22.03.2011 - 21:08
En la setmana que ha estat proclamat campió de Catalunya de curses de muntanya, Jordi Toda explica a VilaWeb Valls que aquesta proesa li ha arribat «totalment per sopresa», confessa. Amb 33 anys, Toda acumula una llarga llista d’equips des que va començar el 1991 a córrer amb el seu actual equip, el FACVAC. Durant aquest temps, el vallenc ha recalat al CAV Andorra i al CA Manresa, amb un palmarès on figuren el de campió de Catalunya de 1500mll en categoria sub23 i 3r de Catalunya en 1500mll en categoria absoluta, entre d’altres.
–Aquest cap de setmana has estat proclamat campió de Catalunya de curses de muntanya en la 48a Pujada a Peu als Àngels. Com ha quallat la victòria? T’ha agafat per sorpresa?
–Doncs totalment per sorpresa. Ja fa més d’un any que vaig veure que a la meva edat no podia rendir com de jove en les proves de pista i vaig decidir provar altres coses. Encara no m’he acabat d’adaptar ni a les curses de ruta ni a les de muntanya, i de fet encara no tinc clar cap on decantar-me. Vaig decidir participar al Campionat de Catalunya de Muntanya en veure que el recorregut no tenia cap tram de baixada, ja que en tots els intents de fer curses de muntanya que havia fet, les baixades tècniques m’havien fet perdre moltes posicions per estar poc adaptat a aquest tipus de curses. Un cop a la cursa, l’absència d’alguns corredors punters en aquestes proves va permetre que pogués lluitar per la victòria. Vaig veure l’oportunitat de guanyar i la vaig saber aprofitar.
–Quan comencen les cames a demanar-te córrer a les competicions?
–Als 11 anys vaig començar a competir en curses. Als 22 anys, quan vaig acabar la carrera, vaig deixar l’atletisme. En fregar els 30, alguna cosa dins meu em va fer tornar a entrenar-me i a competir i, de fet, és ara quan més estic gaudint d’aquest esport.
–La darrera victòria ha estat la més important en la teva carrera esportiva?
–No. Els resultats que vaig obtenir en proves de pista abans de retirar-me són molt més valuosos per a mi. Llavors m’entrenava 10 cops a la setmana i el sacrifici per aconseguir algunes fites era molt gran. Ara només és una diversió i el premi més gran és poder seguir gaudint de la competició any rere any.
–Quins estils de cursa practiques?
–Doncs ara mateix, mentre no m’acabi de decidir, una mica de tot… Pista, ruta i muntanya. Ja veurem què acaba agradant-me més…
–Quina és la salut de l’atletisme? Creus que és un esport minoritari, com alguns diuen?
–L’atletisme en pista sí que és un esport minoritari. La gent que s’hi dedica té un nivell altíssim i el grau de compromís i sacrifici és molt alt. En canvi, l’atletisme de ruta i muntanya està en el seu millor moment quant a participació. Cada dia és més la gent que practica aquest tipus de curses, on el més important és la superació personal de cadascú, i el grau de compromís i dedicació se’l marca cada corredor. Actualment, no només no és un esport minoritari, sinó que s’està convertint en un autèntic esport de masses. Desenes de milers de persones omplen cada setmana les curses que es disputen per tot el territori. Els 15.000 corredors que aquest any van disputar la Marató de Barcelona són una autèntica passada.
–El FACVAC ensenya l’atletisme a joves de totes les edats. Creus que, en la societat en què vivim, s’incentiva poc la pràctica d’un esport saludable?
–Sí. Crec que la pràctica d’un esport com l’atletisme és fonamental per a la formació de la canalla. Dóna uns valors als nens i nenes que difícilment s’obtenen en altres aficions. Actualment és difícil trobar canalla disposada a esforçar-se per aconseguir les coses. Pocs nens i nenes volen practicar atletisme, la majoria prefereixen jugar a la Play Station o passar-se hores a internet, i dels que volen fer esport la majoria acaben jugant a futbol o a bàsquet.
–Què en penses de la taca negra del dopatge a l’esport?
–Està fent molt de mal a la imatge d’un esport noble com l’atletisme i perjudica doblement la gent legal que es deixa la pell entrenant-se cada dia. S’hauria d’eradicar totalment la pràctica del dopatge a l’esport. Per fer-ho, caldria aplicar sancions de per vida des del primer positiu i obligar l’atleta a retornar tots els guanys econòmics aconseguits amb la pràctica de l’esport. D’aquesta manera ningú s’arriscaria.
–Quins objectius et marques a partir d’ara?
–Seguir gaudint al màxim de tot el que faci i poder seguir any rere any trobant-me tant bé com ara. Els resultats són el menys important, si vénen benvinguts seran. Per altra banda, cada cop m’agrada més la tasca d’entrenador. De moment porto només tres atletes però m’agrada molt aquesta tasca.
