Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  08.09.2010  06:00

'Les muntanyes', assaborint els secrets de la terra misteriosa

La font de Sant Patllari de Camprodon inspirà Maragall

Men?ame
 

Explica Glòria Casals al volum ja citat, 'Joan Maragall. Carnets de viatge' (Diputació de Barcelona), que la font de Sant Patllari de Camprodon inspirà el poema a Maragall. El va començar a Camprodon, el juliol del 1901, i l'acabà a Cauterets l'agost del mateix any.

   Les muntanyes

A l’hora que el sol se pon,

bevent al raig de la font,

he assaborit els secrets

de la terra misteriosa.

          (...)

Maragall va enviar el poema al Primer Certamen Literari de Camprodon, convocat aquell mateix any i hi obtingué el premi ofert pel doctor Robert al millor glossador de 'La vida de les muntanyes'.

 

LES MUNTANYES

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

  Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

  i m’entrava pit endins...
I amb els seus clars regalims
penetrava-m’hi ensems
una saviesa dolça.
 
  Quan m’he adreçat i he mirat,  
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

  Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.
 
  Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.
 
  Jo l’ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.

  Jo l’ànima pacífica del ramat
esquellejant pel bac mig amagat.

  Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.   
 
  I l’ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.

  Jo de la timba l’ànima profonda
on la boira s’aixeca i es deixonda.

  I l’ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.

  Jo era l’ànima blava de l’estany
que aguaita el viatger amb ull estrany.

  Jo l’ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.

  Jo era l’altitud de la carena...

  Els núvols m’estimaven llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
congriava’s mon ànima serena.

  Sentia la delícia de les fonts
nàixer en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

  I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

  Però jo, tota plena de l’anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m’adreçava per dur al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
                    
A l’hora que el sol se pon,
        bevent al raig de la font,
        he assaborit els secrets
        de la terra misteriosa.

Men?ame