Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  17.08.2007  06:00

Us oferim un fragment d''Un crim imperfecte', de Teresa Solana

Men?ame
 

L'editorial Piper va publicar al març 'Un crim imperfecte' de Teresa Solana (també va publicar, el mateix mes, 'La ciutat invisible' d'Emili Rosales). Explica Solana que la relació amb aquesta editorial de Munic ha estat molt fluida, i que, als editors alemanys, els va interessar sobretot el to de sàtira de la novel·la negra. També és un dels aspecte que va cridar l'atenció de la crítica, comenta. Fins ara se n'han venut més de deu mil exemplars i, amb vista a Frankfurt, Piper en prepara la tercera edició.

Teresa Solana ha promogut 'Un crim imperfecte' a Leipzig i a la Setmana de novel·la negra de Munic. Durant la Fira del llibre de Frankfurt participarà en una taula rodona sobre novel·la negra, juntament amb Andreu Martín, Albert Villaró i Maria Antònia Oliver.

També participarà a Frankfurt en una activitat preparada per la Federació Internacional de Traductors: una taula rodona amb l'escriptora Carme Riera i la traductora Petra Zickmann (responsable de la traducció de l'obra de Riera, de Solana i de 'Solitud' de Víctor Català). Conversaran sobre l'obra de Víctor Català (Caterina Albert) i de la literatura catalana escrita per dones.


'Un crim imperfecte' (Edicions 62) de Teresa Solana
Llegiu-ne un fragment:


primera part

1
El meu germà Borja no es diu Borja. Es diu Pep (o Josep). Els seus cognoms tampoc no són Masdéu-Canals Sáez de Astorga. Tots dos ens diem Martínez, per la banda del pare, i Estivill, per la de la mare. A diferència del Borja, és a dir, del Pep, jo conservo el nom i els cognoms amb què em van batejar els pares: Eduard (Eduardo encara al DNI) Martínez Estivill a seques. El meu germà, en canvi, es diu (o més aviat es fa dir) Borja Masdéu-Canals Sáez de Astorga, malgrat que en el seu carnet d’identitat, caducat des de fa bastants anys, hi figura com a José Martínez Estivill, nacido en Barcelona, hijo de Rosa y de Francisco. Esclar que ningú no n’està al corrent, que el Pep (és a dir, el Borja) i jo som germans. Germans bessons, per més inri. Per no saber-ho, ni tan sols no ho sap la meva dona. Els pares eren de Barcelona, tots dos, si bé per la banda paterna els avis i els besavis procedien de Sòria. En el cas de la família imaginària del Borja-Pep, segons ell explica, el pare era de Lleida, el fill petit d’una família amb un important patrimoni de terres de conreu i ramats de vaques lleteres a l’Alt Urgell, i la mare una pubilla rica de Santander, ciutat on els falsos pares del Borja van decidir instal.lar-se quan suposadament es van casar i on ell diu que va néixer. Aquesta hàbil dispersió genealògica li serveix per explicar que malgrat aquests cognoms pata negra tan espectaculars i el suculent patrimoni familiar que hauria d’haver heretat (ja que es presenta també com a fill únic, per no embolicar més la troca), la família Masdéu-Canals Sáenz de Astorga no sigui coneguda a Barcelona.
El meu germà també s’encarrega d’esbombar, per justificar la seva magra economia, que la seva és una d’aquelles famílies antigues, inevitablement vingudes a menys, que endinsen les arrels del seu arbre genealògic en obscurs cognoms aristòcrates que es remunten a algun punt confús d’una confusa edat mitjana.
—El pare —acostuma a explicar el Borja (a partir d’ara faré servir el nom amb el qual tothom el coneix i que jo mateix m’he acostumat a emprar)— no va saber adaptar-se als temps moderns i va acabar perdent el patrimoni. Ho havia invertit tot a l’empresa familiar, allà, a Santander, i n’havia guanyat molts, de calés... Però els temps van canviar —continua amb el posat seriós i deixant anar un sospir—. Hi va haver la famosa reconversió i, a més, va tenir un problema gros amb Hisenda, que no va ser culpa seva, esclar, sinó d’un coi de comptable que li va fer perdre un munt de diners... —diu abaixant els ulls i sacsejant el cap, amb un punt d’orgull i de resignació fatalista però sense que li tremoli gens la veu.
Malgrat ser bessons, el meu germà Borja i jo no ens assemblem gens. Ben mirat, fins i tot ni semblem germans. Ell tira a la banda de la mare, més espigada i optimista, i jo a la del pare, rabassuda i taciturna. De fet, el Borja és el petit, perquè va néixer un parell de minuts després que jo, però de tant en tant li fa gràcia aclarir-me que, d’haver estat fills d’un rei (fills legítims, lògicament), l’hereu no seria pas jo sinó ell. Jo sempre li responc que pot estar tranquil, que per aquest tema no ens hauríem barallat pas. Aquesta peculiaritat de les monarquies, que conserven orgulloses els vestigis de la ignorància d’altres èpoques, a mi més aviat em treu un pes de sobre, potser perquè dels dos jo sóc el tímid i el cagadubtes, i ell el temperamental i l’agosarat.
Com que som bessons, tots dos vam fer els quaranta-cinc al maig, però he de dir que el Borja sembla una mica més jove. Ell continua solter, encara que des de fa algun temps té una mena de nòvia més o menys estable que el passeja pels ambients més selectes de Barcelona. L’única pega, segons com es miri, és que es tracta d’una dona casada. Es veu que el marit de la noia (que de fet ja no és tan noia) té bastants calés i poc temps per a la família. Ella, però, segons el que dedueixo del que m’explica el Borja, també en té, de quartos. La Mercedes —així es diu la mossa— és una d’aquestes advocades d’èxit, producte de l’Abat Oliba, amb despatx a la zona alta de Barcelona. Es dedica a la mena de feina amb què es guanyen les garrofes els qui estudien en aquestes institucions prestigioses i cares auspiciades pels catòlics benestants: aconseguir que els rics s’estalviïn de pagar gaires impostos. Amb la Merche es veuen una estona a la tarda i passen junts alguns caps de setmana, quan el manso és fora de viatge, la qual cosa es veu que succeeix força sovint perquè el marit, que és empresari
i té fàbriques a la Xina (o no sé ben bé què, però alguna cosa hi té, allà a la Xina), és d’aquests que acostumen a passar-se per la pedra les secretàries i les meritòries durant uns viatges de negocis que solen tenir com a destí algun indret proveït d’una platja tropical. Són, segons m’explica el Borja (a qui dec gairebé tots els meus coneixements sobre les classes altes barcelonines), un matrimoni modern i típic d’aquest medi social, o sigui, una parella amb fills i activitats socials en comú i comptes i vides separades. La Merche és mare d’un noi adolescent que li dóna massa a la coca (sospito que com sa mare), mentre que el Borja, que ell sàpiga, no en té, de fills. L’únic vici una mica preocupant que li conec és el Cardhu, del qual per sort no pot abusar gaire donada la seva situació econòmica, permanentment delicada. De la vida sentimental del Borja abans que aparegués la Merche, no en sé gairebé res.
De fet, malgrat l’estreta relació que el Borja i jo mantenim actualment, els darrers vint anys de la vida del meu germà bessó són tot un misteri que només s’il.lumina esporàdicament quan, sota l’efecte del Cardhu, se li escapa alguna confessió que em serveix per anar refent amb paciència alguns episodis de la seva biografia. Gràcies a aquest beuratge escocès he pogut saber que ha trepitjat Austràlia, que a Alemanya va passar gana i que per res del món tornaria a fer de cuiner en un petrolier. També he arribat a saber que va viure uns quants anys a París i que una francesa li va trencar el cor.
Jo continuo casat amb la mateixa dona, la Montse, i tinc tres fills de catorze i dos anys. Nenes també bessones, les dues primeres; un nen força entremaliat, el petit. El meu germà Borja encara pot lluir una esplèndida cabellera de color castany (a la qual un cop al mes l’Iranzo afegeix alguns reflexos rossos, n’estic convençut), i li encanten les corbates de seda, els vestits creuats d’estil anglès i els mocassins italians. Jo prefereixo la pana i els texans, les camises de quadrets, apelfades a l’hivern, i les sabates de cordons. Tot i que tenim més o menys la mateixa alçada (fem sobre l’u setanta-cinc), jo li trec uns dotze quilos, i això que no es pot dir que estigui gras. Potser és veritat que faig una mica de panxeta, tampoc gaire, i, tal com li passava al pare, començo a tenir entrades, que provo de dissimular. Els cabells que resisteixen, que per sort encara són molts, estan adquirint un to gris que inexplicablement no aconsegueix atorgar-me un aire més distingit, ni tan sols imitant el Borja m’hi poso gomina i me’ls pentino cap enrere, i mentre que la seva pell sempre està bronzejada amb un envejable to daurat gràcies a una botiga de raigs uva que té a sota mateix de casa, la meva té un aspecte més aviat lletós gairebé tot l’any. El Borja passa pel gimnàs almenys tres cops per setmana i està en forma, mentre que jo en tinc prou i massa amb la gimnàstica que em toca fer els dissabtes, quan a casa fem neteja general, i la que faig una estona cada dia amb el petit mentre la Montse prepara el sopar. El Borja és de dretes (per una qüestió d’estètica, diu) i jo continuo sent un no-votant desencantat d’esquerres.
He de reconèixer que, el que és a mi, em costa molt poc posar-me vermell quan dic alguna mentida, encara que es tracti d’una bola innocent, mentre que el Borja només se n’hi posa, de vermell, quan sense voler se li escapa alguna confidència amb aire de ser veritat. Al restaurant, ell sap triar el vi no només en funció del preu i està avesat a fer servir els coberts adequats per cruspir-se una llagosta, mentre que jo sempre acabo demanant carn i donant per bo el vi quan me’l fan tastar.
Tots dos som socis (i els únics empleats) d’una mena d’agència d’assessorament, com l’anomenem nosaltres, que s’anuncia a les targetes i el paper de carta com a «Trau Asesores, Sociedad Limitada». De fet, el nom que el Borja havia triat al començament era Tau, una lletra grega que, a més de fer referència al nostre signe del zodíac compartit, Taure, no és una paraula ni catalana ni castellana, la qual cosa semblava el més adient tenint en compte les coses estranyes que passen en aquest país amb això de la llengua. Tanmateix, a la impremta es van equivocar, però el Borja, que és una mica supersticiós, va pensar que era un senyal i va decidir donar per bona la pífia i rebatejar amb aquest nom la nostra societat. A mi, la veritat, «trau» em recorda a «forat», segurament perquè així és com el Borja té sempre els comptes i les butxaques: foradades. Però és que al meu germà petit li agrada viure bé, i quan pot, que tampoc és gaire sovint, no s’està de res. De fet, no es pot dir que Trau Asesores sigui una empresa de debò perquè no existeix com a tal en el registre. De tota manera, la mena de feina que fem no s’escau amb les factures i la paperassa. L’assessorament que oferim, i que ens demanen els clients, és massa confidencial perquè hi hagi contractes per escrit, i encara menys informes i factures. Ara bé, no queda malament tenir un despatx on rebre els clients i targetes amb els nostres noms i telèfons impresos sobre paper car. Com diu el Borja, això ens dóna un aire de respectabilitat que fa que la gent important es refiï de nosaltres, que és del que es tracta en definitiva. Pel que fa a la jerarquia, ell és el director de l’empresa i jo el director adjunt. En la pràctica, i per entendre’ns, ell hi posa els clients, la classe i l’encant personal, i jo faig la feina del gos perdiguer.
Com que no tenim secretària (perquè de moment el pressupost no dóna per tenir una rossa escultural al despatx sense fotre res en tot el dia, que és una de les millores que al Borja li agradaria incorporar a l’empresa), ens veiem obligats a donar als clients els nostres «telèfons directes», és a dir, els maleïts mòbils, que, això sí, són d’allò més moderns, perquè el Borja té un conegut que treballa pels voltants de les botigues del port i els aconsegueix molt bé de preu (crec que la venda de mòbils de sotamà és un dels negocis de què s’ocupa el Borja quan no treballem en algun cas). El que sí que tenim és un petit despatx, molt xic (o glamurós, com es diu ara), a dalt de tot del carrer Muntaner, a tocar de la plaça Bonanova, per sort de lloguer antic.

Men?ame