14.10.2010 - 18:00
La pel·lícula canadenca dirigida per Daniel Grou parteix d’un guió del novel·lista d’aquest mateix país Patrick Senécal.
La premissa és aterridora: una nena de 7 anys és violada i assassinada per un pederasta. El pare aconsegueix segrestar a l’assassí de la seva filla i decideix torturar-ho durant set dies i l’últim matar-ho.
La realització se centra sobretot en l’ansia de venjança que té l’aturmentat pare. El seu món s’ha enfonsat i totes les seves energies les bolca en el seu propossit. La televisió transmet la notícia i sentim les diferents opinions d’espectadors anònims, la majoria a favor del segrestador.
El film és descarnat en les seves imatges, i el seu director no evita mostrar la major part dels turments que sofreix el violador assassí. El que li interessa al seu director és plantejar si és lícita aquesta venjança sense fer del seu film una tesi a favor o en contra. Anirem veient els canvis de sentiments que té l’afligit pare, que és incapaç de suportar el dolor per la mort de la seva filla.
Les 7 jours du Talion intenta allunyar-se de films on la violència es veu de grat. Pretén copejar a l’espectador amb imatges colpidores i fer-li reflexionar sobre el tema que està tractant… El curiós del cas és que en la projecció d’ahir a la nit a Sitges no ho va poder aconseguir del tot: en alguns de les seqüències més fortes part del respetable va riure i va aplaudir. Incapacitat del film de transmetre el que volia, o l’excés d’imatges violentes vistes en milers de films ens fan cada vegada més indemnes? La resposta només la pot donar cada espectador.
Enllaços
Array
