28.05.2008 - 12:41
Amb tota naturalitat, i com si fos la cosa més normal del món, es parla de llengües minoritàries, les quals, dins de França –o de l’Estat Francès o de la República Francesa- serien l’alemany, el basc, el bretó, el català, el cors, el francoprovençal i l’occità; ara bé, és correcte aquest terme?
Es poden classificar les llengües en minoritàries i majoritàries?
Segur que no caldria pensar en un nou terme més adient a la realitat històrica … >>… i lingüística?
En explicar el gest històric del diputat de la UMP i alcalde de Pollestres, Daniel Mach d’haver parlat per primera vegada a l’Assemblea Nacional Francesa en català, és a dir, en aquell patués propi de gent ignorant, barroera i mal educada que, en nom del progrés i de la modernitat hexagonal calia eradicar, es parla de promoure les “llengües minoritàries”, de debat sobre les “llengües minoritàries”, etc. Ara bé, és lògic que nosaltres usem el concepte llengües minoritàries per referir-nos al català? És de debò el català una llengua minoritària?
A jo me sembla que no hi ha pas mai llengües minoritàries sinó, en tot cas, llengües minoritzades, és a dir, llengües que, a causa d’un procés de persecució i de bandejament han perdut la condició de vehicle de comunicació dins del que era el seu territori de domini lingüístic, ja que aquesta funció de mitjà de comunicació i relació entre les persones que viuen i treballen dins d’un territori ha passat a la nova llengua introduïda per l’estat que s’ha apoderat del territori.
És el català una llengua minoritària a les comarques de Rosselló, Conflent, Cerdanya, Vallespir i Capcir? Abans de la persecució de l’ús del català començada amb el decret de Lluís XIV promulgat l’any 1700, segur que no; en qualsevol moment anterior al Tractat dels Pirineus, un observador imparcial hauria dit que a Perpinyà el francès hi era una llengua estrangera, igual com ho era –i ho és- a Girona. Com tots sabem, l’actual situació lingüística de la Catalunya Nord és el resultat de tres-cents de persecució del català, radicalitzada quan l’escola laica obligatòria i gratuïta de la III República Francesa es va dedicar a inculcar la idea de llengua només n’hi havia una, el francès, perquè el català no era pas res més que un patois, i, per això, una de les tasques educatives de l’escola era corregir als alumnes el mal vici de parlar en català, igual com se’ls havia d’ensenyar a no dir paraulotes o a no comportar-se d’una manera vulgar. Per tant, el català no és una llengua minoritària, sinó minoritzada. Si la política lingüística que s’ha seguit a la Catalunya Nord s’hagués seguit a França, ara el francès seria una llengua amenaçada de desaparició. Per cert, seguint la lògica que França aplica a la Catalunya Nord, no resultaria que al Quebec, i més encara a la Louisiana, el francès seria una llengua minoritària? Per altra banda, si l’alemany, el basc, el bretó, el català, el cors, el francoprovençal i l’occità haguessin conservat la normalitat que tenien en els seus territoris, seria el francès la llengua majoritària de França? Segons els informes que, en temps de la Revolució, escrivia aquell sinistre element anomenat Abbé Grégoire, a la majoria de la República no es parlava pas en francès.
Així doncs, el concepte “llengües minoritàries” és un invent franco-francès (o belleu hispano-francès) que hem de bandejar i parlar sempre de llengües minoritzades. La situació actual del català és el resultat de segles d’assimilisme imperialista espanyol o francès, tal com ho demostra el fet que, a Catalunya, els límits de la zona de difusió del francès i del castellà coincideixen al mil•límetre amb la frontera entre França i Espanya establerta al Tractat dels Pirineus; per això, no hi ha cap poble del Sud on la gent parli en francès ni cap poble del nord on es parli en castellà; el cas de dues localitats veïnes com ho són Sallagosa i Llívia és molt significatiu, i més, si tenim en compte que, des de la partició de la Cerdanya, Llívia és un enclavament espanyol rodejat per tot arreu de territori francès.
Xavier Deulonder i Camins (12-5-2008)
