17.08.2011 - 06:00
Llavors tocaren les dotze; la pluja, fora, va
parar de rondó, i es sentí una remor terrible. Era
el Ponent que venia agranant-ho tot, fins i tot
l’ample cel de la nit, que prompte es va veure ple
de lluentes estreles.
Buuum! Booom! Va entrar el Ponent a la cova
udolant com un llop.
–Maree, qui hi ha ací?
–Entra i sopa, Ponentot. Qui vols que hi haja?
–Sent una estranya olor humana.
–Vinga, vinga, Ponent! Això són ganes de sopar!
El Ponent era grandíssim; tenia la cara fosca,
els ulls d’un blau cel, clar i bonic. I quines manotes!
Sa mare li posà dos cànters d’aigua en una gaveta,
i ell en va donar compte en més poc que
canta un gall.
–Oh, també venia sec! –comentà tot contentó.
Després es va posar a sopar.
Ell, tot menjant, no parava:
–Aquesta olor de foraster, deu ser del sopar?
–Que pesat que et posaràs, Ponentet! –li deia
tota amorosa la mare–. Ets un doctorejador que ja
ja! Vols saber-ho?
–Sí.
–Promet-me que no t’enfadaràs…
–Promés.
–És un jove que porta una raó al palau del rei.
Se li ha fet fosc ací; el teu germà Llevant enviava
vent-pluig, i el xicot s’ha hagut de recollir en
aquesta cova.
–Jo vull veure aqueix jove.
–Sí, però no el despertes.
Sa mare el va dur on Bernadet estava adormit
com un infant.
–I açò, què és?
El Ponent havia vist el bocí de carta que eixia
entre la brosta. I a l’acte la va agafar.
Ell i sa mare tornaren al racó del foc. Allí llegiren
la carta, i els cabells se’ls van posar tesos com
a fusos al veure la maldat d’aquell rei que patien.
De manera, que el xic, ben confiat i content anava
a fer una raó a palau, i la raó era la seua mort!
–Açò sí que és bo! –féu la mare.
–Sé ben cert qui és el rei; és un malvat com un
tigre… Segur que Bernadet és un innocent com
una casa. ¡Ara veuràs quina passada que faig al
tirà!
Estant en aqueixes, es sentí un brum per fora;
semblava una melodia fina, suau. Al moment, per
la porta de la cova va entrar un gegant, alt com el
Ponent, groc de cara, d’ulls mig clucs en un som-
rís de bonhomia. Era el Vent de Xaloc, que venia
de l’Egipte sec i misteriós.
–Bona nit, mare; bona nit, germà.
–A temps arribes! –li va fer el Ponent–. Estàvem
tractant de solucionar un problema.
Li ho va contar tot en quatre paraules mentres
que el Xaloc sopava.
–Sí, ja ho veig –va resumir–; es tracta de falsificar
la carta. No crec que em siga difícil…
Agafà la carta i va dir tot llegint-la:
–Sí; es pot arreglar.
Sa mare li va dur tinta i una ploma d’ànec silvestre,
i, en un dir Jesus, ell raspà les línies on es
parlava de la mort de Bernadet i al seu lloc va escriure:
“A l’acte que arribe al palau el portador de la
present lletra, el noble En Bernadet del Molí Nou,
es disposarà tot el necessari i de seguida es casarà
amb la princesa Carmesina, la meua amada fillastra.”
Davall quedava el signe i l’encuny reial.
En acabant, la posaren amb molt de compte
en la butxaca del fadrí, i tots dos vents i sa mare
es retiraren cadascun al seu racó de cova.
A les cinc de la matinada, la dona despertà
Bernadet i li va dir:
–Mira, ací tens una moneda de metall d’estrela.
Si arribes a València i trobes les portes tancades,
ofereix-la al guardià i te les obriran. Jas
també aquesta flauteta. Si Menjacrús, el capità,
vol tirar-te una ballestada abans que dones la
carta del rei, toques la flauteta i et tractarà bé.
Bernadet li donà mil gràcies, va pujar en el cavall,
s’acomiadà i va eixir al camp. El temps era
quiet. Com els vents dormien, no es movia ni un
bri d’herba.
Per les seus jornades, camina que caminaràs,
el fadrí va arribar a la capital. I –just i cabalet– se
li havia fet de nit i les portes estaven tancades.
Descalvalcà i va fer dos trucs a la porta. Dalt
en la muralla es va obrir una espitllera per on va
eixir la cara barbuda d’un ballester.
–Què voleu en aquestes hores? –va dir-li amb
els pitjors modos del món.
–Porte una moneda per al guàrdia major –retrucà
el xic.
–Passeu, passeu –li digué aleshores el guàrdia
en persona mentre que obria les portes.
Bernadet li donà la moneda i aleshores tot
foren reverències.
El jove sopà i dormí molt bé en un hostal, i
l’endemà, a mitjan matí, se’n va anar a cal rei.
S’acostà a la guàrdia i digué que venia en nom
del sobirà. Menjacrús n’era prop i va dir en un crit:
–Qui és aquest desgraciat?
–U que diu que ve de part del rei.
–Ha, ha! –va riure sarcàstic el capità–. Amolleu-
li una bona fletxada!
Però, en aqueix moment, Bernadet féu sonar
la flauta.
–Calleu –féu llavors Menjacrús–, que sent la
contrasenya del nostre rei.
I canviant de to com de la nit al dia, deia a
Bernadet:
–Passeu, passeu i perdoneu. Ja veig que sou de
casa.
El fadrí va entrar en el palau i donà la carta a
Menjacrús. ¡I què esbalaït es va haver de quedar el
capità només llegir-la!
Amb gran respecte, el van dur a la presència
de la reina i la princesa Carmesina.
–Alteses, aquest és el gran Bernadet del Molí
Nou, de Tibi. Du una carta del rei nostre senyor
ordenant que es case immediatament amb missenyora
la princesa Carmesina.
Les dues s’alegraren molt per la presència del
fadrí, i, és clar, qui més contenta semblava fou Carmesina
que, només de mirar-lo, se’n va enamorar.
El rei, mentrestant, seguia caçant en les propietats
del comte de Cocentaina. I, en la seua
absència, ho disposaren tot en el palau i van celebrar
amb gran pompa el casament de Bernadet i
Carmesina.
Però la desgràcia no va tardar gens a arribar.
Bernadet havia enviat un propi al Molí Nou per
tal que explicàs la seua sort. Aquest es va trobar
amb el seguici del rei i els ho xarrà tot. ¡I allà va
ser la grossa! Quan la nova arribà al rei, aquest es
posà com una fera i se’n tornà corrents cap al seu
palau per poder castigar aquell traïdor.
El propi féu per arribar-hi primer, i ho explicà
tot a la parella de novençans: que el rei cridava
que Bernadet era un xiquet que havia nascut de
peus i que en la carta que ell li donà en el Molí
Nou no manava que es casàs amb Carmesina sinó
que Menjacrús el matàs d’un colp de destral.
La Carmesina, que també tenia un geni fort,
va exclamar:
–Ara sabrà el meu padrastre qui sóc jo!
I féu venir a l’acte tota la seua guàrdia personal
i sa mare la reina i els cortesans que, farts del
rei, s’havien afectat ja a Bernadet.
Mentrestant, el rei entrava en el palau fet un
bou. Quan trobà la reina, aquesta li argü. ferma:
–Bernadet és un home llest, honrat i valent.
–És el meu marit i l’estime –resumia Carmesina;
pero el rei no canviava de parer.
En parlaren hores i hores, feren tots mala
sang i no pogueren evitar que el tancàs en un calabós.
Però dona i fillastra no pararen de porfidiar, i
la ira del rei va anar cedint a poc a poc i l’endemà
va manar que traguessen Bernadet del calabós i el
féu dur a la seua reial presència, junt amb Carmesina.
Llavors va dictar el seu veredicte.
–Viureu junts i en llibertat… si tu, Bernadet,
vas a l’infern i em portes els tres cabells d’or del
dimoni. –I encara argumenta: –Diuen que qui els
tinga no es farà malalt mai.
Bernadet hi va estar d’acord i l’endemà se n’hi
va anar molt de matí.
No sabia quin camí triar; així, que en va emprendre
un arreu, un que menava cap a dins del
país.
(…)
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 7 (Tàndem edicions · Albatros)
