27.03.2011 - 06:00
‘Les bodes del diable‘ és una novel·la d’aventures situada a l’època medieval, entre Jaume I i Pere el Gran, època en què va fer arrels la Catalunya actual, la gran Catalunya. I els fets transcorren a Catalunya i a la Mediterrània, del Magrib a Egipte, i fins a Itàlia i França. ‘És una novel·la moguda, que vol emocionar i entretenir el lector, i completament diferent de les que havia escrit fins ara.’ Així s’expressa Pau Faner (vídeo), autor de ‘Les bodes del diable’ (Proa), que ha canviat el realisme màgic per la novel·la d’aventures amb fórmules i llargària (734 pàgines) de ‘best-seller’. Fet i fet, tracta de dos comerciants que es disputen un amor.
L’escriptor Isidre Grau, encarregat de presentar l’obra, ha insistit en els detalls que, en profusió, aporta Faner a la novel·la; també en les grans descripcions que fa, sense aturar mai l’acció, que es descabdella en una Mediterrània amenaçada: ‘És una novel·la d’aventures, tant en intenció com en extensió i en ritme’, diu.
L’escriptor menorquí Pau Faner prové d’una família d’hostalers (son pare era cuiner). I sempre diu que, si no l’hagués captivat l’escriptura, segurament que hauria fet d’hostaler: ‘Conserv aquest gust pel menjar. Per això, mentre escrivia ‘Les bodes del diable’, em vaig comprar un llibre de receptes de cuina medieval, i les coses que em feien mengera les incorporava al llibre. La cuina del segle XIII ara ens sembla curiosa: encara no hi havia ni tomàquets ni blat de moro…, era una cuina especial, vista des d’avui. Feien moltes salses, molt picants, amb moltes espècies… Una de les espècies més preades era el safrà, que arribava d’Orient.’ El llibre parla de bacanals, però també hi ha receptes (heus ací dues pàgines de fragments gastronòmics de ‘Les bodes del diable’ (pdf), seleccionats per l’autor mateix).
Una raresa
‘Les bodes del diable’ és una raresa dins la literatura catalana –i ho és també en la trajectòria literària de Pau Faner (Ciutadella, Menorca, 1949), autor de novel·les de realisme màgic com ‘L’arcàngel’ (Premi Ciutat de Palma, 1974), ‘Un regne per a mi’ (Premi Sant Jordi, 1976), ‘Fins al cel’ (Premi Josep Pla, 1983), ‘Moro de rei ‘ (Premi Ramon Llull, 1988), ‘Mal camí i bon senyor'(Premi Sant Joan, 1992). El canvi de rumb, a la cerca del ‘best-seller’, té una motivació: ‘Un amic que no llegeix mai res –diu Faner–, s’ha llegit aquest llibre. Tot, fins al final. I és just açò, que volia aconseguir: que fos un llibre que no es pogués deixar.’ Continua: ‘És una novel·la compacta, d’aventures, d’intriga, llarga, però que es llegeix com si fos curta. La veritat és que em tenia avorrit que la gent se’m llegís els llibres a mitges.’
Faner va enviar la novel·la a l’editor de Proa, Josep Lluch, amb pseudònim. Volia assegurar-se que el llibre es publicaria per mèrits propis. Lluch no es va imaginar mai que darrere ‘Les bodes del diable’ hi havia en Pau Faner. Més aviat es va pensar que devia ser un periodista d’una certa edat amb molt d’ofici, que s’havia passat a la novel·la, ha reconegut. Perquè de seguida es va adonar que no podia ser un principiant, perquè hi havia l’esforç de fer una escriptura planera, però gens descurada: ‘És una llengua funcional, però expressiva, que té sabor’, diu Lluch. El fet és que li va agradar i es va decidir pel llibre, fos qui fos l’autor. No va ser fins el dia de la signatura del contracte que Josep Lluch va saber que darrere el pseudònim hi havia en Pau Faner.
