Història d’un amor. L’Olleria i Guadasséquies

Acabe de llegir un llibre molt curt, però molt bonic, que com diu Quevedo “hi ha llibres curts que, per a entendre’ls com es mereixen, es necesita una vida molt llarga”. És una carta d’amor, una declaració d’amor a la companya de tota una vida, escrit amb sensibilitat, tendresa, coherència i honestedat. És un llibre d’André Gorz, un filòsof, periodista i sociòleg jueu d’origen austríac que vivia a Vosnon, França i que es va casar amb Dorine, una jove anglesa, amb la qual es va suicidar quan la seua esposa tenia una malaltia incurable i li quedava poca vida. De formació marxista, a partir dels anys 70 es va convertir en un dels principals teòrics de l’ecologia política.El llibre titulat “Lettre à D. Histoire d’un amour” (Carta a D. Història d’un amor), comença, en la traducció al castellà de Jordi Terré: “Acabes de cumplir vuitanta-dos anys. Has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilograms i continues sent bella, elegant i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estime més que mai. Fa poc vaig tornar a enamorar-me de tu una vegada més i duc de nou amb mi un buit devorador que només ompli el teu cos apretat contra el meu (…) T’escric per a comprendre el que he viscut, el que hem viscut junts”. I continua detallant com es varen conèixer, part de les seues infanteses, les dificultats inicials d’acceptació del seu amor per banda de sa mare, el seu treball precari per guanyar-se un sou, el treball de Dorine, els inicis de la seua tasca intel·lectual, l’ofici de traductor per a la Unesco, les relacions amb Sastre i Castor i la ‘família’ de “Temps modernes”, amb Marcel Duhamel, amb Jean Daniel, les lectures de Beckett, Sarraute, Butor, Calvino, Pavesse de la seua dona, els cursos de Cl. Lévi-Strauss, la relació amb Mendès France, els seus primers llibres “El traïdor” (1958), “L’envelliment” (1959) que significa l’adéu a l’adolescència i l’acceptació dels límits de la vida: “Cal acceptar ser finit, estar ací i en cap altra banda, fer açò i no un altra cosa, ara i no mai o sempre […] tenir només aquesta vida”. Es retrau, amargament, que en els seus escrits té la necessitat obsessiva d’elevar-se per sobre del que viu, sent i pensa, per a intel·lectualitzar-ho, per a teoritzar-ho i esdevenir un pur esperit transparent, que dificulta expressar clarament el gran amor que sent per la seua esposa, al contrari, la desfigura i devalua… Li sembla imperdonable que al literaturitzar la seua vida es senta més còmode en l’estètica del fracàs i de l’anihilament, no en la de l’afirmació i l’èxit. Una anotació de Kafka al seu “Diari” pot sintetitzar la seua mentalitat de llavors: “El meu amor per tu no s’estima”, no s’estimava per a estimar-la. Anota la seua presa de posició procomunista, la decisió d’impulsar la transformació del PCF, les noves lectures de David Riesman i del sociòleg nordamericà C. Wright Mills, el maig del 68, les vacances per Espanya i Itàlia, Bèlgica, Holanda, Anglaterra, Nova York… La participació en els seminari de Cuernavaca, Mèxic, on va escriure un text on començava afirmant: “La cursa del creixement econòmic implica múltiples catàstrofes que posarien en perill la vida humana”; la influència dels pensadors Jacques Ellul i Günter Anders, que l’expansió de les indústries transforma la societat en una màquina gegantesca i, en compte d’alliberar els éssers humans, restringeix el seu espai d’autonomia i determina les finalitats que s’han de perseguir i com. Ens tornem en esclaus al servei de la megamàquina productivista i consumista, sense poder autodeterminar les nostres necessitats i satisfer-les pel nostre compte. La relació intel·lectual i d’amistat amb Ivan Illich (1973), Michel Rolant, Robert Laponche i Marcuse, i l’emergència de conceptes com l’autogestió, la tecnociència, la tecnocrítica, la política energètica i el mode de vida ecològic. L’ecologia es va tornar en la forma de vida d’aquesta parella d’enamorats. Una pràctica quotidiana en la relació amb els animals, la natura, el menjar, la salut, l’habitatge, etc. sense deixar d’implicar l’exigència d’una altra civilització.

Al remat del llibret André confessa a Dorine que té malsons. “No vull assitir a la teua incineració; no vull rebre un pot amb les teues cendres. Escolte la veu de Kathleen Ferrier que canta “Die Welt ist leer, Ich will nicht leben mehr” (El món està buit, jo no vull viure més) i em desperte. Vigile la teua respiració, la meua mà t’acarona. A cap dels dos ens agradaria haver de sobreviure a la mort de l’altre. Sovint ens hem dit que, en cas de tenir una segona vida, ens agradaria passar-la junts” (21 de març-6 de juny del 2006).

Davant les relacions amoroses actuals, al meu parer, tan efimeres, etèries i superficials, aquest llibret descriu una exemplar i commovedora història d’amor, on la frontera entre allò privat i allò públic es dilueix, on apareixen els clevills de la fragilitat i la constància, el suport mutu ferm davant les desgràcies de les malalties, el recorregut intel·lectual de dues biografies que a més d’estimar-se volien canviar el món i fer-lo més habitable i bell, aconseguir unes societats més harmòniques amb la natura. Se’ns apareixen, amb equilibris d’elegància intel·lectual, dues persones amb una qualitat humana immensa, dos amants com no hi ha al món d’ara, que sembla que s’estimen de veritat fins a la mort.

Post escriptum:

A principis d’abril, mentre al País Valencià el tema de l’aigua torna a utilitzar-se com a arma de guerra contra Catalunya, a l’Olleria, Julià Engo, del BNV, presentava una moció de censura en contra de l’anterior alcalde del PP i guanyava l’alcaldia amb els consens de la resta de grups polítics de l’Olleria. Al meu parer, és una bona notícia la decisió del Bloc de l’Olleria, de col·laborar amb el PSPV i d’altres partits per oferir una alternativa de govern al Partido Popular. A la Vall d’Albaida, si volem un canvi als ajuntaments per a fer una altra política en sanitat, en educació, en immigració, en ecologia, en serveis socials, en agricultura, en cooperativisme, en indústria, etc., és necessari el suport entre els partits d’esquerres, el Bloc Nacionalista Valencià i els partits verds, això hauria de ser la norma i no una excepció extraordinària… Hauria de ser una experiència positiva perquè deixaren clar que es pot col·laborar i fer una altra política adaptada a les necessitats del poble, que resolga els problemes quotidians, informe més críticament, oferisca propostes de participació amb col·lectius socials i plantege alternatives distintes a les de l’autoritarisme, l’apoliticisme i el caciquisme de la dreta.

El reportatge visual que recollia Josep Albinyana, del 23 d’abril, dia de Sant Jordi, a Guadasséquies -que es presentà a Vilaweb-, és molt bonic. Tres xiquets de procedència diversa, Jotham Eli Sager d’Anglaterra, Olga Basarab de Ucraïna, Bryan Quishpe de l’Equador, i altres xiquetes i xiquets lligen en valencià els llibres de Joan Olivares, Antoni Espí, Salvador Borràs, Ferran Bataller, David Mira, Josep Sanchis, Salvador Jàfer…. És una mostra de diversitat, de normalitat i d’integració lingüística i social a la Vall d’Albaida de tota la gent que ve d’altres països a viure a la nostra comarca i al nostre país, és una mostra que les xiquetes i xiquets són esponges que creixen absorbint ràpidament altres llengües fins a fer-les seues… És una mostra d’intel·ligència i de saber fer de l’escola valenciana, dels mestres que saben ensenyar, dels infants que aprenen, de periodistes que saben visualitzar-ho, d’una llengua que s’obri pas a pesar de les dificultats creades per un conseller d’Educació d’un partit i d’un govern que ens voldria extingits, d’un poble que camina i que ningú podrà parar si té capacitat per a llegir, escriure, cantar, aprendre i transformar la ignorància que li volen imposar en saviesa creadora. Una gent que sap trobar els badalls per eixir-se’n de l’opressió a la que ens voldrien sometre permanentment. És un tast de coneixement. Necessitem molts més sant jordis perquè la lectura a la nostra llengua es massifique i s’estenga socialment a tot arreu, que les lectures esdevinguen també escriptura per contar el món des de la nostra perspectiva, des del tros de racó del món on pertanyem i ens ha tocat viure, conviure i garantir el futur d’una llengua esmicolada.

PLAÇA DE LA VILA © Sal·lus Herrero i Gomar

Enllaços
Hemeroteca: Plaça de la Vila
Vols afegir la teua opinió?