23.10.2007 - 16:07
Nada a Castelló de la Plana el 23 de març del 1918, Matilde Salvador mos ha deixat a l’edat de 89 anys. És morta a València, a la sua casa al Passeig de la Ciutadella, lo 5 d’octubre passat. De la finestra del sou panoràmic apartament podiva veure, si el dia era clar, l’illa de Menorca on, cada any, anava a passar l’estiu i, amb un poc de fantasia, veieva també l’Alguer…He coneixut Matilde l’any 1984, primer que ella coneixessi a mi. Havia musicat lo “Cant a la terra nativa”, de Miquel Duran de València, per cor polifònic i orquestra, com a obra obligada que teniven de cantar totes les corals polifòniques de tot lo món, participants a la XXa edició del Cant Coral Internacional a Barcelona. Jo, a l’època, cantava amb el Cor Polifònic Alguerès i amb aquest havia participat a aquella edició amb un nostro repertori i amb el ja dit cant.
Al teatre de prova de Barcelona, set-cents coristes per volta, assemblaven, per sectors, aquella peça tan emotiva; ella, a l’escenari, assistiva a la fusió de les parts. Dona de talla menuda, al prosceni, mos pareixeva encara més petita i al mateix temps com un gegant. Ajudava el director a perfeccionar el temps, la dicció, les entrades, los contrapunts del cant amb un rigor quasi maniacal. L’obra la teniven de cantar 1400 cantors acompanyats amb un orquestra de 90 elements al “Poble Espanyol” l’últim dia de la ressenya. Lo Cor Polifònic Alguerés era entrat ràpidament en les gràcies d’aquesta eminent compositora a raó del fet que era el que més bé de tots coneixeva les partitures; per aquest motiu Matilde havia fet de cada sector del nostro Cor un “cap corda” de posar ara enmig dels sopranos, ara dels contralts, ara dels tenors, ara dels barítons i ara dels baixos. Matilde, d’aquesta manera, havia resolvit un gran problema: amalgamar una trentena de corals que veniven del resto d’Europa, de l’Amèrica, del Japó, de la Xina, de la URSS etc., totes amb llengües diferents una de l’altra. Lo dia primer de la gran exhibició era l’onze de setembre. Mos sem trobats, ocasionalment, a la Plaça de Sant Jaume, a davant del Palau de la Generalitat: jo era sol i ella amb la sua germana Josefina, altra filla d’art: violoncel·lista de gran valor i directora del Conservatori de Música d’Alacant. D’aquella suggestiva trobada eren nats los següents versos dedicats a Ella, com a última composició a la mia primera síl·loge “Só tornat a Sant Julià” on compareixen també els primers dos cicles de poesies musicades d’Ella.
No era un dia qualsevol
mes l’onze de setembre del vuitanta-quatre:
Plaça de Sant Jaume,
Diada Nacional,
dia dels morts per la independència
de tots els catalans.
T’he conegut entre les notes
sortides per encant
del perfum dels tarongers
de la mar que ens agermana
del vol d’una gavina.
T’he conegut
en un cant
de llibertat,
el nostre somni,
Matilde.
Aquella fortuïta trobada senyava, així, l’inici de la nostra llonga amistat i profícua col·laboració. Lo que jo teniva amagat de sempre, la poesia, ella l’havia fet eixir a la llum del sol. En poc temps ja m’havia musicat alguns cicles de cançons, ara per veu i piano (soprano o tenor), ara per cor a quatre veus mixtes. Cicles de cançons d’amor que Matilde ha fet conèixer a l’Alguer, gràcies a la col·laboració de Franco Serio, al claustre de Sant Francesc acompanyant al piano Isabel Rey, més tard Glòria Fabuel i en aquestos últims anys lo tenor José López Ferrero, tres artistes valencians que han cantat en los millors teatres del món. Matilde, també que a l’Alguer siguin poques les persones que siguin estades en contacte constant amb ella, és un nom popular a raó del fet que l’Akademia Cantus et Fidis li ha dedicat, fet insòlit en quant compositora dona, lo nom del Cor que justament se diu “Cor Matilde Salvador”.
Los últims quinze anys de la sua vida, endemés que a la sempre intensa composició musical, Matilde s’era dedicada (com a “passatemps”) també a la pintura sobre el vidre, produint un inimaginable número de quadros que avui se troben en moltes pinacoteques d’Espanya, d’Europa i d’Amèrica.
A la iglésia de l’Esperança fa bella mostra un vidre de Matilde de la N.S. de Lledó, patrona de la ciutat de Castelló de la Plana, la ciutat de set-cents mil habitants que l’ha vista nàixer i li ha donat l’alt honor cívic de “Filla Predilecta”. Un sou retrat a oli se troba penjat, amb els grans personatges de Castelló, en la Sala consiliar d’aquell Municipi.
Durant los últims 22 anys de la sua vida he pogut assistir a tantíssims sous concerts i també als més alts reconeixements institucionals com la Medalla d’Or de la Universitat de Castelló i de la Universitat de València, acadèmies que l’han feta “Doctora Honoris Causa”. També una gran sala de conferències, congressos, simposis etc. d’aquesta última Universitat és dedicada a aquesta irripetible figura de dona. Numeroses són les ciutats del País Valencià que li han dedicat, ella vivent, carrers, places, escoles i instituts de música. Lo dia 5 d’octubre les sues despulles són estades expostes a l’edifici de la Nau de la Universitat de València per l’últim salut de la ciutat adoptiva i l’endemà a la Sala del Municipi de Castelló li és estada feta la Capella Ardent, on ha recivit, com a València, l’homenatge de l’Administració municipal i de miliars de sous conciutadans.
He volgut resumir solament una petitíssima part de l’estatura gegantesca d’una dona símbol de coherència cultural i lingüística, d’emacipació femenina i de compromís amb el sou País. En aquestos dies al teatre principal de Castelló se representarà “La filla del Rei barbut”, una de les sues obres teatrals, en llengua valenciana, estrenada amb coratge i determinació sota el règim franquista: era el 1943.
La música i la poesia, l’ètica i l’estètica, la cohèrencia i l’amor pel sou País són estats los pilars de la sua llonga existència, lo fúlgid camí al qual tots los sous amics havem mirat, beient de la sua saviesa i humanitat. Del primer moment que l’he coneixuda me só sentit lo més afortunat dels algueresos perqué he beneficiat, com pocs, de la sua amistat, del sou afecte quasi maternal, de la sua atenció artística. Lo 10 de juliol, en col·laboració amb la Societat Coral “El Micalet” de València, he pogut, finalment, fer-li un meu personal homenatge, a la presència Sua, de la filla Mati, dels representants polítics com Carme Alborch i sobretot de moltíssims amics com Jesús Huguet, Eliseu Climent, Francesc de Paula Burguera etc.
Segut al sou costat miràvem lo DVD realitzat amb el meu pacient i generós amic Pere Perino, autor del muntatge i de les imatges vives ambientades al meu País i inspirades als textos d’Els Asfòdels. A la fi Matilde me mira i me diu: “Que bonico, Rafael: he tornat a respirar el perfum de la mar i de la teua petita pàtria”.
Aquella és estada l’última volta que l’he vista: sabiva que aquell fóra estat lo nostro adéu.
Rafael Caria
