Contra el racisme a Ontinyent

El dissabte 3 de novembre a la plaça de la Concepció d’Ontinyent hi hagué una diminuta concentració nazi, i al parc del Mestre Ferrero una altra concentració de centenars de persones i molts col·lectius en contra del racisme. Els nazis, -que només eren un grapat-, portaven pancartes d’odi en contra dels immigrants, missatges. Intenten inferioritzar-los i discriminar-los, dir que estan de sobra o de més, que són culpables d’açò o d’allò… És la manera que tenen alguns de considerar als altres més pobres, més marginats, com a bocs expiatoris, de sacrificar-los, de fer-los responsables d’allò que consideren convenient, com explica l’antropòleg René Gerad, sense adonar-se que tots som immigrants, que tots hem vingut d’algun lloc, que tots, segurament, procedim d’Àfrica com afirmen els arqueòlegs més competents.Els nazis ho fan això de les concentracions racistes per oportunisme polític, perquè volen significar-se, tenir protagonisme; perquè pensen que així arribaran a més gent, no importa el mètode, no importa si són portadors d’odi, de crueltat, de mentides, de patiments, d’agressions i de terror. A l’altra banda hi havia centenars de gent que, festivament, proclamaven la convivència entre les persones immigrants i els nadius, que afirmaven el dret dels immigrants a viure al nostre país i que estan a favor dels drets humans per a tots i en contra de les agressions, de les discriminacions, de la xenofòbia i el racisme.

Fa més de deu anys hi hagué l’anunci de concentració dels nazis d’España 2000 a Russafa (València). Des de la plataforma antifeixista i antiracista decidírem fer una contramanifestació per respondre a la provocació feixista. Llavors, jo estava molt implicat en SOS Racisme del País Valencià, i no ho teníem clar això de fer contramanis davant de les concentracions dels nazis perquè l’únic que cerquen és eixir a la premsa i guanyar protagonisme social. Potser, pensàvem des de SOS Racisme, si els ignorem serà més efectiu perquè no adquirisquen cap tipus de notorietat gràcies a nosaltres… Però com la resta de col·lectius socials antiracistes volien oposar-se, ens hi afegírem, a contracor, a la concentració antifeixista. Els antifeixistes érem quasi un millar de persones, els altres, els nazis, eren vint, uniformats, amb banderes espanyoles i nazis… Feien por i riure, pel ridícul de les seues idees totalitàries i exterministes nazis. Hi estàvem separats per la bòfia que s’interposava, uns increpaven els altres, hi havia insults, agressions verbals i gestuals… No obstant, la victòria dels antifeixistes, era palesa, clamorosa i, de sobte, “un dels nostres” llançà una ampolla de cervesa contra la bòfia que no dubtà a carregar contra nosaltres de manera brutal i salvatge, amb pilotes de goma, fum, porres contra l’esquena, bacs d’infants i de persones majors, plors, detencions… A partir de llavors, vaig decidir no anar a més contramanifestacions perquè al dia següent, els nazis havien aparegut com a éssers ‘pulcres’ que manifestaven pacíficament la seua ideologia i nosaltres apareixíem com a éssers destructors, que érem colpejats i detinguts per la policia per imposar l’ordre, “el seu ordre”. Sense voler els donàrem un protagonisme que no mereixien i ens tiràrem terra als ulls per la manca de contenció d’algú dels “nostres” o dels “altres” difressat d’antifeixista que treballava per als nazis, que tot podria ser. Coses més rares s’han vist!

M’alegre molt que la contramanifestació a Ontinyent haja tingut èxit, que els nazis hagen quedat com Camot, (plens de merda), i que els antifeixistes hagen pogut proclamar la defensa dels drets de tots els éssers humans, vinguen d’ací o d’allà (d’una o d’altra part del món). Acabe de llegir l’últim llibre publicat del periodista polonés Ryszard Kapuscinski “Encuentro con el Otro”. Són conferències que, entre d’altres, va publicar a la Universitat Ramon Llull, Barcelona, el 17 de juny del 2005, en la seua investidura de doctor “honoris causa”, i altres xerrades a Viena, a Cracòvia i a Graz. Afirma que “a l’home sempre se li obrien tres possibilitats davant la trobada amb l’Altre: podia triar la guerra, aïllar-se rere una muralla o establir un diàleg”. La guerra porta a la derrota de tots i al fràcas davant l’enteniment amb l’Altre; l’aïllament (l’apartheid) és una doctrina d’odi, de menyspreu i de repugnància cap a l’estrany, cap a l’Altre. Només resta el diàleg, com a espill davant l’Altre, per a veure’ns a nosaltres mateixos en l’acceptació, el respecte i el diàleg. Cyprian Norwid en la Introducció a la seua Odisea reflexiona sobre els fons de l’hospitalitat en el retorn d’Ulisses a Ítaca, sobre l’acollida i la trobada amb l’Altre. Després Kapucinski esmenta els filòsofs Lévinas, Marcel Buber, Ferdinand Ebner i Gabriel Marcel. A l’antropòleg Malinowski que viatjà a les Illes del Pacífic per conviure i estudir els indígenes i concloure que totes les cultures tenen la mateixa dignitat, no hi ha superiors o inferiors… I Kapuscinski ens diu que “la meua experiència de conviure amb Altres, molt llunyans, durant llargs anys m’han ensenyat que la bona disposició cap a altre ésser humà és aqueixa única base que pot fer vibrar en ell la corda de la humanitat”. I s’interroga: qui és aqueix Altre? com anirà la nostra trobada? quines coses ens direm? en quina llengua? sabrem escoltar-nos? sabrem entendre’ns? sabrem, entre els dos, seguir allò que –en paraules de Joseph Conrad- “parla de la nostra capacitat d’alegria i d’admiració, dirigir-se al sentiment del misteri que envolta les nostres vides, al nostre sentiment de pietat, de la bellesa i del dolor, al sentiment que ens vincula amb tota la creació; i a la convicció subtil, però invencible, de la solidaritat que uneix la soledat d’innombrables cors: a aqueixa solidaritat en els somnis, en el plaer, en la tristesa, en els anhels, en les il·lusions, en l’esperança i en el temor, que relaciona cada home amb el seu pròxim i aplega tota la humanitat, els morts amb els vius i els vius amb aquells que encara han de nèixer”?

Al final del llibre, en el capítol “El meu Altre” afirma que el seu Altre és un home no blanc, (el vuitanta per cent del món de hui dia); els Altres del Tercer Món comencen a adquirir la condició de subjectes, cada vegada més significativa. Ens indica que estem en mig d’una invasió (econòmica i demogràfica) de gent del Tercer Món als països desenvolupats (es calcula que, a meitat del segle XXI, la població procedent d’Àsia i d’Amèrica Llatina constituirà la meitat de la població dels EUA), i es pregunta si els europeus estem preparats per a aquests canvis. Indica que l’estrany, l’Altre, en la seua encarnació tercermundista (és a dir, l’individu més nombrós del nostre planeta) continua sent tractat com un objecte d’investigació; no s’ha tornat encara el nostre “partenaire”, corresponsable del destí de la terra que habitem. I conclou, “per a mi, el món sempre ha sigut una enorme torre de Babel, només que en aqueixa torre Déu no només mesclà les llengües, sinó també les cultures i els costums, les passions i els interessos, i la poblà amb subjectes ambivalents que unien al seu ésser el Jo i el no-Jo, el de casa i el de fóra, a un mateix i a l’Altre”. Els éssers humans estem fets d’aquestes mescles, només qui elimina la intel·ligència i la complexitat humana, (individual i social), pot considerar l’Altre com algú al que atacar, odiar o derrotar, quan el diàleg, la comunicació, la trobada amb l’Altre és allò que ens fa als humans realment humans i dignes de consideració. En una postal d’uns Verds contra la xenofòbia deia “A stranger is a stranger only in a strange land” (Un estranger és un estranger només en un estrany país)…

PLAÇA DE LA VILA © Sal·lus Herrero i Gomar

Enllaços
Hemeroteca: Plaça de la Vila
Vols afegir la teua opinió?