22.02.2009 - 22:52
Al diari Avui, el 10 de gener, el filòleg Joan Solà a l’article sobre el III “Col·loqui Fabra de Tarragona (i 2)” va fer una síntesi sobre aquest col·loqui celebrat a la Universitat Rovira i Virgili els proppassats 17-19 de desembre. Parlà de Joan Julià-Muné analitzant la posició de Pompeu Fabra en la pronunciació, comparant-ho amb l’aplicació que en fa Coromines. Imma Creus també va estudiar l’ortologia de Fabra a les “Converses”. Xavier Rull, Clara Barnada, Sílvia Güell, Roser Llagostera, van reseguir els ecos que el fabrisme va deixar per la premsa de Barcelona; i la petja de Fabra en Rovira i Virgili (Jordi Ginebra) o en Puig i Ferrater (Ginebra i M. Teresa Domingo). Joan Puig i Albert Rico van analitzar el “Diccionari ortogràfic abreujat” (1926), el més petit i humil de Fabra i van demostrar que valia la pena el temps que va esmerçar i han vist les vicissituds materials. Àngela Buj ha estudiat la repercussió del “Diccionari ortogràfic” de Fabra (edició 1931) en el “Vocabulari valencià” (1933) de Carles Salvador, al qual també es va referir Puig. Kálman Faluba va estudiar el tractament dels geosinònims (birbar/eixarcolar, brossat/mató, toro/bou, mosso/criat…) als diccionaris i les dificultats que creen les imprecisions en els diccionaris bilingües. Josefina Carrera va mostrar les subtils diferències fonètiques que té la vocal ‘a’ en castellà i en català.Mònica Montserrat i David Paloma es preguntaven si “delta” o “feltre” tenen oberta o tancada la primera ‘e’, que Fabra no havia resolt; i les respostes davant interrogants actuals que cal explicitar.
No obstant, per a Joan Solà “una de les revelacions del col·loqui va ser Josep Àngel Mas, que, a més de presentar el seu llibre “El morfema ideològic. Una anàlisi crítica dels models de llengua” (2008), va comparar les orientacions de l’IEC amb les de l’AVL en matèria d’estàndard i va concloure que són pràcticament les mateixes, amb alguna diferència menor fácil d’eliminar.”
Acabe de llegir el llibre de J. A. Mas on s’aborda el controvertit tema del(s) model(s) de llengua adoptat(s) pels valencians en la formalitat comunicativa. L’autor parteix de la hipòtesi que les formes lingüístiques adquireixen unes connotacions que van més enllà de la simple tria estilística per a bona part del parlants valencians. Els diversos grups ideològics del País Valencià fan servir diferents variants lingüístiques, fins i tot aquelles en principi tan asèptiques com una grafia o un morfema, per tal d’indicar la seua posició en l’ecosistema ideològic. Analitza en detall el comportament lingüístic dels diversos grups (els secessionistes, els particularistes, els convergents, els uniformistes) que jo entenc que es fa amb una mica de manca de flexibilitat (o excés de rigidesa) tot i que, de vegades, s’adverteix que hi ha fluctuacions en l’ús als diversos registres; no és igual si aquest valencianoparlant que us escriu es comunica amb la seua mare o gent del seu poble que no han estudiat el valencià, perquè per adaptació al registre dels altres pot fer servir castellanismes, particularismes i formes vernacles, que si ha de fer una conferència en la Universitat de Girona. No és igual si envies un article a un diari de València reticent amb les formes estàndars “normalitzades” al domini lingüístic que escriure a Vilaweb (o a un diari de Mallorca o Catalunya). Des del paradigma de la supervivència, compartesc la voluntat de trobar eixides al conflicte valencià, ‘afluixar la tensió’ i cercar una ‘convivència pacífica’ perquè estem condemnats a compartir espai durant molt de temps, les propostes convergents poden ser d’utilitat; els secessionistes, al meu parer, estan sobrevalorats al llibre, de manera que potser hi haja gent que, -confusament i exagerada-, considere algunes de les propostes de Mas com una mena de neoblaverisme il·lustrat, perquè sembla que alguns “secessionistes” són molt lleials i cultes (contra els tòpics), els vernacles són “més autèntics”, els normalitzadors, titllats d’“uniformistes o unitaristes” en un context social que tot allò que es presente com a “uniformista” sona malament. En algunlloc sembla que pose als unitaristes com una colla de marietes que només volen distingir-se dels altres en un context social tremendament conservador… Com jo no he conegut cap professor que davant el conflicte lingüístic aposte, “desesperat”, davant l’alumnat per la independència dels Països Catalans, com s’afirma, si el senyor J. A. Mas en coneix algú l’hauria de condecorar. Caricaturitze expressament, perquè, malgrat la validesa de moltes de les anàlisis que conté la recerca, (els estudis de Pradilla, Ferrando, Nicolás, R. Castelló, J. Solves, Calaforra, Mollà, etc.) no m’agraden algunes notes al peu de pàgina, les crítiques caricaturesques contra Vicent Franch per qualificar d’ “escrecència” el secessionisme, es nota que no li han rebentat conferències, ni li han llençat rates als peus, ni l’han insultat, ni l’han perseguit quan donà classes a Edetània o a la Politècnica (dos centres de poder fortament conservadors), igual com les crítiques contra R. Xambó, per qüestionar l’encaix del valencianisme amb l’espanyolisme, sense analitzar prou les insuficiències, els dèficits i les ‘anomalies’ d’una llengua encara prohibida al congrés i al senat de l’Estat espanyol i a la RTVE, la manipulació a RTVV, l’ús castellanitzat, la vulgarització, la banalització i el descrèdit informatiu en l’ús d’un model de llengua disglòssic i devaluat, etc. Sense detectar les dimensions d’un conflicte que té arrels ideològiques durant una transició que usà el terrorisme feixista contra els nostres intel·lectuals més lúcids, amb una certa tolerància dels aparells de l’estat i excitats des de la cavèrna mediàtica. Si això del terrorisme ultra s’ha de qualificar d’”excrements”, “pesta”, “virus”, “càncer”, “residu franquista” o “malaltia greu” per accelerar una situació quasi terminal, ho deixe perquè cadascú li pose el nom que vulga… Però s’hauria de veure les petjades i les connexions dels grups secessionistes estimulats des dels partits conservadors i parafeixistes que han atiat un discurs “anticatalanista”. Al meu parer, s’ha d’observar com ho fa Vicent Bello, Alfons Cucó i en el terreny sociolingüístic V, Franch aporta molta llum per analitzar el paper de l’Església i dels distints governs a la Generalitat que han jugat a la contra. En canvi per a J. A Mas sembla que cal relativitzar el paper i la funció dels músics i dels balladors… Hi ha una anàlisi interessant dels models discursius als mass media en l’ús de morfemes i expressions connotades ideològicament. Tanmateix, de vegades, sembla un discurs que impulsa l’espanyolisme (‘alacantinista’) que considera el valencianisme subaltern en reduir-lo a “comunitat lingüística valenciana” (tècnicament) quasi separada (o del tot) de la catalana, perquè assegura que no hi ha bastant comunicació a la quotidianitat entre Catalunya i el País Valencià. S’oblida dels milers de professors valencians que fan classes a Catalunya, relativitza la importància de Vilaweb, El Temps, l’Avui, El Punt, Enderrok, TV3, Canal 33, etc.; s’oblida que entre França i Canadà o Espanya i Amèrica no hi ha tanta fluïdesa comunicativa i hi ha una mateixa llengua i no es divideix la llengua o els parlars en diferents comunitats per fragmentar-la i anihilar-la millor. S’oblida també que cada mitja hora ix un tren i diversos autobusos entre València i Barcelona des de l’estació d’autobusos o del Nord i els trasllat de gent i de recursos de València a Barcelona i a l’inrevés és constant i molt intensa; ara amb les noves tecnologies i en l’acceleració dels transports ràpids, encara més.
El llibre deixa un cert regust “amarg”, perquè sembla que potser intenta acontentar a la majoria de l’”establishment”, a aquells que volen deixar les coses com estan, que no són responsables de la “davallada” perquè s’accepta el destí, arraconat, que ens tenen reservat els més poderosos. Però, potser no és una qüestió de l’autor, que, al nostre pesar, potser retrata a grans trets, la circumstància valenciana, (que no ens agrada gens), analitza i distorsiona els conflictes lingüístics i ideològics, tot i que deixa massa aviat de costat les anàlisis de Ninyoles sobre la diglòssia i la incidència del model econòmic i la relació entre les classes socials i la llengua. Al meu parer, cal una posició més crítica, històrica i estructural i menys funcionalista, presentista i micro. No estic d’acord amb l’ús de l’”autenticitat” que fa, perquè sembla que els més “autèntics” són els vernacles, secessionistes i particularistes i els altres són “inautèntics” tenen el català com a llengua secundària, són “uniformistes”, “culturalites”, homosexuals, potser artificials?, etc. que cerquen la seua distinció en una societat ultraconservadora i no respecten la diversitat dels parlars valencians en voler-los hegemonitzar des d’un estàrdard anorreador. Les fronteres són massa rígides per copsar la vida que flueix. Les acusacions que he vist al llibre sobre els “uniformistes” són injustes i una simplificació que no se sosté. Potser el mateix Fuster avui cercaria l’ús de mots convergents i particularistes davant la barbàrie i el caos lingüístic impulsat pel secessionisme i un cert particularisme dels partits consevadors i espanyolistes en el poder de les principals institucions. No és cert, com s’afirma., que “Madrid oblide i Barcelona obvie València”, potser és a l’inrevés; en compte de criticar les universitats per estar a una banda del conflicte, quan demanda l’”academicisme” ací significa potser asèpsia i descompromís, és a dir, no prendre partit, més encara (com si totes les opcions valgueren igual) -si l’ús és allò important-, ¿per què no crítica la Universitat de València i la Politècnica i les universitats d’Alacant (cas a banda) per la manca de coherència en l’extensió de l’ús social de la nostra llengua, que afirmen conrear i només arriben a menys del 10%, a pesar de la fama que gaudeixen immerescudament? Com es pot parlar de “democràcia”, quan encara es censura, s’invisibilitza, es minoritza i es prohibeix el català de València a molts llocs i no hi ha un procés de recuperació i normalització lingüística a tots els àmbits de la societat valenciana, impulsada, (millor dit, no impulsada ni fomentada) per les institucions que l’haurien de promoure i estendre. Però, si de vegades, sembla que l’ombra allargada de la dictadura encara està present a tots els àmbits pel que fa al conflicte lingüístic valencià; i sembla com si ara en “democràcia” es pretenguera rematar la feina que restà pendent a la fi de la dictadura d’anihilament!
PLAÇA DE LA VILA © Sal·lus Herrero i Gomar
Enllaços
Hemeroteca: Plaça de la Vila
Vols afegir la teua opinió?
