29.08.2010 - 18:19
Beniatjar acabava dissabte les festes, però Miquel Herrero i Autòmats no hi van tocar. No hi havia espai entre tanta orquestra, un món al que es va dedicar durant un parell d’estius. Sí que se’ls podrà escoltar el 30 setembre a la Fira i Festes de Gandia, el 15 d’octubre al Melic festival d’Aldaia i el 23 d’octubre a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. Vam quedar amb Miquel Herrero la nit de les paelles on, per cert, era l’encarregat de cuinar-la per a la seua colla. Deixem de banda la gastronomia perquè ens comente els ingredients i les possibilitats del seu primer disc ‘Cançons en blanc i negre’.
Sí que ha eixit algun ‘bolo’…
La previsió de cara al 2010 és més favorable que la que teníem en 2009. El premi Ovidi ha estat una gran ajuda per a la promoció i la presència mediàtica.
En la categoria de pop, els quatre nominats -Autòmats junt a Amanida Peiot, Les Deeses Mortes i Soul Atac- teníeu estils molt diferents. Com t’etiquetes?
Procure no etiquetar-me, tanca més portes que n’obri.
Però quan la gent t’escolta és inevitable. Quina és la influència més sorprenent que t’han trobat?
Mecano. Eixa me la guarde perquè jo mai de la vida pensaria que sonaria a Mecano.
Això dol.
El tema és molt delicat, és una música amb la que ens hem criat. Si és un referent és del tot involuntari. Quan et diuen que hi sones, preocupa.
Dius ‘Ai, dalai’.
Exacte.
Comptes amb experiència com a músic d’orquestra de revetla.
Sí. M’ha proporcionat taules damunt de l’escenari, desimboltura i contacte amb el públic. És una experiència més, tot i que et sents un mercenari, una prostituta que toca el que li diuen: èxits de l’estiu, pas-dobles, xaranga o Mojinos Escozíos, t’agraden o no. Dins dels repertoris hi ha música que té al·licient i altra que, per molt que la toques, no li’n trobes.
I part de l’èxit d’Autòmats és que sou gent molt rodada en eixe món.
És que el món de la música, en el fons, és un únic món. Damunt de l’escenari és igual. Té igual si fas flamenc, pop o patxanga. Tens un públic i la teua missió és que estiguen pendents de tu, entretenir-los, prometre’ls alguna cosa i complir-la.
I què prometen Miquel Herrero i Autòmats?
Oferim una experiència pop diferent. Ens han dit que som power pop, pop minimal, pop tradicional, ens han dit de tot. Jo ho deixe obert. És pop: rep influències de l’indie, del folk, fins i tot de la música electrònica. No cal tancar-se a res, cada cançó pot ser una idea diferent. Intentem donar un espectacle el més complet possible on el públic estiga damunt dels temes i alhora li resulte íntim, un refugi anímic.
‘Cançons en blanc i negre’!, però amables i alegres en general.
El projecte no va nàixer precisament alegre. Els millors dies per a composar no són els més bonics de la nostra vida. Són dies que per circumstàncies tenim un estat mental més baix i la creativitat està a flor de pell. No obstant això, el disc té un caire positiu que vibra en els acords de la guitarra i promet un final feliç.
Quines cançons pensaves que funcionarien millor i no ha estat així?
Apostava molt per ‘Un vell robot’, un tema molt folkie, amb guitarra acústica, mandolina, sorollets… Era molt minimal, tenia poques guitarres. L’únic convencional era el solo de guitarra. Encara hi ha gent que em diu que li resulta dels millors temes del disc, però quan el veig de manera unitària, no el considere així.
‘Pacte amb Peter Pan’ pot jugar haver jugat una mala passada? Li dóna un aire adolescent i és de les que més ha agradat.
Reconec que, de vegades, s’ha viciat. Entra amb molta facilitat perquè és directa, senzilla, amb poca producció i una lletra que no cal sentir-la dues vegades per a entendre-la. Entra ràpidament i el problema és que igual de fàcil com arriba, es crema.
El disc l’has fet tot tu.
El projecte que tenia en el cap era unitari. Entrava la qüestió del disseny, les lletres i el so. He tingut la sort de comptar amb col·laboradors de molta qualitat per a tot, des de la producció a la fotografia, però quan tens una idea clara l’has d’explotar. Millor que tot estiga conjuntat i vaja en una mateixa direcció perquè arribe millor.
Després d’un primer disc amb premi, el segon es fa costera amunt?
El segon tindrà un punt diferent. Seria molt senzill fer-ne un altre que sonara igual… i que m’estancara. Així que seguirà la línia d’Autòmats, però amb altres influències, més minimal i apropat a l’indie que al folk i al pop.
Hi ha alguna cançó que se t’ha resistit?.
N’hi ha tres que vaig rebutjar perquè no em semblaven de la mateixa qualitat que les altres, així que vaig garbellar i em vaig quedar amb les que més em deien.
Pel que fa a Catalunya, com ha funcionat?
Pel que sé, comença a funcionar. Supose que tenen una cultura major pel que fa al pop no reivindicatiu i el mercat és més propici per a propostes d’aquest tipus.
Això de no fer mítins ni sermons en el concert pesa a l’hora de trobar ‘bolos’ al País Valencià?
Malauradament, pesa.
I la dolçaina, t’has plantejat incorporar-la en alguna cançó?
Sí, en un videoclip m’he plantejat que una sèrie de robots giren al voltant d’una dolçaina mentre ballen.
Però no sona?
No. Com un tòtem.
Enllaços
Array
