09.03.2011 - 15:41
Amb Josep Guardiola d’entrenador, el Barça ha entrat en una època inimaginable fa mitja dècada. El bon joc desplegat per l’equip a les seves ordres, recompensat amb tots els títols haguts i per haver, ha convertit el 4 del Barça durant els anys 1990 en una figura idolatrada. I no sols en l’àmbit estrictament esportiu. El seu lideratge enlluerna i els valors que transmet com a director de l’equip són àmpliament aplaudits. Valors com ara l’esforç col·lectiu i la cooperació del grup; el respecte pels altres; la plena consciència de la responsabilitat personal, i la confiança en una bona base sorgida de la casa són exalçats per una bona part de la societat que, paradoxalment, es mou amb paradigmes gairebé oposats. La competitivitat i l’individualisme, la degradació de l’altre per al profit propi, la manca de responsabilitat i esforç, la recerca de talent a fora i el menysteniment sistemàtic d’allò de què es disposa formen part del sistema social imperant, malgrat que les conferències de premsa postmatx de Pep Guardiola obtenen uns índexs d’audiència inusitats o que els valors del tècnic de Santpedor inspiren llibres com ‘El mètode Guardiola‘. D’aquesta aparent esquizofrènia, en parlem amb el professor d’Esade Àngel Castiñeira i amb el sociòleg Salvador Cardús.
‘Els èxits del Barça són resultat d’una organització’
‘L’aparent contradicció és que la gent es mou per valors, que la gent té uns valors i actua en conseqüència’, afirma Cardús: ‘És com pensar que els jugadors del Barça tenen uns valors i, com que els tenen, com que els han elegit pels valors que tenen, per això juguen com juguen. O com que els té el seu líder i els qui juguen, ho fan segons els valors del líder. Això és un plantejament moralista, és un plantejament voluntarista pensar que les coses passen perquè la gent vol que passin.’ Pel sociòleg, això no és així: ‘El que veiem en els èxits del Barça és el resultat d’una organització, d’una manera de treballar. Si poses qualsevol d’aquests jugadors que són ara tan admirats en una organització i una forma de treballar el futbol d’un altre entrenador, que els organitzi d’una altra manera (la manera de fer les substitucions, d’entrenar-los, de premiar-los o castigar-los, etc.), respondran a aquesta manera d’organització.’
Aleshores, la societat catalana és hipòcrita perquè té uns valors i després no els aplica? Cardús: ‘Si no els aplica és perquè no pot. L’organització social que tenim va en contra de valors com els de Guardiola i que, de fet, a molts ens agradaria que predominessin en la nostra societat. Però el problema està en les formes d’organització del treball, del sistema escolar… La solució no és que la gent és bona, dolenta o hipòcrita. Tot això són visions capellanesques. L’important no és una qüestió de convicció moral, l’important és si l’organització representa aquests valors. I els valors s’expressen a través d’una organització.’
‘Els contraexemples són molt més nombrosos que no els bons exemples’
Per la seva banda, el professor Àngel Castiñeira introdueix tres remarques a la qüestió plantejada. ‘La primera: acabo de codirigir l’enquesta europea de valors aplicada a Catalunya i ens indica que no tots els catalans actuem igual. Per tant, més que parlar d’esquizofrènia, podríem dir en primer lloc que hi ha un grup de catalans que responen al patró Guardiola i un altre que respon a un altre patró, si voleu més hedonista, més presentista, més individualista… No és esquizofrènia, doncs, sinó que es corrobora que la societat catalana, com la majoria de societats del nostre entorn, és complexa. I, per tant, ja no vivim els valors homogèniament o de manera uniforme, sinó que hi ha persones amb escales de valors en quès es dóna molta importància a la feina ben feta, i unes altres que prioritzen una altra mena de criteris.’
Com a segon comentari, Castiñeira afegeix: ‘Tot i la importància de casos com el de Pep Guardiola, els valors, en la seva transmissió, depenen molt del que anomenem l’exemplaritat i la difusió d’aquesta exemplaritat: és a dir, com els agents socials, inclosos els mitjans de comunicació, fan visibles històries reeixides de bones pràctiques. Aquí, doncs, la primera contradicció és que com a mínim fins a la primera etapa de la crisi més aguda, una bona part dels mitjans de comunicació (i hi incloc la indústria de l’oci, la publicitat, el cinema…), tant a Catalunya com a tot el món, promouen un tipus de personatges reeixits, i els exemplaritza, basats en l’èxit fàcil, sigui en l’àmbit empresarial (amb la cultura del ‘pelotazo’) o sigui en l’àmbit de la fama. És un element per mi important: no podrem entendre per què determinats valors avui no tenen èxit si no ens adonem que els mitjans de comunicació i la publicitat exemplaritzen com a cas d’èxit moltes vegades estils de vida i pràctiques totalment contràries a allò que representa Pep Guardiola, Ferran Adrià, Carme Ruscalleda o qualsevol altre professional que arriba precisament a una vida d’assoliment professional a conseqüència d’un esforç, d’un exemple d’esforç i de lluita a través dels valors.’
La tercera consideració que aporta va vinculada a l’anterior: ‘Els valors de Pep Guardiola o més gent sembla que haurien d’arrelar més en la gent quan també, vinculats a l’esforç que dedica i a la bona feina, hi ha després uns bons resultats i un reconeixement. En l’àmbit educatiu, aquests últims anys a Catalunya —i penso fonamentalment en la secundària— hi ha molta gent que ha deixat de banda el valor de l’esforç o de la feina ben feta, ja sigui perquè en la seva vida l’esfera del consum ha esdevingut pal de paller més important que no l’esfera de la realització professional (i per tant per molta gent l’important no és fer bé les coses sinó disposar de diners per gaudir-ne a través de la diversió i el consum), o ja sigui pel raonament que no cal esforçar-se ni fer bé la feina ben feta si, al capdavall, no hi ha ni reconeixement ni tan sols assegurament d’una feina. Perquè ens podem trobar ara molts alumnes, fins i tot amb carreres, que per poder trobar una feina han d’amagar els seus mèrits o convé que no els posin al currículum, perquè aquests mèrits poden ser contraproduents per segons quina mena de feina.’
Castiñeira resumeix la qüestió: ‘És veritat que hi ha difusió del cas Guardiola com a història d’èxit, de feina ben feta i d’exemplaritat reconeguda, però els contraexemples són molt més nombrosos que no els bons exemples. I quan dic contraexemples, incloc també l’anunci d’una caixa que diu ‘Ho veus, ho vols i ho tens’, sense esforç: amb una targeta de crèdit compres avui i pagues demà. I no has de diferir el desig ni has de vincular la satisfacció del desig a la inversió d’un esforç personal. Per tant, jo crec que aquests elements contradictoris respecte al tema dels valors és present en la societat. I si no es reforça l’exemplaritat de l’estil Guardiola (i de molts més microcasos), ens trobem els altres contraexemples: la fama, ara mateix, no t’arriba per l’ofici, per la feina ben feta, per la dedicació, per la perseverança o per l’esforç, sinó que pot arribar pel que en l’àmbit empresarial s’ha anomenat el ‘pelotazo’.’
