15.03.2011 - 06:00
Després de l’èxit de l’exposició ‘Mariscal a la Pedrera‘, l’Obra Social CatalunyaCaixa passa al menjar i a la cuina, amb un altre nom singular, el del cuiner d’elBulli, Ferran Adrià. ‘L’art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià‘ estableix un diàleg entre l’art i el menjar. L’exposició comença amb unes natures mortes i ensenya com els artistes contemporanis han mantingut aquest gènere considerat menor a base de reinterpretar-lo i reinventar-lo de cap a cap de la història. L’exposició també s’endinsa en algunes històries de cuiners-artistes i desemboca en la figura de Ferran Adrià, paradigma de la intel·ligència creativa, i en la influència que ha tingut en alguns artistes. Fins el 26 de juny, a la Pedrera de Barcelona.
El director de l’àrea de cultura, Àlex Susanna, ha explicat a VilaWeb que Ferran Adrià no era pas el motor de l’exposició, sinó el desencadenant: ‘Ferran Adrià ha estat lligat al projecte des de bon principi. És un cas atípic, potser irrepetible perquè és d’una singularitat extrema. I hauríem perdut una gran oportunitat, si no l’hi haguéssim inclòs, sobretot arran de la seva participació en la Documenta 12 de Kassel.’
‘A partir de l’exposició de Mariscal, comenta Àlex Susanna, hem decidit d’obrir-nos a artistes i temes més vinculats al nostre temps. A la Pedrera ens havíem especialitzat en les avantguardes històriques dels anys vint i trenta. Però ara volem obrir la Pedrera a l’art més contemporani. I, en aquesta línia, ‘L’art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià’ és una exposició frontissa, amb peces del segle XVII a l’actualitat, perquè volíem una argumentació sòlida fins a anar a parar a Ferran Adrià, figura clau de la història de la nostra cultura.’
L’origen de l’exposició es troba en el llibre ‘Menjar per pensar, pensar per menjar‘ (editorial Actar), sobre l’univers creatiu de Ferran Adrià, a cura del consagrat artista Richard Hamilton (que deu ser dels pocs personatges que ha passat cada any per elBulli des de la seva fundació), i del museòleg Vicent Todolí, amb la coordinació editorial de Cristina Giménez, que és la comissària d’aquesta exposició.
‘L’art del menjar’ s’inicia amb algunes natures mortes de gran format del segle XVII provinents d’Holanda, país on aquest gènere va tenir més força, on la burgesia volia mostrar l’opulència dels seus àpats, segons Cristina Giménez. Així es van succeint les natures mortes plantejades per temes: fruites i verdures, escenes de caça, la matança… Però la visió de les natures mortes més clàssiques es veu alterada sutilment però de sobte, sense avisar, per dues obres recents: ‘Still life’ de Sam Taylor-Wood, un vídeo que accelera el procés de putrefacció d’una safata de fruita. I l’altre, ‘Pomegranate’ de l’artista israelià Ori Gersht, on es veu a càmera lenta com una bala esberla una magrana suspesa per damunt d’altres verdures.
El diàleg també s’estableix d’altres maneres menys soprenents però potser més arriscades i igual de poètiques. Així, un llenç amb got de cervesa i pans hiperrealista del 1665, obra de Johann Georg Hinz, es confronta amb una de les darreres obres d’Isidre Nonell, de 1910, ‘Natura morta amb cebes i arengada’. I la brutalitat de Soutine que pinta el 1923 una vedella escorxada se li vincula una peça de l’indi afincat a Nova York Subodh Gupta del 2010, on apareixen les restes d’un àpat amb un peix esmicolat de protagonista.
Les èpoques se succeeixen i els grans noms de la pintura també: Picasso, Gris, Magritte, i després Joan Brossa, Joan Ponç, Salvador Dalí, Joseph Beuys, Marcel Broodthaers, Miquel Barceló… I s’arriba a l’àrea protagonitzada per alguns cuiners i restaurants que han anat més enllà del propi fet culinari. Aquí es dóna protagonisme al restaurant que l’artista Antoni Miralda i la cuinera Montse Guillén van muntar a Manhattan del 1984 al 1986, ‘El Internacional’. Va ser el primer bar de tapes dels Estats Units, que recollia el glamour i celebritat que l’establiment anterior, ‘Teddy’s’ havia tingut als anys cinquanta, i que recuperava als vuitanta, s’hi feien performances a partir del color dels aliments i la seva significació i moltes d’altres. Miralda recorda El Internacional com un lloc molt intens, desbordant. També es mostra el restaurant Spoerri de Düsseldorf, de l’artista suís Daniel Spoerri, el primer que va encunyar el terme ‘Eat Art’, a finals de la dècada dels seixanta: Spoerri capturava les restes de menjar de plats, gots, coberts d’un àpat o banquet especial i les fixava en una tauleta.
Tot aquest discurs desemboca en el capítol dedicat a Ferran Adrià, on es mostren les partitures que la cuina d’elBulli va inspirar al compositor Bruno Mantovani, una suit a partir de trenta-cinc plats. O les textures d’aigua, fotos de Hans Gissinger, el fotògraf que va imortalitzar Ferran Adrià al The New york Times. Fotografies de Hanna Collins, també fotografies de Francesc Guillamet, el fotògraf oficial d’elBulli, a partir d’una selecció de plats de tota la trajectòria del cuiner. I, per suposat, el material de la Documenta 12 de Kassel i l’argumentació del seu comissari, Roger Buergel, sobre el perquè de convidar-lo i de Richard Hamilton, sobre la intel·ligència creativa.
