Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  17.12.2010  06:00

Autor/s: Susanna Ginesta

Luis Ángel Fernández Hermana: 'Internet ens ha convertit a tots en generadors d'informació'

Entrevista amb Luis Ángel Fernández Hermana, periodista especialitzat en ciència i tecnologia

Men?ame
 

Els anys 1990, Enredando.com, empresa fundada i dirigida pel periodista Luis Ángel Fernández Hermana (Màlaga, 1946), va ser de les primeres xarxes socials internàutiques. Eren xarxes de producció i de coneixement, no de relació social com Facebook o Twitter.

Fernández Hermana, que dirigeix des del 2008 el Laboratori de xarxes socials d'innovació del Citilab de Cornellà (Lab-RSI), és expert en l'aplicació de tecnologies de la informació a les organitzacions, en gestió de coneixement i de formació en xarxa i en comunicació digital. També fa classes i conferències sobre aquestes matèries.

Ha treballat de periodista de ciència, tecnologia i medi durant més de trenta anys en alguns mitjans d'Amèrica Llatina, d'Anglaterra i de Barcelona. Va publicar una de les primeres revistes electròniques d'internet, en.red.ando (1996-2004). Ha guanyat uns quants premis, com el de millor periodista d'internet espanyol (1996), concedit per l'AUI. A més, l'empresa Enredando.com va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria multimèdia l'any 2000 i el premi xarxes de coneixement 2003 de la Fundació de Ciència i Tecnologia d'Extremadura. Finalment, la publicació en.red.ando, va obtenir l'European Online Journalism 2001.

Com vau entrar a internet?

Vaig conèixer la xarxa Arpanet, els anys 1980, als Estats Units. El 1992 ja vaig tenir connexió, des d'El Periódico, com a corresponsal científic per a preparar la Cimera de la Terra, que s'havia de fer a Rio de Janeiro el juny d'aquell any. Vaig ser dels primers periodistes que va tenir correu electrònic i connexió a internet. Els anys 1990, abans que aparegués la web, vaig treballar en algunes xarxes, com apc.org, d'intercanvi de projectes.

L'aparició d'internet, com la va rebre el diari?

Amb una certa comprensió, però amb molta perplexitat i una mena d'enemistat larvada envers la informació digital. Aquest conflicte no es podia resoldre des de dins perquè els mitjans funcionaven amb esquemes que els distanciaven del món d'internet. No veien, i encara sovint no ho veuen, que ha aparegut un món completament nou i diferent. El 'quid' no és la dinàmica dels mitjans, sinó la d'aquest món nou, que fa el paper dels mitjans: produir informació.

Quin paper va tenir la revista en.red.ando?

Al principi era una mena de 'dazibao' digital, i hi publicava un editorial setmanal. Un any i mig després, l'editorial es va convertir en una revista digital. Va ser una de les primeres revistes dedicades a pensar internet. Els articles havien de ser sobre situacions d'internet, projectes i modificacions en l'ús d'internet fets pels protagonistes d'aquests canvis. La revista, doncs, va anar documentant els canvis alhora que n'era protagonista.

D'aquí a la creació de xarxes socials no hi havia sinó un pas...

Els usuaris van començar a fer demandes que superaven de molt allò que podíem assumir. Per tant, vam pensar en alguna mena d'artifici perquè qui feia la demanda també pogués resoldre-la. Calia una feina col·laborativa en xarxa per a cercar respostes. I així vam inventar les xarxes socials de coneixement i de producció. L'any 1999 vam posar la primera xarxa en funcionament, en.medi@, que vam definir com una tecnologia contextual per a gestionar el coneixement en xarxa. En formaven part unes 2.50-2.800 persones, entre Espanya i Amèrica Llatina. El propòsit era de dilucidar la problemàtica sorgida amb els nous mitjans: què era el nou periodisme digital, com havien de ser les noves empreses...

Quina mena de xarxes vau constituir?

De tota mena. Vam fer la xarxa Locomotora per a Mataró en un moment difícil, quan havia plegat molta indústria tèxtil. També vam fer Xarxair@s per a la Diputació de Barcelona, amb la idea de definir polítiques sobre joves i noves tecnologies. En.red.ando també va fer tres edicions d'un màster de comunicació digital que es va organitzar com una xarxa social d'aprenentatge. Els alumnes contribuïen a la reflexió i producció de continguts multiplicant la labor de professors, tutors, dinamitzadors i moderadors de la xarxa.

Malgrat l'èxit, el moment no us va acompanyar...

Vam ser una de les empreses capaces de dissenyar i desenvolupar xarxes socials amb sistemes de gestió de continguts, però teníem una posició completament inútil en el panorama espanyol. Dic inútil perquè Espanya continua essent un país molt endarrerit en un camp fonamental, el del desenvolupament de plataformes per a gestionar continguts o desenvolupar xarxes. Per això tenim més relació amb les coses que passen als Estats Units que no pas amb les que passen a Espanya.

És per això que el 2004 vau tancar l'empresa?

La part d'investigació i d'activació d'aquests productes va topar amb la crisi de les empreses puntcom i no vam poder remuntar la situació. Curiosament, el 2004 tanco En.red.ando, que era la primera empresa que havia fet xarxes socials a Espanya, i aquell mateix any va néixer Myspace, Second Life i després Facebook. I des de llavors únicament parlem d'aquestes xarxes, com si les anteriors no haguessin existit. És una qüestió de percepció, de com es construeix un teixit industrial de societat d'informació. A Espanya han sorgit moltes iniciatives pioneres interessantíssimes, però han tingut la mala sort de ser portades a terme per gent anònima.

Vau continuar treballant en la gestió de coneixement en xarxa i n'heu establert els elements conceptuals.

Jo treballo amb xarxes socials de producció i de coneixement que funcionen amb objectius i requisits. He preparat una mena d'aprenentatge inexistent en aquest país: aprendre a formar xarxes socials, no a fer servir les existents.

I és això que fa el laboratori de xarxes socials d'innovació, Citilab, de Cornellà?

Sí. El 2008-2009 vam començar les primeres experiències de formació sobre xarxes socials a Citilab. El procés d'aprenentatge s'ha dissenyat de manera que cada alumne comenci a desenvolupar el seu projecte de xarxa social que ha de respondre a demandes molt concretes i específiques, perquè són per objectius. Dels deu projectes proposats en vam tirar endavant sis. Després vam fer dos processos més: Asociacionismo 2.0 i un projecte amb la Fundación Labein del País Basc, sempre amb la idea que aprenguessin a dissenyar, crear i gestionar xarxes socials i veiessin quin model de negoci hi havia. Són nous perfils professionals que encara no tenen un impacte en el mercat laboral.

Ens en podeu explicar cap de concret?

Són xarxes obertes virtuals i de coneixement que aborden problemes específics perquè organitzen i preserven la informació, i el coneixement, de manera que sigui consultable, modulable, transmissible, etc. Per exemple, ara desenvolupem una xarxa que integra una empresa farmacèutica, personal mèdic i paramèdic, pacients, familiars de pacients i centre assistencial. El propòsit és d'establir una certa comunicació i un intercanvi d'informació per tractar ràpidament qualsevol problema que es presenti, posem per cas, sense haver de fer un ingrés.

Quin paper tenen avui les xarxes socials?

Els mitjans socials com ara Facebook ens han enlluernat. En la història d'internet crec que ens trobem en la pubertat digital; la fascinació per alguns aspectes o llenguatges impedeix que es desenvolupin coses més madurades. És curiós que dins Facebook mateix hi hagi una sèrie d'evolucions que fan la gent més curosa, que vigili més els contactes i que pensi en una activitat molt més avançada; fins i tot hi sorgeixen grups que desenvolupen metodologies de treball. Això indica que les xarxes socials virtuals de coneixement són productes típics de la maduresa digital.

Què requereix aquesta maduresa?

Són xarxes en què es fan dues coses fonamentals i que no tots els qui estem a internet fem: produir informació i gestionar-la. Internet ens ha convertit a tots, fins i tot els qui se'n mantenen al marge, en productors d'informació. Tothom en produeix, amb correus electrònics, fòrums, xarxes..., però només una petita part gestiona informació i coneixement. Perquè gestionar informació en xarxa és força més complex: vol eines, metodologies i plataformes tecnològiques. Demana un procés d'aprenentatge. Quan Gutenberg va inventar la impremta, va obrir un camí que ens va portar a la necessitat de saber llegir i escriure.

I l'equivalent digital seria...?

No pas d'aprendre a escriure i llegir, sinó a produir i gestionar informació. I això, ho han d'aprendre professors i alumnes a l'escola, perquè permet d'entendre el món i modificar-lo. Ho veiem clarament a Wikileaks: proporciona moltíssima informació, però fins que no es processa no adquireix sentit i s'enquadra en una visió determinada de les coses que s'esdevenen al món. Les xarxes socials de coneixement són essencials en aquest procés, perquè parteixen de la gestió de la informació i del coneixement per produir més coneixement. I es basen en processos d'innovació: amb noves organitzacions, amb objectius diferents, amb mons de coneixement que abans de treballar en aquestes xarxes no eren evidents...

I és cap aquí que anem?

No hi ha cap mena de lògica mecànica que ens hi porti necessàriament, perquè, per exemple, podem perdre'ns pel camí... Les xarxes proposen una modificació de la situació social, individual, col·lectiva de l'economia, la cultura, la política; cerquen una altra manera de relacionar-nos, de crear mercats i productes. Però amb el canvi de les relacions humanes no n'hi ha pas prou; si no canviem la tecnologia, que és el substrat d'aquestes noves relacions, no hi ha col·laboració possible.

I quin paper té el periodisme, amb tanta informació per a gestionar?

El periodisme ha tingut la seva oportunitat des de l'aparició de la web l'any 2000 però cap mitjà va crear un equip d'investigació per repensar-se en el nou món que obria internet. Els mitjans no han volgut veure que internet ha suposat que milions de persones hagin passat també a fer la funció de recollir informació, gestionar-la i publicar-la. Per això no han trobat el seu nou paper en aquest context. El periodisme s'hauria de situar en les xarxes socials de coneixement; les xarxes generen nous mitjans que produeixen informació i el periodisme hauria de treballar en la manera com aquesta informació es produeix i està connectada amb la que es produeix en altres xarxes i amb la que generen experts i línies d'investigació. Però no hi som encara. Encara treballem amb mitjans de comunicació tradicionals, si bé aplicant-hi les eines que van apareixent a internet per fer-lo evolucionar. El motiu pel qual no es fa d'una altra manera és de caire econòmic.

Quins mitjans suraran en aquest context nou?

D'una banda, els que es dediquen a l'assaig: els que inverteixen molts diners en articles que tenen un gran valor perquè són producte de molta gent. És el model de The Economist i, en part, del Financial Times. D'una altra, els que proporcionen una informació molt específica útil per a grans estructures corporatives, governamentals, territorials o de recursos, com seria el cas de Wall Street Journal. A part d'aquests, que són la punta de la piràmide, els mitjans hauran de crear coneixement i continguts que la gent vulgui pagar. Aquesta reflexió, però, encara no l'han fet.

Cap on van les xarxes socials? Seran el centre de la internet futura?

Amb prou feines si hem explorat els processos d'innovació des de les xarxes. De moment, encara no es veu l'impacte econòmic d'internet. Ha fet sorgir mercats nous, però sovint a partir d'innovacions generalistes, com la creació de la web, que va obrir un mercat nou. Però tot plegat ha de créixer. S'ha d'unir la producció d'informació amb el coneixement aplicat a l'educació, a la política, a la cultura, a l'economia. Tot plegat acabarà modificant estructures mentals, socials, polítiques, etc. En una era d'internet madura no pot haver-hi, dit esquemàticament, una crisi com la d'ara. Els mecanismes de control, de modificació, d'intervenció, d'interacció de la gent han de ser tals que Wall Street no sigui l'eix del món.

I quan arribarà aquest moment?

És impossible de saber perquè internet té unes lleis internes molt curioses. N'és una que gairebé cada any la població s'hi dobla. Les últimes dades són de 1.900 milions. Això vol dir que cada any hi ha gent que comença des del principi, i en aquestes condicions no es pot governar allò que dius i allò que la gent aprèn.