meravella: entre la fressa del
terrible huracà, sense saber d’on venia, sentí una
veu grossa i amenaçadora que feia:

–Si m’estires els cabells me n’eixiré amb ells!

Ell, sense fer-ne cas, tornà a estirar el romaní.

–Si m’estires els cabells me n’eixiré amb ells!
–Torna-li! –rigué Batiste–. Ix si et dóna la
gana!

I vinga pegar perxonades al romaní.

El romer se li va soltar de les mans, i resulta que
se’n va pujar allà amunt, i davall isqué un gegant de
quatre braces alt, que hauria fet tremolar l’home
més coratjós. Batiste es féu arrere tot esbalaït.
El Gegant del Romaní –puix era ell en persona–,
més negre que la sutja i gros com el millor
gegant, me’l va agafar del braç i me’l va alçar de
terra tot sacsejant-lo com si Batiste no fos res més
que una simple voliana.

–A tu com et diuen? –va bramar el gegant.
–Jo sóc Batiste el forner.
–Vaig a matar-te! –cridà amb la seua veuassa
aquell tararot.

Batiste no tocava de peus en terra.

–Perdona’m, gegant –va dir encara.
–Per què t’haig de perdonar?
–Perquè tinc dona i cinc fills i ells no en deuen
res.
–És que fas massa el tossut, Batiste… –s’ablaní
el gegant–; però quedes perdonat. Ara: que m’has
de dur demà de matí el fill major que tingues.
–L’Adolfet? –va esborronar-se el forner.
–L’Adolfet o com li digues, i sense falta. Si no,
aniré a ta casa i te’ls mataré tots.

Dit açò, el gegant, a la vista de Batiste, va ficar
els peus en el forat del romer i va desaparéixer davall
terra.

Batiste, tot capficat i pensarós, va acabar de
fer els tres costals de llenya i se’n tornà al poble.
Aquell dia va estar tot trist i sense ganes de dir
res, de manera que quan se’n va anar amb la dona
a dormir, ella me’l va escometre a indirectes com:
“A tu te’n passa alguna”. “Tens mala cara”. “Conta’m
què t’ha succeït”. I li ho va fer botzar tot.

–Reina Santíssima! Ara què farem?

Batiste sospirant li va replicar:

–Crec que no hi ha més remei, Rosa, que dur-li
l’Adolfet. Si tu l’haguesses vist!… ¡Quin gegantot,
Roseta!

Marit i muller van acordar per fi, entre sanglots
i llàgrimes, que complirien el manament del
gegant.

Però no pogueren dormir en tota la santa nit.

A la matinada despertaren l’Adolfet:

–Mira, Adolfet –li va dir Batiste–, avui te n’has
de venir amb el pare a aidar-li a fer llenya.
–Tanta son que tinc! –va retrucar el fadrinet.

Pare i mare varen fer el cor fort: ella va amanir
la berena i ell va aparellar l’ase. Per fi van eixir
de casa en la matinada d’hivern. Assotats per l’huracà,
van fer via amunt, amunt. Pel camí, el pare
li va contar el que li havia passat el dia anterior:
–Tu ho has de dir… El pare no diu res… Si no
vols, ens en tornem a Benifallim.

L’Adolfet, en lloc d’acovardir-se, va esclatar en
una gustosa rialla:

–Ha, ha! Per fi, un gegant! Això volia jo veure.
–Tu no estàs bo del cap! –s’esbalaïa son pare.
–Que no? Ja veurà, pare, que bé que ens entenem
jo i el Gegant del Romaní.

Així, quan ja tingueren fets els tres costals de
càrrega, van anar al tros on era el romer i Batiste
s’hi va agafar i va pegar estrebada. Una veu de davall
terra, que els féu tremolar els peus, es va sentir
a l’acte:

–¡Si m’estires els cabells me n’eixiré amb ells!
–Ix-te’n, que ací tens el meu Adolfet.

El romer se’n pujà allà amunt i va eixir el gegant,
gran, lleig, malhumorat. Batiste s’horroritzava
d’haver de donar-li un fill, però l’Adolfet se’l
va mirar de dalt a baix i no li va semblar malament.
Es va llevar el casquet que duia al cap, segons
li havien ensenyat els seus pares, i va dir tot
deseixit:

–Com està vosté, senyor amo?
–Com, com! –bramulà aquell ferotge ser–. Jo
sempre estic bé… Sempre! A mi no se’m pregunta
mai res… Però vaja, vaja, m’agrades: ets esparpellat
i llest.

L’agafà de la mà amb la seua manassa ampla
com un garbell.

–Prou de col·loqui, Batiste. M’enduc el xic.
–Adéu, fill meu –va fer el forner.
–Que estiga bo, pare, i no haja de patir de res
–li respongué molt animós el xicot.

Al moment, gegant i minyó desaparegueren
pel forat. El forner deixà caure de cada ull una
amarguíssima llàgrima, i se’n tornà cap a Benifallim.
Davall terra, Adolfet i el gegant començaren a
baixar una escala llarguíssima enllumenada. Adolfet,
que tot ho volia saber, anava darrere el gegant
i comptava els escalons; però quan en feia cinccents
va perdre el compte. ¡Que fondíssim devien
trobar-se!

–Et canses? –preguntà el gegant.
–Si no es cansa vosté… el que és jo, tire-li veta!

Per fi, l’escala es va acabar, i, després, caminaren
per un passadís durant tres hores més llargues
que curtes.

–Açò no s’acaba mai, mestre –va comentar el
minyó quan ja duien una hora de passadís.
–Que calles, xiquet del dimoni!
–Jo no parle, senyor amo!
–Qui parla? –preguntà l’albercoc.
–La fam que tinc.

El gegant, a l’oir allò, tragué pa i companatge
d’una alforja que duia i li donà un bon esmorzar.
Quan va veure que l’Adolfet s’ho havia acabat tot,
li digué:

–Ara beu: si no, parlaràs pels colzes.
–Beure! D’a on?

El gegant tocà en una roca del passadís amb la
punta del dit i féu brollar un raig d’aigua fresquíssima.

–Bona és!
–SÍÍÍ! –retronà la veu del gegant.
–M’agrada vosté; però em pense que és un
poc… com ho diré?… d’aqueixos que fan proves
de mans.
–Caaallaaa! –cridà fora de si el gegant, i va escopir
en terra, amb la qual cosa va fer brollar una
flama grandíssima. Adolfet s’hi va veure dins, al
mateix temps que una olor terrible a sofre li feia
perdre el coneixement.

Quan va retornar, ell i el gegant eren en una
platja deserta; el sol es ponia darrere d’unes llomes,
per damunt les quals s’alçava una alta serra
que l’Adolfet coneixia: el Puigcampana. Eren,
doncs, a la Marina.

(…)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 1 (Tàndem edicions · Albatros)