10.08.2007 - 07:00
Piper reeditarà a l’octubre la novel·la més coneguda de Llorenç Villalonga, ‘Bearn o la sala de les nines‘. L’editorial alemanya va publicar per primera vegada ‘Bearn’ el 1991 i la reedició coincideix amb la Fira de Frankfurt. Ute Korner, l’agent literària que gestiona els drets de l’obra, ha explicat a VilaWeb que els editors nous de Piper que van llegir ‘Bearn’ en van quedar impressionats. L’obra de Villalonga ja s’ha publicat a divuit llengües.La coberta diu que l’obra explica la història d’una nissaga mallorquina. Els alemanys potser no entenen què és la cultura catalana, però tots saben situar Mallorca al mapa, una illa que encara és un gran reclam del turisme alemany.
Piper també ha publicat enguany ‘La ciutat invisible’ d’Emili Rosales i ‘Un crim imperfecte’ de Teresa Solana.
‘Bearn o la sala de les nines’ (Club Editor), de Llorenç Villalonga
Llegiu-ne un fragment:
Suposat que mai no arribares a venir a Bearn, et diré que es tracta d’una possessió de muntanya situada prop d’un llogater d’unes quatre-centes ànimes que s’anomena, també, Bearn. S’ignora si la possessió prengué el nom del poble o si fou el poble que rebé el nom de la finca. Cada any, el dia de Sant Miquel, que és la festa patronal, el predicador al·ludeix que aquestes terres pertanyien als senyors des de la Conquista. Potser és veritat, encara que manquen els documents que ho acreditin. “ La nostra estrip -solia dir don Toni- és tan antiga que no té data. Es perd dins la fosca.” La tradició oral, emperò, que els ha fet respectable i indiscutibles, no ha arribat a esser reconeguda oficialment. S’ha de comprendre: manquen els documents. Els senyors, excepte don Toni, que va sortir afrancesat, foren sempre bastant indiferents en matèria d’erudició. Encara no fa cent cinquanta anys, un dels rebesavis, don Toni també de nom, fou un esperit primitiu del qual conten moltes malifetes, encara que segurament n’hi posen més que no en feia. Els vells recorden una glosa que diu així:
Jesús es troba en el cel
i a Moreria l’infeel.
A l’Infern hi ha el Domini
i a Bearn hi viu don Toni.
El senyor se’n reia, d’aquestes coses. “ Al manco -deia- aquest no perdia el temps.” Els altres avantpassats foren més assenyats. Vivien al camp. Ignoraven o desdenyaven els refinaments de Ciutat. Ciutat, en correspondència, els ignorava a ells.
Des del poble a Bearn, a peu, hi ha prop d’una horeta de camí, emperò les cases no es veuen fins que hi som damunt, degut als accidents del paratge. Bearn està, doncs, imaginativament, enfora de remeis. Les terres són pobres, plenes de roquissars i boscos salvatges. Aquí, farà ja trenta-vuit anys vaig venir al món, fill d’un jornaler i d’una collidora. No conserv memòria dels meus pares. De ma mare he sentit a dir que fou molt bella, amb els meus ulls negres. Als set anys em destinaren a guardar porcs, però el senyor disposà quasi tot d’una que m’enviassin a un col·legi de Ciutat. Record com si fos ara la feta. Era una horabaixa d’estiu i jo havia duit la guarda devora S’Ull de Sa Font quan passaren els senyors. Vivien llargues temporades a Ciutat i quan venien, el respecte, la por o l’empegueïment, em feia fugir sempre que els veia. Quasi no m’atrevia a mirar-los més que a l’església del poble, el dia de Sant Miquel, en què es posaven dues cadires de vellut vermell devora l’altar.
Donya Maria- Antònia era molt bella , i don Toni, magre i esvelt, una mica menut , se li assemblava, tot i essent lleig. Eren cosins germans. Malgrat que somreien quasi sempre, imposaven perquè pareixien d’una substància diferent de la pagesos, com a més nova i lluminosa; avui encara no ho sabria explicar. El vestit hi podria influir sens dubte; però crec que es tractava d’una qualitat més immaterial, quasi màgica, que es desprenia del nom feudal i pastoril de Bearn, reverenciant cada any des de damunt la trona el dia de la festa. Regularment per devers Sant Miquel sol ploure a muntanya i així la història de la vella família va enllaçada, tant com als fets d’armes dels conquistadors, a les primeres fresques i a la verdor alegre de les primeres pastures.
-Mira, Tonet, quin infant- digué donya Maria-Antònia.-¿T’ha fixat en els ulls?
El senyor em mirà i no digué res. Donya Maria-Antònia sembla pensativa.
-No sé qui me recorda- digué.
Ell callava. L’endemà m’enviaren a col·legi dels Ligorins. Vaig tornar pel les vacances de Pasqua. El meus protectors no eren a la possessió. Madò Francina em digué que “el senyor s’havia embarcat” i que donya Maria-Antònia es trobava a la “posada” de Bearn, que és una casa de pedra devora l’església. Em semblà veure qualque misteri darrera les seves paraules. Hi era, en efecte. Tothom en xerrava a sotaentesos, en veu baixa, i jo, per més que parava esment, no comprenia res. Per altra part, el que hagués pogut arribar a aclarir, hauria estat sols l’aspecte extern de la qüestió. Anys més tard, el senyor, que tenia en mi i en quasi tothom una confiança grossa, me n’anà descobrint el mecanisme psicològic en unes converses llargues, que s’assemblaven a la confessió. No sé tan mateix fins a quin punt es podien considerar com a tal, malgrat la seva sinceritat, i comprenc que t’espantarà, com a mi m’espanta, que a l’hora d’ara, després de tants anys com ja duc de capellà a la casa, jo no pugui afirmar que en tota la seva vida s’hagi confessat una sola vegada.
Enllaços
Coberta de la traducció alemanya de ‘Bearn‘.
