Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  14.03.2011  06:00

Periodisme d'investigació. És que n’hi ha d’altre?

Xavier Montanyà defensa el periodisme de Barnils com una activitat en la qual 'has d'implicar-te fins a les entranyes en allò que dius'

Men?ame
 

Això solia dir en Ramon Barnils, quan li parlaven de gèneres i classificacions de l’ofici. Barnils escrivia, ensenyava i vivia el periodisme de veritat, sense límits: entès com a reducte indispensable del pensament crític, com a denúncia del frau, el cinisme, l’estupidesa i els abusos del poder. Per ell, a banda la curiositat, el sentit comú i les ganes de saber (d’investigar, comunicar, denunciar o fotre-se’n) la base primera del bon periodisme era escriure correctament. Subjecte, verb i predicat. Tenia tota la raó. 

És a través del llenguatge que expliquem la realitat, i han de ser les nostres paraules les que han d'expressar allò que entenem o descobrim del món. Fer l’esforç d’escriure correctament vol dir pensar, raonar, argumentar. Quantes vegades estem convençuts d’un pensament i, en escriure’l, ens adonem de com és d'inconsistent! Estripa el paper i torna a començar. Esborrar, corregir, estripar: un activitat necessària que ens ajuda a ser precisos, rigorosos, i a llençar molts paràgrafs idiotes a la paperera. En això també era un mestre. 

Per ell fer de periodista volia dir posar-t’hi en cos i ànima. Deixar-te anar, amb sinceritat. Implicar-te fins a les entranyes en allò que dius. Ell ho feia, amb una energia vital, una alegria, una mala jeia quan convenia, i una immensa honestedat, a cara descoberta. Sempre. Potser per això mai no es va estar gaire en una mateixa empresa. Per poder continuar essent independent. O bé perquè no el volien gaire a prop. Un independent sempre fa nosa. 'Si fos un objecte seria objectiu, però com que sóc un subjecte sóc subjectiu', va escriure José Bergamín en un dels seus aforismes. L’objectivitat no existeix. És la bandera dels grans manipuladors. Però sí que hi ha, contràriament, un concepte inviolable: el rigor. És sagrat. Si no, tot seria una farsa. Carles Serrat, arran del recull d’articles de Ramon Barnils que va fer ('Articles', la Magrana, 2001), ha dit molt encertadament que sota l’aparença d’una escriptura impertinent, provocativa i, a vegades, plena de 'boutades', s’amagaven moltes lectures, moltíssimes, i una documentació seriosa, rigorosa, sobre els fets que tractava. Una altra de les grans lliçons de Barnils: llegir, llegir, documentar-se, analitzar, tornar a documentar-se i escoltar opinions de gent diversa sobre la matèria. Quan no li tocava de parlar, a ell, en Ramon escoltava, i molt, totes les opinions. I llegia, llegia, sense descans. De vegades, no és tan important allò que es diu sinó com es diu. Com sovint és més eloqüent el silenci que no les paraules. 

Em costa molt d’escriure sobre ell. Era un amic. Suposo que les idees desordenades que apunto en aquest paper són algunes de les coses que vaig aprendre d’ell. Suposo. Ni tan sols sé si les va formular amb paraules explícites de professor. No era un mestretites, però va ser l’únic periodista de la facultat de qui vam aprendre coses importants. Sobretot vam aprendre la pràctica de l’ofici, i a llegir literatura, i a llegir periodisme, sovint llegint-lo a ell. Un dia, sota la seva direcció, un grup d’alumnes vam poder fer de periodistes. Resultat: el llibre 'La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL', publicat per Empúries, ara ja fa vint anys, el 1985. Quan molts no en volien ni sentir parlar, quan encara hi havia por, silenci i molta mala consciència. Gràcies a Ramon Barnils, vam explicar qui era en Puig Antich i, sobretot, quin era el rerefons social i ideològic del MIL. Em sembla que ens vam prendre aquell treball com un deute amb el revolucionari executat i una assignatura pendent contra el franquisme i el cinisme de l’oposició antifranquista. Es va publicar i va ser polèmic. Ara ja no es troba. A més de periodisme, en aquella ocasió vam aprendre oportunitat i discreció. És important saber triar un tema en el moment adequat i posar-lo sobre la taula. Cal dir la veritat tan aviat com sigui possible, quan incomoda, quan molesta, quan encara serveix d’alguna cosa. 

'Nosaltres vam fer el llibre que hauria agradat al Salvador; ara faran la versió de les germanes', ens va dir al Carles i a mi un dels últims dies que ens vam veure. I la va encertar. Com tantes altres vegades. La va deixar anar, discretament i distreta, com allunyant-se del tema, amb la serenitat d’aquell qui sap que ho ha fet bé, honestament, i quan tocava. Sense xarxa. Sense moralina, ni vernissos políticament correctes i comercials. Sense mentir, ni posar-se medalles. Sense grandiloqüències. Sense copiar. Amb rigor i respecte al mort. Sense llagrimetes. Amb una mena de solidaritat revolucionària sincera i visceral, però mesurada, basada en els fets i en les paraules exactes. Si el van matar per uns ideals, la primera cosa, la més justa, era de conèixer-los i de fer-los públics. Subjecte, verb i predicat. Periodisme. Han passat vint anys. Si miro el panorama, em sembla que hagi passat una eternitat.

Xavier Montanyà

Men?ame