03.08.2007 - 06:00
‘Pedra de tartera’ de Maria Barbal s’ha convertit en un fenomen editorial a Alemanya, des que la petita editorial Transit la va publicar al març. Només en dos mesos se’n van vendre 30.000 exemplars. Al maig apareixia entre els vint llibres més venuts, segons el rànquing de la revista Der Spiegel, i l’escriptora Elke Heidenreich, conductora del programa televisiu de llibres ‘Lesen!‘ (‘Llegiu!’), elogiava l’obra.A l’octubre Maria Barbal promourà el llibre a Ravensburg, Tubinga, Colònia, Lünenburg, Bad Berleburg i Frankfurt. L’autora ja ha anat a Berlín i a Leipzig a fer-hi lectures de ‘Pedra de tartera’, i al novembre és possible que vagi a Hamburg.
Maria Barbal presentarà el llibre durant la Fira de Frankfurt i, per encàrrec de l’Institut Ramon Llull, participarà en una lectura-fòrum. A més, per encàrrec del PEN Català, presentarà a l’escriptor amazig Salem Zenia, escriptor refugiat.
Amb ‘Pedra de tartera’ Maria Barbal va debutar com a escriptora, l’any 1985. La novel·la es troba al catàleg de la Magrana, si bé Barbal és ara autora de Columna.
‘Pedra de tartera’ (la Magrana, 1985) de Maria Barbal
Llegiu-ne un fragment:
Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar
algú. Jo era la quinta de sis germans i, segons deia la
mare, havia arribat perquè Déu havia volgut i sha dacceptar
allò que Ell envia. La Maria, que era la primera,
feia més de mestressa que la mare mateixa, el Josep
era lhereu i el Joan era al seminari. Els altres tres més
petits, havia sentit a dir un ramat de camins que donàvem
més feina que benefici. Els temps no eren dabundància,
tantes boques i poca hisenda havien de fer forat
per força. Per això van decidir que jo, que era suau
de caràcter i ben entenimentada, marxés per ajudar tia,
la germana de la meva mare, que ja havia desesperat de
tenir fills i de feina no lin faltava. Shavia casat amb
un hereu molt més gran que ella, que tenia trossos, almenys
mitja dotzena de vaques, poralla i conills, a més
a més dun hort. Se la passaven bé, però els feien falta
mans i companyia perquè començaven a sentir-se grans. Així doncs, a tretze anys, amb el mocador de farcell al
braç, a banda i banda el pare i la Maria, vaig deixar família,
casa, poble i muntanya. Des de lErmita a Pallarès
no hi ha gaires quilòmetres però sí que representava
un dia a peu i perdre casa meva, que em veia marxar
desquena i que em dolia endins més que cap altra cosa
en aquells moments, camí avall, amb lúnic món que
coneixia, tot junt, que sanava quedant enrere.
En aquelles hores de caminar silenciós cap al mercat
de Montsent, on pare i la Maria aprofitarien per
comprar i deixar-me als oncles, se mapareixien només
les coses bones que havia viscut al poble on vaig néixer
i don no havia sortit més que per anar a la muntanya
a aviar els animals o per escapar-me a la Festa Major
de les quatre cases que eren el poble del costat. Molta
gent i poc forment.
Recordo els tres hiverns danar a costura; havia estat
de les poques nenes que hi havia pogut aprendre perquè
a casa ja nhi havia de més grandetes bones per a
la feina. La sort de ser xica! La mestra ens feia fer aquella
cal·ligrafia tan rodoneta amb lacabament de cada
lletra cap amunt i la erra amb aquell rínxol a lesquerra
que a mi em semblava un tirabuixó. I a estudi de fred
no en passàvem gota perquè donya Paquita no es deixava
vèncer per lescarransiment de les cases, i deia que
volia un bon munt de llenya cada setmana, a la sala,
que les lletres només entren amb una mica descalfor i que, si volien que aprenguéssim, calia «poner un poco
de buena voluntad». Perquè jo el poc que sé, que quasi
tot ho vaig oblidar més endavant, ho vaig aprendre
en castellà. No em sabia avenir els primers dies que
aquella senyora mestra, que no sé pas qui devia saber
don havia sortit, no es fes entendre quan parlava. Al
final la vam comprendre i ella també ens entenia quan
parlàvem nosaltres, però no sé per què dissimulava com
si li fes vergonya o una mica de quimera. Daquells hiverns
de costura men recordo com si fos ara. Amb la
Magdalena ens posàvem sempre juntes, i quan ens feien
llegir a mi se mescapava el riure i la Magdalena es parava.
Donya Paquita es posava bé les ulleres i es quedava
seriosa com un sergent i llavors magafava aquell
mal de ventre daguantar-se el riure i la Magdalena continuava
i notava que se mescapava una mica de pipí a
les calces.
Magradava anar a estudi. Era diferent de sempre,
donava la sensació que ser nen era una mica bo. A les
cases semblaves una nosa. Si jugaves al paller, la canalla
tot ho remenàvem; si tacostaves al foc i removies entre
les cassoles amb els esmolls, posaven el crit al cel parlant
de no sé quina desgràcia; i, si arreplegaves alguna
pedra o fusta per jugar, només feies batudes. Tan sols si
ajudaves a munyir, a pelar trumfes, a portar llenya, estaves
en lloc segur. Però això era ser gran i després no
et tocava ni el porró ni la rosta, que tu ets massa xic. Des de la finestra de la cuina el teulat de casa Saral semblava
un campanar gran i les lloses lluïen com mirallets.
La pluja havia parat i, mentre mare posava un llençol
gruixut i a damunt seu la cendra per fer la bugada, unes
gotes es despenjaven del nostre teulat i sesbalçaven en
el vidre de la finestra. Jo mirava els reguerols que shi
feien i sentia mare com tornava a començar la mateixa
història per diferent camí. Tia hauria volgut tenir una
filla com ara tu i Déu no la hi havia concedida. I tu tassembles
més a ella que la Maria o la Nuri. Sobretot la
cabellera panotxa, que no et pensis que tia havia estat
la més maca de les quatre germanes, que per això li havia
sortit aquell partit tan bo. I dels ulls també mhi assemblava,
que són com els de la teva padrina al cel sia,
i els de tia Encarnació també hi retiraven molt.
Però ja no era això solament, i les mans de la mare
apariaven la llenya per encendre el foc, sinó que necessitaven algú i què millor que fos un de la família que se
najudés daquell bé de Déu…
No em sortia paraula i prou que hagués volgut dir,
però, quan arribava un silenci, notava un nus al coll com
un llaç que em tibava pels dos extrems, i em començava
a fer mal fins que em pujava el primer sanglot pit
amunt i desfeia el nus, i llavors sescapava un riu de llàgrimes
amb tota la fúria, perquè lúltim que jo volia fer
en aquell moment era plorar. No calia parlar gens. Jo sabia
que si mare estava un matí feinejant tranquil·la a casa
i sentretenia a enraonar amb jo, sense pressa, sense
tallar-me el fil de les paraules a cada instant amb: fes això,
haurem de buscar tal cosa, ¿ja has apariat allò davall?,
volia significar que locasió era solemne. I a casa
de solemnitats sen gastaven poques. Ella es treia el mocador
i es desfeia en explicacions que també acabaven
en llàgrimes i, entre les meves primer, i les seves, el pedaç
de cotó blanc sanava fent un bunyol que tenia un
to cada vegada més blavós, fins que arribava el silenci.
I els ulls baixos, amb el foc que ja començava descalfar,
em donaven un encaparrament i una son irresistibles.
Quan vaig sentir que mare tornava a enraonar, ja hi
devia portar una estoneta; vaig notar que si lescoltava
sem tornava a nusar la gorja i, abans que tibés, vaig dir,
amb un fil de veu, que aniria a viure amb tia Encarnació,
que quan em vindrien a buscar. Dilluns aniran a
mercat i pare i la Maria thi acompanyaran. La meva mare era una dona que només coneixia dues
coses: feina i estalvi. Contava la Maria que, quan havia
vingut al món el nostre xic, el Pere, mare havia arribat
a les portes de la mort i, de dilluns a divendres, no
es va haver complit una setmana que ja no la van poder
fer estar al llit. Jo no recordava en aquells tretze
anys haver-la vist un moment aturada sinó quan la mirava
al banc del davant a la missa de diumenge.
Quan ens llevàvem ja feia una estonada que treballava
o bé havia marxat als prats amb pare i el Josep.
Quan pujàvem a dormir encara aprofitava per apariar
la berena de lendemà o per endreçar coses; algun camí,
acostumada a ser lúltima, encara passava el rosari.
Dallò que estic ben segura és que, devoció a part,
no devia arribar ni a mig misteri, perquè la son devia
atrapar-la així com un pardal quiet al parany.
Prou que ens estimava a tots, però quasi mai no ho demostrava. No tenia temps per a aquestes coses que,
segons ella deia, moltes de més fonamentals lesperaven.
No coneixia el lleure, convençuda que no li pertocava,
i, quan de vella li va arribar, es fonia dia a dia a
les seves mans. Jo crec que preferia morir que descansar
en vida.
I és que de feina nhi havia molta: bèsties, terra i de
set a vuit persones a taula pel cap baix. Tots ajudàvem,
però ella era qui més hi posava el coll per tirar endavant.
La dona fa la casa, deia.
Pare era més expansiu, i algunes hores enraonava
coses gruixudes que, si les pensaves en solitari, més tard,
et feien una mica de mal, però, al costat daixò, sovint
ens feia festes i sens posava damunt dels genolls i ens
explicava alguna història, sobretot a lhivern, quan el
foc ens aplegava després de sopar la verdura i, quan
nhi havia, el tallet de rosta. Recordo com rèiem amb
laventura aquella del vell de Montenar que una nit es
va emportar uns calçotets duna casa. Estesos vora el
foc, al damunt del banc, on shavia assegut per escalfar-
se lhome, se li havien enganxat a la roba en alçarse.
A mig camí de casa seva en aquella nit gelada, va
descobrir els calçotets pengim-penjam al seu darrere
que sobresortien aguantats pel gec. Es va aturar en sec
pel dubte de si deixar-se prendre per lladre o quedar-se
enreulat com un ocell si tornava a desfer el camí.
Però els homes en una casa de pagès no solen rebre la part més dolenta i, mentre pare ens embadalia amb
les seves històries, mare encara sargia a llum del fogueral
uns quants mitjons, cent vegades estripats del mateix
lloc.
Altiva i segura, tia era tan estalviadora i feinera com
mare, però, a més a més, era un geni coent fet a manar
com a única mestressa de casa seva.
Enllaços
Maria Barbal al ‘Qui és qui‘.
Coberta de la traducció alemanya de ‘Pedra de tartera‘.