La ‘covamar’ de Barceló

S’ha inaugurat la cúpula de Miquel Barceló al palau-seu de l’ONU a Ginebra. L’artista de Felanitx ha convertit la Sala dels drets humans i l’aliança de civilitzacions en una cova i en un mar agitat, intens, emocionant, que reflecteix el que té a sota, nosaltres. L’escriptor Biel Mesquida és un dels amics que Barceló ha convidat a l’acte. Des de Ginebra, ens transmet les impressions de l’obra. Escolteu-lo en aquest document d’àudio (8’12”). Mesquida ja ho anunciava al seu bloc Plagueta de bord: ‘Crec que Miquel Barceló ha superat un nou repte. He seguit tot el procés. He vist els dubtes, els problemes, les tècniques, la ‘bottega’. Ha funcionat com si fos el taller del Lleonard, del Tintoretto o del Rafael: col·laboradors d’ofici a balquena; enginyers, informàtics, químics, manobres, inventors de tota casta.’ Perquè Mesquida ha seguit tot el procés. No és la primera vegada que visita la cúpula, la ‘Covamar’ que en diu ell.I avui, entre les set-centes persones convidades a l’acte d’inauguració de la cúpula, de 1.500 metres quadrats de superfície i dotze metres d’altura, l’escriptor s’hi ha passejat al llarg d’una hora. Més enllà de la mirada calidoscòpica del document d’àudio, Mesquida també ha explicat: ‘És un quadre de quadres. Mostra aquesta part barroca que té en Miquel, que és com un joc de miralls i, alhora, té una part més senzilla on fa el que ell sap: les ones i les estalactites. Hi he vist les coves que tenim a Mallorca, les coves del Drac, les coves d’Artà, hi he vist la mà en tempesta, hi he vist grans ones que anaven canviant de color, unes vegades eren blanques, unes altres eren verdes i unes altres vegades eren negres. El negre m’ha encantat. Després hi ha zones de mar arrissada… És una obra que no s’atura d’agafar significacions. En Miquel té aquesta cosa com de fàbrica de metàfores. Dóna molt de joc i de discursos. Dóna un ‘sentir, verbalitzar i pensar’ que no s’atura. És molt, molt excitant.’

Biel Mesquida parla de Miquel Barceló

Us oferim un escrit inèdit de Biel Mesquida sobre l’artista i amic Miquel Barceló. És extret d’una conferència que Mesquida va pronunciar l’any passat a la Fundació Francisco Godia de Barcelona:

NOTES DEL RE-COR-D SOBRE MIQUEL BARCELÓ

per Biel Mesquida

>>El títol: ‘Un escriptor parla d’un pintor: Biel Mesquida parla de Miquel Barceló’. Potser un títol millor, més exacte, seria: ‘Un escriptor parla d’un pintor: Biel Mesquida escriu i parla sobre Miquel Barceló’. Perquè l’escriptor ver és alguna cosa més que un improvisador oral, un contador de cor, un ‘confabulatore nocturni’ com els vells que explicaven històries de les mil i una nits a les places de Bagdad o El Caire, tant se val. Emperò, alhora, i aquí hi ha un cert oxímoron, l’escriptor, també, tan bé, duu dedins, en els gens que estotgen la memòria dels avantpassats, un contador, un rondaller, un contacontes, un individu que diu en veu alta de cor, de memòria o d’imaginació, tant se val, emperò fent servir l’aparell fonador, les cordes vocals, els conductes entapissats de cèl·lules lubrificades d la laringi, la cúpula del paladar, la murada de les dents i la calidesa de les galtes, els misteris de les fossses nassals, els conductes laberíntics de l’oïda, aquest múscul que es mou en totes direccions de la llengua, la molsor dels llavis, sí, fent servir tot això conta i canta en aquest contar. Per això les meves NOTES DEL RE-COR-D SOBRE MIQUEL BARCELÓ tindran dues formes d’expressió: per un cantó llegiré un text de textos i per l’altre improvisaré sobre imatges, paraules, frases agafades al vol, etc. Amb aquest joc de formes potser podré treure algunes espires que il·luminin un instant, que facin ombres, sobretot, sobre tot, al pintor i de rebot a l’escriptor i permetin als oïdors albirar paisatges humans invists des de miradors privilegiats.

>>No sé si som massa ambiciós en els meus projectes. I al final la meva obra seria una col·lecció de projectes a punt de fer.

>>Joan Miró diu: Faig feina com un jardiner.

Miquel Barceló diu: Faig feina com un forner.

>>Com un foner, afegiria amb la idea exacta que vol crear en punt.

>>Què va veure el nin d’uè Barceló quan va obrir els ulls per primera vegada a la Terra? Tots els universos impossibles, totes les clarors inimaginables, tota la vida invisible, tota l’energia amarada de fúria i de fulgor.

Això és el primer que vaig veure quan el vaig conèixer: aquells ulls, aquells ulls que et miraven de fit a a fit, que fitaven, que fitoraven, que travessaven, que irradiaven, que no s’aturaven de llançar guspires: dos volcans que el cervell feia servir per explorar, per inventar, per crear, per veure allò que no ha vist ningú mai. La boca, les orelles, la pell, el sexe, el tacte, l’espinada, el cervell, tot, tot condensat en aquells ulls que hi veien nit i dia amb electricitats i làsers i instruments futurs de pensament i percepció fets u.

>>Ulls com dues llunes negres de Picasso. Ulls de celclar fulgurants de Miró. Ulls salars i ocres de Tàpies: això vaig pensar: aquest al·lot té uns ulls que pintaran bellesa, idees, sentits, els Móns. I ens férem amics.

>>L’Ull pinta. Devers el 1973 a Palma. Descobrir l’amic: Quan en Miquel em va mostrar les seves primeres obres vaig saber que era un pensador amb passió experimentadora. Hi ha moltes hores d’enrevoltar la idea per fer aquella idea material convertida en obra d’art. Hi ha moltes d’hores d’assajar tecnés, d’aprendre els oficis, de dominar la matèria amb intel·ligència en les capsetes de Cadaverina 15, en les altres mil i una capsetes de tot i molt, en els projectes dibuixats de pigmentar una cala, en aquella pràctica de la poesia viva i bategant. L’Ull pinta poesia des d’un bell principi. Aquell cos era tot ulls que havien nat per trobar-se amb el cel i amb el mar i amb la terra, el celmarterra dins els ulls del veure-hi. Els ulls que pèr un no-res s’apaguen, per un no-res es tanquen, per un no-res són enterrats. La fragilitat dels ulls era la potència de Barceló des del principi: un volcà, no una central atòmica, no, un big-bang. L’ull llegeix Llull. Vaig saber que Miquel era un bon lector.

>>Miquel ha recordat aquells anys així: Vaig néixer l’any de la mort de Jacksom Pollock i ajudat per substàncieds més o menys sicotròpiques vaig allargar l’adolescència illenca fins a la mort de Franco, tan diferent de la de Pollock. Som d’una generació que fins ara ha produït poquíssims poetes, pocs pintors, molt de guitarristes pop i sobretot moltíssims jonquis. La seva mare venia de Felanitx a Palma. La vaig conèixer posant ordre a l’estudi: Francisca Artigues és entranyable. Em contava que Miquel des de petit havia estat un al·lot que no parava en tot el temps i l’única manera de fer-lo estar quiet una estona era donant-li un llapis i un paper. Francisca des de joveneta tenia l’afició de pintar. Per això Miquel va créixer en una cas amb material de pintura, llibres, quadres i sense televisió. Francisca un dia pintava una cadira de cara i Miquel quan ella va acabar la va girar a d’esquena. Aquí em digué Francisca vaig sebre que jo em dedicava a copiar i ell a crear. Quan Miquel va començara pintar ella ho va deixar.

>>Quasi no record la primera exposició individual de Miquel a la Galeria Picarol de Cala d’Or l’any 1973. Segurament em va agafar a Barcelona on treballava a la Gran Enciclopèdia Catalana i pàssava els nadals, les pasqües i els estius a Mallorca.

>>El 1975 Miquel viu uns mesos a Barcelona, a l’avinguda Sarrià, on intenta estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi. L’ambient i els professors l’avorreixen, es dedica als museus barcelonins: el d’art romànic, el Picasso i el Miró foren testimonis d’un pintor que s’alimetava de l’art dels mestres antics o dels contemporanis. I els vespres sortia de marxa amb els amics.

>>Torna a Palma i en un bar de Génova, Es Pou Bo, fa una exposició on monstra les seves primeres capsetes amb potes d’animals, flors seques o en descomposició, matèrials orgànics que agafavens floridura, cucs que es mustiaven. La distància fa que de vegades confongui unes capsetes amb unes altres especialement les de Cadaverina 15 en què m’impressionaren les despulles en descomposició. El terra del bar estava ple de macs de torrent. Allà vaig veure que Miquel envestia l’art per camins tan propis que deixaven darrera tot l’art caduc i pudent que formava la mirada dominant illenca d’aquells temps, estava a anys llum cap amunt I cap endavant I les seves obres connectaven amb experiències de Beuys, dels expressionistes, de l’art conceptual, de landart, nous referents, coneixement de les vanguàrdies I dels clàssics, estudiós de tota la Història de l’Art i de la Poesia. Cal dir que la pintura majoritària que es feia a Mallorca eren les marines postimpressionistes I les figuracions mediocres que pudien.

>>Miquel era un d’aquells joves irats, contestataris, anarquitzants i utòpics que ens reunirem al voltant d’un nom: Taller Llunàtic: un dels companys, Bartomeu Cabot, tenia el taller en el carrer la Lluna i allà férem mostres i accions. Així de senzill. Ens trobam en el setanta cinc. En Miquel ha viatjat a l’extranger. A París ho ha vist tot. L’ha frapat l’exposició Jean Paulhan a travers de ses peintres i ha vist de prop l’Art Brut. Ha viscut al Louvre i dins l’obra de Cezanne, de Picasso, de Klee, de Kandinsky, de Wols, tot l’expressionisme i l’impressionisme, els mestres antics, etc. I ha vengut carregat d’imatges, d’idees i, sobretot, de llibres.

>>No esmentaré els noms de les quinze persones que formàvem Taller Llunàtic, emperò en aquests primers temps, amb l’euforia de la mort del Dictador i el començament d’unes llibertats vigilades no donàvem abast: en aquesta atmosfera aquella mescladissa anàrquica I plena de coincidències i atzars d’escriptors, de pintors i d’artistes que volien canviar l’escriptura i l’art com a forma de canviar el món conjugavem la feina pròpia amb accions de tot o part del grup. Les accions eren muntatges, potser es podrien dir performances o senzillament manifestacions diferents en què deixaven amb el cul a l’aire els partits polítics, el mort Saló de Tardor, les eleccions controlades, o una galeria d’art megacomercial.

>>Us en contaré dues que per a mi foren les més reeixides I en les quals participarem tots. La primera era contra el partit PSI (Partit Socialista de les Illes) que ens semblava carregat de demagògies i de llocs comuns I es presentava comla força més progressista. Què férem? Un manifest on explicàvem fil per randa les nostres crítiques amb un llenguatge abrandat, clar I mitiner. I l’acció com funcionava? Esn muntàremcadascun amb una pancarta que posava ‘Proposam Sortir Immediatament’. D’aquesta manera arribàrem a la seu del PSI on s’havia de realitzar un acte de propaganda electoral. Quan ens veieren es va muntar un cert escàndol i molt més quan aquest que us parla va envestir amb una veu atronadora la lectura del manifest. En acabar, tan ordenadament com havíem entrat, sortírem. Havíem creat un cervell trèmol ques reflectí en els mitjans de l’època. Aquest era el nostre objectiu: Despertar! Deixondir! Fer pensar!

>>L’Enterrament de Don Salón de Otoño era una acció higiènica contra la 35 mostra de l’art més convencional i caspós, per dir dos adjectius poc radicals i benèvols, el santasanctorum dels fems artístics. I férem un bagul així com toca i el dia de la inaguració de la 35 Mostra el vetllarem i l’enterràrem al Círculo de Bellas Artes de Palma. Hi havia esqueles amb un text demolidor: Avís als monstres i dinosauris de General Mola 3, la seu del Círculo. Els socis del Círculo, les autoritats franquistes i els convidats de copetes no entenien què feien aquells xitxarel·los amb tota la ràbia dels joves poetes i artistes.

>>Miquel Barceló no s’atura de mostrar els seus treballs: Mostres sense valor eren notes per a una exposició d’art que fa a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma. Participa a la Diada de l’art a la plaça de santa Eulàlia de Palma. Fa Poemes de butxaca: petits quadradets amb jocs de paraules i dibuixos miniaturitzats que col·loca dins capsetes de plàstic transparent. Confecciona un número de la revista Neon de Suro, que feien alguns membres del Taller Llunàtic, amb noranta dibuixos titulats Jeroglífics muts. Fins l’any 1982.

>>Cadaverina 15 s’inaugurà en el Museu de Mallorca entremig d’un escàndol. Escàndol de la primera exposició individual que obria encletxes invistes a l’art dins una terra provinciana i inculte, postguerrera comandada per les dretes més reacccionàries i franqueres. Miquel Barceló mostrava la culminació de les seves recerques amb capsetes. Presentava 15 sèries de 15 capses cada una, un muntatge de 225 capses de fusta amb tapadora de vidre on hi havia nombroses castes de materials orgànics en procés de putrefacció i d’altres amb juguetes infantils. Record ous fregits, espaguettis, biftecks, peixos, plàtans, etc. Un podrimener de podridures. No sé si l’exposició es va inaugurar un 15 i hi havia grups de 15 coses que es podririen durant els 15 dies de l’exposició. Els resultats foren fulgurants i l’electricitat seductora va fer que molts espectadors assistissin cada dia a la contemplació d’un procés de demolició orgànica, un procés de vida putrescent, de descomposició de la bioquímica animal i vegetal, un procés més enllà de la mort. Em va demostrar que en Miquel era un pintor d’idees. Que la seva obra en sí mateixa produïa idees.

Enllaços
Reportatges anteriors de VilaWeb Nit.