14.03.2009 - 11:48
Els milers de catalans que el dissabte 7 de març es traslladaren a Brussel•les per reivindicar la independència demostraren la vitalitat del Gran Despertar de Catalunya, que va començar amb la grandiosa manifestació pel Dret a Decidir del 18 de febrer del 2006 a Barcelona; cada vegada es va veient més clar que continuar amb l’actual sistema autonòmic és una pèrdua de temps, que només serveix per anar endarrerint la solució real a una…>>… gran part dels problemes del nostre país.
A la novena de les “Elegies de Bierville”, la seva principal obra de l’exili, Carles Riba hi lloà la “Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!”; avui dia, entre els hereus d’aquells valents soldats grecs que, a la batalla de Salamina, lluitaren contra el poderós imperi persa per defensar la llibertat del seu país, s’hi troben tots aquells catalans que, en comptes de quedar-se a casa amb la família o sortir de festa com cada cap de setmana, el passat dissabte acudiren a Brussel•les a manifestar el seu desig de llibertat, negat per Espanya, la qual, afortunadament, no és pas una gran potència com ho era Pèrsia en temps de Salamina, però es creu que té tots els trumfos a la mà pel sol fet de ser un estat membre de la Unió Europea.
Espanya, tal com ho ha demostrat durant els trenta anys de democràcia que han seguit a la fi del franquisme, no és pas res més que la prepotència d’imposar-nos un model de país que hem d’acceptar tant si ens agrada com si no perquè qualsevol altra alternativa que proposem serà rebutjada a l’uníson; si cal fer-nos alguna concessió, com ara els estatuts d’autonomia, no es respectarà pas la nostra voluntat sinó que es retallarà allò que, sobiranament, nosaltres o els nostres representants hagin aprovat per acabar donant-nos només allò que ells vulguin i, encara, a sobre, s’intentarà sempre reduir al mínim allò que s’ha concedit, igual com abans feien els monarques absolutistes quan havien d’atorgar una constitució liberal als seus súbdits. Per tant, derrotar els espanyols igual com ho van fer els grecs amb els perses a Salamina és una pura i simple qüestió de dignitat.
Segons la Constitució de 1978, en el cas que els catalans proclaméssim la independència, el govern espanyol tindria el dret i el deure d’enviar els tancs a esclafar-nos; ara bé, dins de la Unió Europea, aquesta clàusula no és pas res més que un paper mullat; per tant, avui dia, Espanya no disposa de cap força per combatre’ns, com no sigui la tossuderia d’alguns dels nostres compatriotes per continuar vivint sota un sistema obsolet com ho és l’autonomia dins d’Espanya; naturalment, això van veure-ho els manifestants de Brussel•les que exhibien imatges de Vidal-Quadras, Raimon Obiols o Ignasi Guardans posades de cap per avall, igual com a Xàtiva es mostra el retrat de Felip V, ja que, avui dia, els qui s’oposen a la independència l’única cosa que fan és continuar la tasca anorreadora començada amb el primer Borbó.
Segons diuen alguns, cal refundar el catalanisme per actualitzar-ne el discurs; i, en part, hi estic d’acord; només que a mi em sembla que la part antiquada del catalanisme és el desig de no voler trencar amb Espanya i, encara, de voler reformar-la; el 1918, a les corts de Madrid, un diputat espanyol digué a Francesc Cambó que no podia pas pretendre ser alhora el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya, amb la qual cosa, ja en aquella època, es van posar en evidència les contradiccions i incongruències del corrent majoritari del nacionalisme català; evidentment, avui dia, voler ser el Bismarck d’Espanya ja no té sentit perquè els espanyols no necessiten ningú que els reformi o modernitzi el país. Per tant, la refundació del catalanisme, tal com ho van demostrar els Deu Mil de Brussel•les, no pot consistir pas en cap altra cosa que a convertir catalanisme en sinònim d’independentisme, i així arribar a la independència en què el catalanisme ja no serà necessari perquè els seus postulats esdevindran nacionalisme banal, és a dir, constituiran tot allò que la gent que viurà i treballarà a Catalunya acceptarà com una obvietat sobre la qual resulta estúpid voler discutir, igual com ara a Copenhaguen ningú no es posa pas a reflexionar i meditar sobre la identitat nacional de Dinamarca.
Xavier Deulonder i Camins (8-3-2009)
