“Fum, fum, fum”, de Prats de Lluçanès al món

Aquest text de la Roser Reixach va ser publicat a la revista la rella, en el número extra corresponent al Nadal de l’any 2006. Hi destaca la importància de la popular cançó “Fum, fum, fum”, amb origen pradenc.

Temps de Nadales

Fum, fum, fum, de Prats de Lluçanès arreu del món

S’acosten les festes de Nadal i amb elles una bona colla de costums i tradicions que ens han arribat. Uns costums la majoria relacionats amb el temps litúrgic però que s’han anat deslligant d’aquestes creences fins a convertir-se simplement en celebracions comuns independentment de la religiositat de cadascú.
Les Nadales o cançons de Nadal són una bona mostra d’aquestes tradicions, unes cançons que s’havien cantat al voltant de fogueres enceses a la plaça o al carrer o abans d’anar o després de sortir de la missa del Gall. Ara es continuen cantant a les esglésies, en alguns llocs al carrer, a les escoles, i sobretot en les trobades familiars o d’amics per aquestes dates. Antigament un dels millors moments era a la sortida de l’anomenada missa del Gall, quan després de fer la torronada, la xocolatada o altres menges, es començava a cantar fins la matinada, primer amb cançons nadalenques que avui definiríem com a correctes, després amb les burlesques, per acabar amb qualsevol tipus de cançó popular a mesura que avançava la nit i les ganes de gresca dels participants.
Les nostres nadales tenen un origen incert encara que alguns estudiosos les relacionen amb antics drames litúrgics que representaven els temes continguts en aquestes. D’aquí sembla que provenen alguns dels diàlegs que coneixem en algunes de les peces.
Els primers reculls de nadales conservats corresponen al s. XV i tres-cents anys després és quan se’n creen de noves sobre la base de les més antigues, transmetent-se oralment i modificant-se com és lògic part del seu contingut. Dues de les més conegudes, “El cant dels ocells” i “El desembre congelat”, semblen datades d’aquesta època, el s.XVIII. Al s. XIX, hi ha els primers folkloristes que recullen cançons populars i dintre aquestes les de Nadal. Entre aquests recopiladors destaquen Manuel Milà i Fontanals, Francesc Pelagi Briz i més tard Marià Aguiló, juntament amb altres recerques de més envergadura com les realitzades per l’Orfeó Català i l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
Si analitzem les cançons nadalenques totes recorren a uns mateixos temes, bàsicament als que fan referència al temps de Nadal, comprès entre el 25 de desembre i el 2 de febrer, data aquesta darrera de la presentació de l’infant Jesús al temple de Jerusalem. Aquestes cançons ens parlen de l’alegria del naixement del fill de Déu i també lloen la maternitat de la Verge, a vegades fan referència a Sant Josep, als Reis Mags i en menor mesura a la fugida a Egipte o els sants Innocents. El tema més desenvolupat i també el més popular ha estat fins avui el dels pastors. Seguint l’evangeli de Sant Lluc, sol explicar l’anunciació de l’àngel als pastors i el camí que fan aquests per anar a veure l’Infant Jesús. Entre les més conegudes hi ha “Pastorets de la muntanya” o “El rabadà”. Relaten que davant el porta els pastors fan tot tipus d’oferiments i inclús li canten perquè no plori i s’adormi com en “El noi de la mare”, una de les més entranyables del nostre cançoner. Finalment també n’hi ha algunes de les anomenades seriades, que van enumerant objectes i es va cantant en sentit invers fins al punt de partida, com “El bon Jesuset”.
Una de les cançons que ha arribat a tenir ressò mundial és el “Fum, fum, fum”, que va estar recollida per Joaquim Pecanins a Prats de Lluçanès els primers anys del segle XX. Harmonitzada posteriorment per Joan Lamote de Grignon, aquest la va donar a conèixer a molts grups de cantaires estenent-se d’aquesta manera arreu del món. Pecanins, nascut a Prats de Lluçanès el 1883 era un músic i compositor que va ser director de l’Escola Coral de Terrassa i de l’Orfeó Manresà. Ell havia escoltat aquesta nadala a l’església del seu poble i  durant el primer quinquenni del s. XX la va publicar al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya.

Roser Reixach