03.09.2008 - 20:00
Als perfils que s’han fet de Sarah Palin, la número dos de la candidatura a la Casa Blanca del republicà John McCain, s’hi destaquen les posicions molt conservadores que defensa en matèries com els matrimonis homosexuals, la tinença d’armes, el creacionisme i l’avortament. També s’hi comenten alguns detalls de la vida personal, o la fulgurant ascensió política des que fa dos anys va ser elegida governadora d’Alaska. Però són pocs, en canvi, els comentaris al voltant del seu acostament, durant els primers anys en política, al Partit per la Independència d’Alaska (AIP), que reclama un referèndum. Algunes informacions, fins i tot, afirmen que el seu marit va ser-ne militant de 1995 a 2002. L’AIP, nascut els anys 1970, ha superat en algunes eleccions el 5% dels vots, i ha trencat l’habitual bipartidisme nord-americà. Més enllà dels consolidats moviments independentistes en territoris allunyats com les illes de Puerto Rico i Hawaii, als EUA continentals de fet no són estranys els partits secessionistes, escampats per tota la geografia.Potser el més actiu és el del minúscul estat septentrional de Vermont (amb capital a Montpelier), tradicionalment molt progressista i amb un bon nombre d’habitants favorables a recuperar la independència de què va gaudir aquest territori fronterer amb el Canadà entre 1777 i 1791. Al capdavant hi ha la plataforma Second Vermont Republic (força mediàtica…), que advoca perquè ‘Vermont recuperi pacíficament l’estatus de república independent’. A la resta d’estats de la regió de Nova Anglaterra, les idees secessionistes també tenen alguns seguidors a Maine, Massachusetts i Nou Hampshire.
A l’extrem sud del país, alguns grups nacionalistes reivindiquen actualment, amb arguments i mètodes força variats, la secessió de Texas respecte dels EUA. Recorden, per exemple, que el 2 de març de 1836 Texas (‘amics’, en llengua caddo) va declarar-se independent de Mèxic, però no va ser fins el 19 de febrer de 1846 que va entrar als EUA. També del sud hi ha grups que defensen la independència d’Alabama i Carolina del Sud. En la majoria de casos, aquests col·lectius solen defensar posicions políticament conservadores i centren les reivindicacions secessionistes en la fòbia al govern federal dels EUA.
La costa oest també aporta elements al mapa de l’independentisme nord-americà. A Califòrnia, els partidaris de la separació justifiquen la seva aposta amb l’argument que l’estat més poblat dels EUA, si fos independent, seria entre les deu primeres economies mundials. Les balances fiscals entre Califòrnia i el govern federal també entren al debat, amb un saldo molt desfavorable per a l’estat. L’independentisme californià tindrà, aquest hivern, un film i tot: A State of Mine. I més al nord, alguns militants defensen amb més o menys convicció la República de Cascàdia… on té la seu Microsoft.
A banda els moviments independentistes de base territorial (on caldria incloure declaracions com la de la nació lakota), als EUA també hi ha hagut propostes secessionistes centrades en comunitats ètniques (l’Aztlan hispà, la New Afrika afroamericana…), religioses (Christian Exodus proposa la instal·lació de fonamentalistes cristians a Carolina del Sud) o polítiques (la Peoples Republic of the North Star, que propugna una república socialista independent a l’Upper Midwest).
Enllaços
Informació de la 2008 Secessionist Convention, que es farà el novembre.
Webs relacionades a Nosaltres.cat: VilaWeb Nit.
