Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  24.08.2010  06:00

Autor/s: M. S.

'L'ànima de les flors', sempre alegra

La poesia maragalliana manté unes constants

Men?ame
 

Glòria Casals diu a l'edició crítica de la poesia de Maragall (la Magrana, 1998) que aquest poema és fluix. En destaca unes constants maragallianes que apareixen 'fins i tot en els poemes menys afortunats'. D'aquestes constants en descaquem dos: 'la referència a les flors sempre en termes positius i alegres en tant que han proporcionat, encara que hagi estat per poc temps, uns moments de plaer a l'individu que les ha vistes, posseïdes… I la percepció d'eternitat de la poesia davant la caducitat de tot i de tothom.'

 L'ÀNIMA DE LES FLORS

Aquelles dues flors que hi ha posades
    al mig del caminal,
¿qui és que les hi deu haver llençades?
    Qui sia, tant se val.


Aquelles dues flors no estan pas tristes,
    no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
        posades a morir, mes sense dol.


«Morirem aviat, lluny de la planta»,
    elles deuen pensar;
«més ara nostre brill al poeta encanta,
        i això mai morirà».