16.11.2010 - 05:49
De bon matí, quan els estels es ponen i comença el quart dia de campanya electoral, la xarxa va plena de notícies sobre les misèries d’Irlanda i de Portugal, el senyor Facebook i els Beatles.
Els que hi entenen d’aquestes coses ja m’ho varen advertir abans de començar aquestes aventures matineres: les campanyes electorals bullen durant els caps de setmana i després, quan la gent que encara té feina es dedica a fer-la, van de baixa. O se situen en la seva veritable dimensió, ves a saber… El cas és que aquest dimarts sembla que es comencen a percebre els primers símptomes del que podríem batejar com “síndrome Polònia”.
El periodista Jordi Mercader escriu a l’Avui que amb la presència real de polítics enmig dels actors que cada setmana els imiten la cerimònia de la confusió s’ha disparat i conclou que “Polònia” ha vençut Catalunya. En aquesta mateixa línia em sembla interessant l’apunt “Cansats de pagar” que trobem en el bloc del senyor Joan Puigcercós i que, a part de l’interès dels raonaments que aporta a propòsit de les seves consideracions sobre els impostos a Andalusia, acaba amb una frase que la factoria polonesa ha aconseguit incrustar en les converses quotidianes de la ciutadania: “Perdonin les molèsties però algú ho havia de dir”.
Ara que m’hi fixo podríem dir que el titular de l’article de Mercader l’Avui donaria peu a evocar el resultat d’un encontre esportiu en èpoques futures (i, ai las, desitjades). Per si de cas, el senyor Albert Rivera fa com els bons defenses centrals i s’anticipa a qualsevol temptació en aquest sentit a Crònica.cat on llegim que els catalans ja tenim una selecció, La Roja. Així, amb majúscules, tu.
Sense deixar de petja el senyor Rivera (és impagable, aquest home…) val la pena fer esment de les seves declaracions a l’Agència Catalana de Notícies en les que el candidat de Ciutadans diu que es mostraria obert a un pacte amb el senyor Artur Mas si CiU governés amb una “geometria variable”. Un nou concepte que caldrà analitzar amb calma els propers dies.
Qualsevol que en aquestes hores matineres entri a la secció de “Cataluña” d’El País corre perill de pensar que hem tornat als temps d’El Caso o de Por qué?. Les quatre primeres notícies de la columna central parlen de les imputacions pel cas Palau, de l’assassinat d’un vigilant d’obres, de la detenció d’un individu que fa cinc anys va matar la seva dona… i que Mas critica les formes de Puigcercós però no el fons del que va dir.
El premi al racó “campechano” del dia se l’emporta sense cap mena de dubte la incursió del senyor José Montilla a un bar de tapes de Cerdanyola, ciutat en la que va fer un d’aquells mítings-llampec (altrament coneguts com “rapidillus”) que ha posat de moda el seu partit en aquesta campanya. Doncs bé, sembla que després de l’esforç bucal va entrar en el bareto i va demanar una canya i unes patates braves. El més entranyable de tot, però, va ser quan un professor de matemàtiques de 26 anys que malviu a base de substitucions li va explicar la seva situació. Segons llegim a La Vanguardia el candidat a renovar la presidència de la Generalitat li va respondre a base d’etzibar-li unes dades estadístiques de memòria i de demanar-li el mòbil per fer-li arribar les dades completes.
Una obsessió per les estadístiques, aquesta del senyor Montilla, que no sembla pas impostada. La podem veure cada dia puntualment en el seu bloc. Ho deixo aquí amb la promesa de tornar-hi en una altra ocasió amb més detall perquè la cosa dóna molt de joc, creieu-me.
Enfilem la recta final amb unes recomanacions ràpides. La primera és l’article de Quico Sallés a Nació Digital que presenta un catàleg de possibles utilitzacions alternatives d’aquella mà gegant amb la inscripció “Adéu Espanya” que van posar de moda la gent d’Esquerra en la manifestació del 10-J. La segona són les declaracions del senyor Artur Mas recollides a Crònica.cat: “No renunciarem a marxar d’Espanya i no morirem en l’intent”, diu. És a dir, que ara que ja ens havíem familiaritzat amb el concepte “ni-ni” sembla que ens haurem d’aprendre també el “no-no”. La darrera recomanació és l’entrevista a Núria Cadenas que trobem a la pàgina web de Solidaritat. La periodista catalana afincada des de fa anys a València parla de TV3 i reclama, sobretot, ambició, molta ambició.
La notícia trista del dia me l’ha donat l’Avui: s’ha mort Ricard Roda, un dels millors saxofonistes que hi ha hagut mai en el nostre país. Per amics comuns -vegeu l’article “Una conversa pendent”, de Pere Pons, director de la revista “Jaç”– estava assabentat que des de fa uns quants anys vivia retirat i molt disminuït per culpa una trombosi, però saber que ara ja no el tenim entre nosaltres m’ha amargat el començament del dia. No us oblidarem, mestre.
Enllaços
Array
