11.09.2008 - 05:41
El partit col•laboracionista Ciutadans ha decidit delectar-nos enguany amb el seu revisionisme espanyolista dels fets de la Guerra de Successió i de la rendició de Barcelona davant les tropes de Felip V l’11 de Setembre de 1714.
Segons ells la commemoració de la Diada és una gran mentida, han elaborat un document estructurat en nou punts per legitimar la seva manipulació.
Convindrà recordar ara unes quantes veritats sobre els fets de 1714…>>1) L’11 de setembre es commemora la rendició de la ciutat de Barcelona el 1714, després d’un dur setge que havia començat el juliol de 1713, quan les autoritats rebutjaren la invitació a rendir-se que els feren els caps de les forces borbòniques, després de la signatura del Tractat d’Utrecht amb el qual, reconeixent totes les potències europees Felip V com a rei d’Espanya, es posava fi a la Guerra de Successió Espanyola (1700-1713), que havia començat arran de la mort sense descendència del rei Carles II de Castella i d’Aragó (1665-1700). El motiu d’aquesta resistència a ultrança, que meravellà Europa, fou la defensa de les institucions catalanes, la continuïtat de les quals es veia impossible amb Felip V arran del precedent de València on, després de la victòria borbònica a la Batalla d’Almansa (1707), foren abolits els furs de la Ciutat i Regne de València.
2) A tots els regnes de la Corona hispànica hi hagué austracistes i borbònics, ara bé fou només a la Corona d’Aragó on la victòria de Felip V va significar-hi la fi del sistema institucional i legal propi. A Castella, on hi hagué austracistes, tot i que no gaires, no s’hi destruïren les institucions perquè, de fet, no n’hi havia; ja des de l’Edat Mitjana, en aquell país s’hi havia afirmat l’autoritarisme reial, per això, durant la Monarquia dels Àustria, els cercles cortesans, un dels exponents dels quals fou el comte-duc d’Olivares, ministre de Felip IV (1621-1665), sempre posaven com a model el sistema de govern castellà, perquè el veien més servil davant de l’absolutisme monàrquic. A la Corona d’Aragó, en canvi, s’hi havia imposat un model institucional pactista en què el poder del rei estava limitat pel de les institucions que representaven els estaments dels regnes (noblesa, clero i braç reial), la qual cosa, durant segles XVI i XVII, escandalitzava els cercles cortesans espanyols. Naturalment, si Portugal, incorporat a la Monarquia Hispànica per Felip II el 1580, va salvar-se de la trituradora espanyola dels decrets de Nova Planta fou perquè, el 1668, després de vint-i-vuit anys de guerra, va aconseguir que Espanya li reconegués la independència en el Tractat de Lisboa.
3) El nou règim borbònic imposat pels decrets de Nova Planta va ser un sistema socialment reaccionari. Les societats d’Antic Règim, és a dir les existents a Europa abans de les revolucions liberals del segle XIX, partien de la base de l’existència d’estaments (Noblesa, Clero i Poble) i de privilegis; per tant, no s’hi podien donar pas la democràcia i la llibertat tal com les entenem ara. Tanmateix, en els sistemes pactistes, les classes mitjanes o fins i tot alguna part de les populars podien tenir-hi alguna mena de participació política, la qual era del tot impossible en els sistemes absolutistes, de tall castellà o francès. A més, unes institucions medievals tradicionals podien evolucionar cap a un parlamentarisme modern tal com al segle XVII va passar a Holanda, Anglaterra i Escòcia, i potser hauria passat també a Catalunya si les seves institucions no haguessin estat liquidades pel Decret de Nova Planta. Als regnes de la Corona d’Aragó, la mínima participació política del poble va quedar del tot suprimida en el nou sistema borbònic ja que els alcaldes i regidors dels nous ajuntaments havien de ser nobles i, a més, designats per l’autoritat reial, mentre que els consellers de l’antic Consell de Cent eren elegits i, a més, hi havia un conseller sisè que havia de ser un menestral, és a dir, un artesà. Per altra banda, tots els privilegis feudals de la noblesa i el clero van continuar vigents després de la Nova Planta.
4) L’austracisme català es proposava enfortir i defensar el sistema pactista, el qual havia quedat afeblit després de la victòria de Felip IV en la Guerra dels Segadors (1640-1659); bastants dels austracistes estaven lligats a la nova burgesia barcelonina, senyal que el manteniment de les institucions es considerava un element necessari en la represa econòmica del país, i que per participar en el comerç amb l’Amèrica castellana no calia pas renunciar a l’autogovern.
5) Felip de Borbó fou reconegut com a rei a Catalunya el 1700 i aquest monarca hi celebrà les corts de 1701-1702; ara bé, hi havia des de bon principi un partit austracista que se’n malfiava i que veia que moltes de les concessions fetes pel rei, sobretot en el tema del comerç amb Amèrica, eren purament retòriques per impracticables. Fou sobretot la intervenció dels Aliats, és a dir de les potències europees de la Gran Aliança de l’Haia (Gran Bretanya, Holanda, Àustria), oposades a Lluís XIV, valedor dels drets als trons hispànics del seu nét Felip de Borbó, el que dugué al desembarcament de Carles d’Àustria a Barcelona el 1705 i a la seva proclamació com a rei.
6) Els decrets de Nova Planta signifiquen l’origen d’Espanya tal com se l’entén ara. El matrimoni dels Reis Catòlics (1469) havia dut a una unió merament personal i dinàstica entre Castella i la Corona d’Aragó, les quals no es refonien pas en cap mena de nou regne o estat anomenat Espanya sinó que conservaven les seves lleis, institucions i independència, tal com va passar amb Portugal durant el període 1580-1640, en què també va formar part d’Espanya. Aquesta Espanya federal, o potser confederal, que ja havia estat qüestionada pel centralisme dels cercles cortesans del comte-duc d’Olivares, va mantenir-se fins que fou anorreada per Felip V amb els seus decrets de Nova Planta; l’absolutisme borbònic del segle XVIII és el precedent del centralisme i l’uniformisme castellanista propis dels sistemes polítics espanyols dels segles XIX, XX i XXI, comú tant als estats liberals o democràtics com als règims dictatorials (Primo de Rivera 1923-1930 i Franco 1936-1975). Certament, els austracistes no volien pas, en principi, trencar la unió dinàstica entre Castella i la Corona d’Aragó; de fet, Carles d’Àustria també aspirava a regnar a Castella i també hi havia austracistes castellans; ara bé, el seu model d’Espanya era el dels Reis Catòlics, diametralment oposat al de Felip V i, a més, rebutjat a l’uníson pels espanyols d’avui dia. Per altra banda, en el moment final de la Guerra, és a dir durant el setge de 1713-1714 que seguí a la signatura del Tractat d’Utrecht, hi hagué un sector que plantejà l’opció d’una república catalana independent.
7) Igual com havia passat al Regne de València el 1707, el decret de Nova Planta (1716) és l’inici de la imposició a Catalunya del castellà com a llengua oficial; fins aleshores, la llengua oficial era el català.
8) El final de la guerra va significar un retrocés en la represa econòmica que s’havia iniciat durant el darrer terç del segle XVII, un exponent de la qual fou l’obra “Fénix de Cataluña” escrita el 1683 per Martí Piles i Narcís Feliu de la Penya, distingit promotor d’empreses comercials que durant la Guerra de Successió fou un dels puntals del partit austracista; va ser aquesta represa de finals del segle XVII allò que marcà la fi de la decadència econòmica de Catalunya iniciada després de la fi de la Guerra dels Remences (1462-1472). Les destruccions bèl•liques, la repressió i els nous tributs borbònics aturaren el progrés econòmic català durant dues o tres dècades.
9) L’ocupació borbònica va anar seguida d’una brutal repressió comparable a la que al segle XX es visqué a l’Espanya de la postguerra, al Xile de Pinochet o a l’Argentina de les juntes militars; la tècnica dels “desapareguts” ja la posaren en pràctica en el seu dia les forces d’ocupació borbòniques a Catalunya. Rafael de Casanova, darrer conseller en cap del Consell de Cent, no fou pas un màrtir, ni falta que fa, però sí que ho foren el general Moragues, el cap decapitat del qual fou exhibit en una gàbia, Bach de Roda, penjat a Vic el 1713, i milers de persones, tal com es pot saber llegint el llibre de l’historiador Josep Mª Torras i Ribé “Felip V contra Catalunya : testimonis d’una repressió sistemàtica : 1713-1715” Barcelona : Rafael Dalmau, 2005.
Tenint en compte tot això, jo no entenc pas com és que els espanyols celebren la seva festa nacional el 12 d’octubre i no a l’11 de setembre, tal com seria més lògic perquè, al capdavall, tots els països sotmesos i dominats a Amèrica ja es van independitzar. En fi, per a amants del masoquisme, els disbarats col•laboracionistes de Ciutadans, partit per l’espanyolia es poden trobar a
http://media.e-noticies.com/ext/20080909/11bo.pdf
Xavier Deulonder i Camins (10-11-2008)
deulonder@mesvilaweb.cat
