22.05.2010 - 06:00
Gairebé cinc-cents anys després dels inicis de la revolució científica, la societat occidental en sepulta el fundador. Les restes de Nicolau Copèrnic (1473-1543), exhumades el 2005 prop de la catedral de Frombork, s’enterren avui en aquesta població del nord de Polònia. L’astrònom polonès va ser el primer que defensà la teoria heliocèntrica com a resposta a la geocèntrica, la qual cosa és considerada l’inici de la revolució que ha conformat el present de la societat occidental i dels seus avenços científics.
Després de tres anys d’investigació, el 2008 es conclogué que aquelles restes que un grup d’arqueòlegs havia exhumat corresponien, efectivament, a l’astrònom polonès. Mitjançant anàlisis de mostres d’ADN, fou possible relacionar-les amb uns cabells trobats entre les pàgines dels llibres Copèrnic. A més, a partir del crani es pogué fer una reconstrucció facial que correspon amb els retrats que es conserven de l’astrònom.
Nicolau Copèrnic, conegut per ser el primer en plantejar que la Terra no era el centre de l’univers, va ser un dels grans humanistes polífacètics del Renaixement. Entre altres oficis, va fer de matemàtic, d’astrònom, de metge, de traductor, de jurista, de governador, de militar, d’economista i d’astrònom. En aquest camp publicà, poc abans de morir, una obra revolucionària, De revolutionibus orbium coelestium, considerada per a molts investigadors el punt de partida de la revolució científica i la base de l’astronomia moderna, car és la primera publicació que defensa el model heliocèntric i s’oposa al geocèntric.
Segons aquest model, que defensa que la Terra i l’univers són esfèrics, el moviment dels cossos celestes és regular, circular i perpetu. A més, argüeix que els estels fixos són sobre una esfera immòbil centrada també en el Sol i que la Terra fa una rotació diària.
El sistema copernicà permetia d’explicar la rotació diürna dels estels, el moviment retrògrad aparent del Sol al llarg del zodíac, la retrogradació aparent dels planetes i les estacions de la Terra. Tot plegat, un seguit de tesis contradictòries amb les creences medievals del moment, que eren inqüestionables per la seva naturalesa divina. En conseqüència, l’astrònom Copèrnic, esporuguit per les reaccions del clergat, no es va atrevir a publicar la seva obra fins onze anys després d’haver-la enllestida, el 1543, justament l’any en què morí.
Efectivament, substituir un cosmos clos i jerarquitzat, amb l’home com a centre, per un univers homogeni i infinit, situat al voltant del Sol, va ser un canvi de doctrina difícil que no transcendí fins anys més tard de la mort de Copèrnic. De fet, foren el poder eclesiàstic i els seus mètodes silenciadors els responsables d’alentir aquest procés de canvi de paradigma. N’és un exemple el cas del científic italià Galileu Galilei (1564-1642), deixeble de les tesis copernicanes, que fou obligat a abjurar els seus ‘errors’ a fi d’evitar el turment i la foguera.
Tot i això, anys més tard, el 1638, Galileu va escriure Discorsi e dimostrazioni matematiche intorno a due nuove scienze, obra que donà peu a les bases d’una nova mecànica que, dècades més tard, servirien a l’anglès Isaac Newton per desenvolupar la teoria de les lleis de gravitació universals. Amb aquestes, finalment es tancà el període revolucionari que inicià Copèrnic i sobre el qual, encara avui en dia, sostentim la nostra confiança absoluta en la raó.
Al segle XV, la Inquisició va intentar silenciar les idees evolutives de Copèrnic, però fou la fortalesa d’un poble renaixentista volcat en el canvi la que es va acabar imposant.
