08.09.2008 - 20:00
Són a punt d’arribar a les llibreries alguns llibres sobre l’educació i l’escola. Les novetats coincideixen amb el començament de curs i amb el debat del projecte de llei d’educació que el parlament debatrà aviat. Se’n destaquen dues, de visió crítica: ‘Apàtrides, incultes i (a vegades) analfabets. La crisi de l’educació a Catalunya‘ (Ara Llibres) de la periodista Patrícia Gabancho, i ‘Creure en l’educació. L’assignatura pendent‘ (Ed. 62) de la filòsofa Victòria Camps. Els llibres tenen punts de coincidència.Patrícia Gabancho ha escrit un llibre provocador, com palesa el títol: ‘Apàtrides, incultes i (a vegades) analfabets. La crisi de l’educació a Catalunya’ (Ara Llibres). La voluntat de la periodista és d’oferir una anàlisi poc feixuga de la crisi de l’educació a Catalunya, des de tots els àmbits: professors, sindicats, pares, famílies, nivell cultural, immigració, la futura llei d’educació, conciliació familiar… Gabancho fustiga a tort i a dret, tot i reconèixer que el sistema educatiu actual també té aspectes positius que funcionen; però avisa que fa crítica amb sentit de l’humor; que ha escrit un llibre de combat, però divertit.
Explica Gabancho a VilaWeb: ‘Faig aquesta anàlisi des de la meva experiència de mare, d’alumna i des del meu contacte amb una bona colla de professors (preocupats, angoixats). També he recollit moltes cartes al director sobre la matèria. El llibre és més aviat una ordenació del material existent i té la voluntat de posar les bases del debat. Va adreçat a la societat en general, perquè el sistema educatiu no acaba de funcionar, i de fet la nova llei d’educació així ho demostra. La crisi educativa preocupa (aquí i en alguns altres països), però poca gent coneix les claus del problema. Per això dono resposta a totes les preguntes que pugui suggerir el debat, aportant-hi el meu punt de vista.’
Un to més sobri presenta el llibre de Victòria Camps, ‘Creure en l’educació’, un dels primers títols que inauguren la nova col·lecció d’assaig del Grup 62. És un títol que sembla optimista, però l’autora assegura a VilaWeb que és molt crític: ‘La idea que vertebra el llibre és que no creiem en l’educació, perquè hi ha defectes que ni tan sols veiem. Si creguéssim en l’educació, hi hauria més debat per mirar de superar aquesta situació de crisi en què ens trobem. Però, què cal fer per arribar a creure en l’educació? S’ha de fer més autocrítica. I cal fer un debat públic real, perquè no n’hi ha, sobre l’educació. De la nova llei d’educació catalana, no se’n parla prou als mitjans, per exemple. No hi ha un debat profund amb qüestions com: ens falta temps per a educar?, d’on el traiem?, el valor de l’exemple (el paper dels mitjans)… Tot plegat em porta a afirmar que no creiem en l’educació. No centro el llibre en l’educació escolar. Em fixo en la formació de la persona i en els valors fonamentals. Parlo de l’educació en la societat en general.’ Camps té una llarga experiència en aquest àmbit. Ha publicat llibres sobre la matèria com ‘Los valores de la educación’ (Anaya, 1994) i ‘Qué hay que enseñar a los hijos’ (Plaza & Janés, 2000).
Marcats pel pessimisme
Les conclusions de Patrícia Gabancho són pessimistes: ‘Fa trenta anys que l’escola condemna els estudiants a la mediocritat, en comptes de conduir-los cap a l’excel·lència. I trenta anys són dues generacions. I això fa que aboquem molta gent al mercat de treball sense eines ni inquietuds. El model educatiu consisteix a rebaixar el nivell en favor dels més febles. Això fa que el sistema no s’ocupi dels alumnes bons, que els porti cap a la mediocritat, però alhora el problema dels alumnes amb més dificultats tampoc no es resol. I una educació sense esforç és una educació mediocre. Ara, el model educatiu el fixa Espanya i no pas Catalunya (les competències són compartides). I la LOGSE és la mare del ous del sistema de la mediocritat. I el Pla Bolonya serà la LOGSE de la universitat. Espanya té una tradició escolar lamentable: per al franquisme l’escola no era pas una primera preocupació i, després de la dictadura, vam passar a l’escola ‘progre’. Han faltat trenta anys d’escola seriosa, com va passar a molts països d’Europa. A Catalunya hi ha una tradició escolar de renovació pedagògica, en època de la República, i després amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que defensava l’escola com a eix vertebrador del país. Però avui això s’ha perdut i el model Rosa Sensat, un model vell i encarcarat (el del gomet i la plastilina) és una llosa.’
Victòria Camps hi coincideix: ‘Hem passat del franquisme, una època en què l’educació era molt negativa, autoritària i rígida, a la democràcia, on s’ha imposat la idea rousseauniana de l’educació: el nen és bo per naturalesa i és la societat que el perverteix. Jo sóc crítica amb aquesta idea, perquè aquest principi ha eliminat tot allò que semblava excessivament coactiu, repressor i autoritari. I aquest camí ha eliminat la disciplina, l’esforç i el respecte. A tot això, s’hi ha d’afegir la desorientació sobre què s’ha de transmetre. Valors com la llibertat, el respecte, l’esforç, han quedat estigmatitzats pel franquisme i no s’entenen bé. Un exemple: abans el respecte anava associat a la idea de por. Però el respecte és una altra cosa, jo el vinculo a l’amor. Cal veure de quina manera es transformen els valors fonamentals. Un altre exemple: la llibertat no és anarquia ni fer allò que vulguis. Esforç, disciplina i autoritat (no autoritarisme) són fonamentals i van molt lligats.’
Són alguns dels valors que Patrícia Gabancho també creu imprescindible de recuperar per l’escola: ‘Crec que per superar la crisi s’ha de repensar tot el sistema. I s’ha de tornar a l’esforç, a la disciplina i a l’excel·lència. Perquè cal tenir coneixements, si no fem ciutadans simples, consumistes i mediocres. Subscric allò que escriu la Victòria Camps a la coberta del seu llibre, però hi afegiria que l’escola és la transmissora de coneixements. Perquè s’ha d’entendre el coneixement com a patrimoni i això s’oblida sovint, i la transmissió d’aquest patrimoni no es fa. Per això parlo d’incultes. I això trenca la intel·ligència col·lectiva.’
Alguns arguments del llibre de Gabancho: ‘Entre els professors hi ha de tot, però no tenen instruments per a l’esforç i a la disciplina. L’ESO és massa llarga i el batxillerat és el més curt d’Europa. I encara tenim prejudicis de cara a la formació professional.’ Més: ‘Generalitzant, avui les famílies fan els nens consentits, ho tenen tot i no se’ls ha dit mai un no. Les famílies deleguen en l’escola l’educació, en tot (aprendre a menjar, a mirar la televisió…). I això no pot ser, l’escola no pot suportar tota aquesta càrrega. Les famílies cada vegada són més complicades, ja no ensenyen res, i no són còmplices de l’escola, més aviat a l’inrevés. Si la família col·labora amb l’escola ja té el 50% de guanyat. I la conciliació familiar no és responsabilitat de l’escola, sinó de les empreses. I em queixo de les vacances tan llargues que tenen els mestres, dos mesos. I això per què? El calendari escolar és una bogeria. Però això són els sindicats, que no cedeixen en res. També parlo de la immigració i apunto un fet important: un nano és immigrant mentre té dificultats lingüístiques, d’integració. Però aquesta situació se supera en pocs mesos. Després, ja no s’han de considerar immigrants. Jo defenso les aules d’acollida, per fer l’adaptació tant temps com cada criatura necessiti. Allò que no pot ser és que l’adaptació es faci a les aules, perquè això va en detriment dels altres alumnes.’
I Victòria Camps: ‘Jo adreço el meu llibre a les famílies, perquè són les responsables fonamentals de l’educació. Sempre mirem l’escola com a única responsable de l’educació i no ho és pas, com tampoc no és la televisió la primera responsable.’
Més novetats per a enriquir el debat
També centrat en l’educació, apareix el llibre de l’escriptor francès Daniel Pennac, ‘Mal d’escola‘ (Empúries). Pennac és conegut per un assaig singular que va ser molt celebrat fa quinze anys, ‘Com una novel·la’ (Empúries, 1993), en què fa una defensa lúcida de la lectura. El llibre va tenir molts lectors entre els professors. Ara, tot fa pensar que ‘Mal d’escola’ tornarà a mobilitzar l’interès d’aquest estament. És un llibre més personal, entre l’autobiografia i l’assaig, en què parla des de la seva experiència docent i del seu fracàs escolar perquè tenia una discapacitat, la disortografia.
I l’editorial Columna publica ‘Carta a una mestra‘, de la pedagoga Maria Jesús Comellas, que col·labora a Catalunya Ràdio. Comellas també centra el seu interès en els professors, i aborda qüestions com la desautorització del mestre davant la criatura per alguns familiars; les diferències culturals; la sobreprotecció; els docents, un col·lectiu que no és homogeni…, totes organitzades en format epistolar.
A aquesta relació de novetats, encara se n’hi ha de sumar una altra: ‘L’escola contra el món’ de Gregorio Luri, que la Campana publicarà d’aquí a un parell mesos i que promet d’aportar arguments significatius al debat.
Finalment, també cal esmentar alguns volums de caire més històric: ‘Mestres. Renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya’ (Edicions de 1984), en què Ferran Aisa ofereix una relació exhaustiva i sistemàtica dels corrents pedagògics des de final del segle XIX fins al 1939; el segon volum de ‘Mestres de la República‘ de Ramon Portell i Salomó Marquès, ‘Verge Santa, quina escola!’ (Ara Llibres), a punt d’aparèixer.
Montserrat Serra
